Descarregar en format PDF - Jordi Pujol

Vida, glòria, passió, mort –i difícil resurrecció– del centrisme a Itàlia
mula l’electorat moderat i de l’altra imposa als seus aliats el seu propi lideratge,
el que aconsegueix és estressar-los a tots dos.
Per tant, l’ambició de ressuscitar un partit de centre no és, en absolut,
peregrina. Els exdemocristians segurament senten nostàlgia pels seus antics
esplendors. I és possible que molts d’ells volguessin el seu renaixement.
Després, inqüestionablement hi ha entorns que no són insignificants,
intel·lectuals, professionals, empresarials, que estan saturats del berlusconisme
i desil·lusionats per la seva fallida i que busquen una alternativa. Durant
més de mig segle l’economia italiana no havia estat mai tan malament. Al
mateix temps, aquests entorns miren amb recel la coalició de centreesquerra,
amb sectors radicals que, amb seguretat, exercitaran una resistència vigorosa
pel que fa als remeis neoliberals. Una coalició dels moderats d’ambdós
fronts seria benvinguda, i l’acord que s’ha efectuat a Alemanya entre SPD i
CDU ha encetat el camí. Només que en aquest cas no es tractaria de centrisme,
sinó de democràcia associativa, per a la qual encara no hi ha pressuposicions.
Per una raó essencial, que és Berlusconi.
En resum. La transformació social i alguns esdeveniments polítics recents
–posteriors a l’11 de setembre– han complicat encara més la vida de totes les
societats desenvolupades. La imatge tranquil·litzadora de les societats postclassistes,
postideològiques i secularitzades, que es va difondre durant algun
temps, ja no és massa òbvia i s’arrisca a continuar-se malmetent en els propers
anys. Pel que fa a aquesta tendència general, l’exasperada agressivitat de
Berlusconi ha representat un motiu de divisió afegit i letal per a Itàlia. Això
no vol dir que n’hi hagi prou amb alliberar-se de Berlusconi per aconseguir
una democràcia més civil i menys neuròtica, o només una democràcia mitjanament
incivil i neuròtica com les que envolten Itàlia. Mentrestant, neopopulisme
a part, gràcies a Berlusconi la vella tradició de la subversió de la dreta
s’ha despertat, la voluntat de l’home fort s’ha desencadenat i algú intentarà
satisfer-la. El berlusconisme, a més a més, ha gaudit d’un formidable suport
mediàtic, que podria perfectament dirigir-se no pas envers una altra personalitat
menys destacada, sinó envers algun homòleg seu que podria aparèixer
en l’horitzó. En segon lloc, amb alguna responsabilitat també del centreesquerra
i dels seus projectes de reforma de la Constitució, ja ha entrat en circulació
la idea que els vincles es tallen i no es desfan, que la política no només
no és compromís i mediació, sinó que, més que decisió, és conflicte.
152