Descarregar en format PDF - Jordi Pujol

Llibres
d’immigrants, però per combinar-los amb el
consens i la integració d’una comunitat
nacional unida i diferenciada. El tercer
informe analitza la crisi de la participació
política convencional i la seva substitució
per formes més líquides i puntuals de relació
entre els ciutadans i el sistema polític, tot
unint-ho amb l’impacte que això pot tenir
pel que segons l’autor és l’ethos democràtic
essencial. Finalment, els autors del darrer
treball publicat fins ara aborden la difícil
tasca de definir què és la qualitat humana a
través de les nocions de confiança i de
compromís.
Malgrat l’aparent heterogeneïtat de
temàtiques abordades, els autors
comparteixen un mateix objectiu que fa de
fil conductor entre elles: l’anàlisi de les
dinàmiques individualistes i alienants
pròpies de la liquiditat postmoderna del
nostre temps, i l’intent de transcendir-les per
arribar a un marc axiològic de referència
compartit que teixeixi lligams entre
l’individu i el seu entorn. La dialèctica entre
autonomia individual i compromís social,
doncs, s’escola per entre les fenedures de
tota l’argumentació i constitueix el pilar
bàsic de l’estratègica analítica. Davant de la
confusió pròpia de l’esperit el nostre temps,
en què no és que hagin desaparegut els
referents morals sinó que hi conviuen tots en
un marc mistificador on tot val, els autors
proven de superar la incertesa a través de la
reintegració de l’individu en un lligam social
sempre imprescindible. Les propostes
s’encaminen a superar aquest pluralisme
moral on tot pot estar bé o malament segons
com es miri, i on cap de les ideologies
totalitzants de la modernitat ha sobreviscut
com a referència predominant. El risc
d’aquesta tasca ingent, però, és caure en la
trampa de proposar solucions antigues de
moral forta. D’albirar à la Kant un nou
horitzó de valors que provenen de l’exterior
172
de la voluntat de l’individu, i que podria ser
inaplicable en un context on la ubicació de
la persona i la seva autonomia al centre de
tot procés moral i polític no sembla que
tingui marxa enrera. El repte, doncs, sembla
trobar una sort de tercera via en què
l’individu surti de la seva letargia social però
on l’alternativa no sigui tornar a imposar
uns valors de compromís, abnegació i
responsabilitat que l’aclaparin. La
reactivació del vincle social i la
responsabilitat moral, doncs, no es pot
deixar en mans ni de la bona voluntat ni de
la coerció o la limitació exògena de
l’autonomia. La tercera via podria anar més
aviat en la línia de la interdependència, del
contacte social necessari entre individus en
instàncies de la societat civil. La creació de
vincles a la manera d’una xarxa amb nodes
interdependents que menin a la necessitat
de col·laborar entre ells podrien acabar
generant aquests valors postindividualistes
(no preindividualistes) i recuperar el sentit
de comunitat integral i responsable.
Pel que fa a cada informe específic, el perfil
majoritari de joves que troben Teodor Mellén
i Lluís Sáez és el d’un grup que valora la
llibertat, la individualitat, la seducció, el
consum i l’èxit superficial no basat en
l’esforç. El panorama que dibuixen és, de fet,
força desolador i pessimista. El deixar fer i el
culte a la personalitat individual i hedonista
els porten a emmarcar la dimensió
actitudinal dels joves en allò que Elzo ha
anomenat tolerància passiva: un permetre la
diversitat de gustos i formes de vida, però
més com a cuirassa del propi individualisme
que com a interès per allò que no és propi.
Aquesta conclusió normativament
desesperant, però, no troba una correlació
total amb algun dels arguments exposats al
tercer estudi sobre participació política:
mentre que, en efecte, el desencís i la
desafecció semblen menar els ciutadans cap