El cos: objecte i subjecte de les ciències humanes i socials El ...

La destrucció del cos: el suïcidi sota la perspectiva de
l’antropologia del temps
Eliseu Carbonell
Universitat Oberta de Catalunya
El suïcidi constitueix un atemptat fatal contra el propi cos. Com tot decés, el suïcidi s’inscriu en
el temps, atura el temps i el fixa en la memòria dels vius. La particularitat del suïcidi en aquest
sentit és que el moment de la mort, la seva temporalitat, ha estat premeditada. Des del segle
XIX, tant des de les Ciències Socials com sobretot des de les Ciències de la Salut, els
estudiosos s’han interessat per aquesta qüestió per tal de trobar certes regularitats en la
temporalitat del suïcidi amb l’objecte de comprendre’l i fins i tot d’anticipar-lo. S’ha intentat
determinar causes biològiques que afebleixen i predisposen al suïcidi en determinats moments
del cicle circadiari i circaanual, així les com causes vinculades als ritmes socials, econòmics i
polítics amb les seves tensions i distensions.
La teoria sociològica del suïcidi s’ha centrat també en altres dimensions del temps, no cícliques
sinó lineals i de més llarga durada. Recordem que Durkheim establí quatre tipus purs de
suïcidi: el suïcidi egoista, altruista, fatalista i anòmic. Els dos primers s’explicaven per la
insuficient i excessiva integració en els grups socials, respectivament. Els dos restants, el
suïcidi fatalista i l’anòmic, s’explicaven per la insatisfacció de les expectatives: el suïcidi fatalista
és una reacció davant la impossibilitat de satisfer les pròpies expectatives, mentre que el suïcidi
anòmic es deuria a la manca de límits per a les pròpies expectatives. Per tant, per a Durkheim,
l’explicació d’un bon nombre de suïcidis s’havia de buscar en relació a les expectatives futures,
quan el futur deixa de ser futur per excés o per defecte, tema sobre el qual han aprofundit altres
autors.
L’objectiu d’aquesta comunicació és reflexionar sobre les dimensions temporals del suïcidi com
un acte de destrucció del cos. Ens basarem en materials d’un treball de camp realitzat en una
illa del riu Saint-Laurent, al Quebec, l’any 2006, així com altres elements de discussió teòrica.
Qué puede un cuerpo (impaciente)
Reflexiones autoetnográficas sobre el cuerpo y la enfermedad.
12
Candela Poó Puerto
Departament de Psicologia Social, UAB
En esta comunicación despliego las reflexiones en torno al cuerpo y la enfermedad que he
construido a partir de mis experiencias con la enfermedad. En estas reflexiones cuestiono las
ideas de cuerpo implícitas en la práctica de nuestra medicina y las posibilidades terapéuticas
que quedan fuera de su horizonte.
Propongo que una apertura epistemológica de la medicina puede proporcionar nuevas
oportunidades y posibilidades para afrontar el malestar de los cuerpos. Desde mi experiencia,
lo que es y lo que puede un cuerpo es producto de las relaciones en las que se encuentra.
Partiendo de un enfoque psicosocial y siguiendo ideas y conceptos de D. Haraway y G.
Deleuze y F. Guattari, reclamo una perspectiva de la sanación que no esté pensada para
cuerpos ideales y según objetivos predefinidos, sino para cuerpos y procesos particulares.
Cuerpos peligrosos en el cuerpo de la ciudad.
Medicina y política en el Madrid de finales del siglo XIX.
Montserrat Cañedo Rodríguez
Universidad de Zaragoza