Descarregar en format PDF - Jordi Pujol

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
a un vincle cada cop més feble amb les
estructures tradicionals de representació, les
formes de participació més directes i
puntuals augmenten. I, com és ben sabut,
són els joves els màxims protagonistes
d’algunes d’aquestes noves formes
(interessades i poc compromeses, si es vol) de
participació política. En altres termes, la
radicalització absoluta de les pautes
individualistes no condueix sorprenentment
al caos i a l’anarquia. Per què hauria
d’augmentar, si no, la participació no
convencional? Per què es detecten a les
enquestes, llavors, nivells relativament
elevats de preocupació pel medi ambient en
aquest col·lectiu d’edat? Per què, malgrat
tenir relacions sentimentals més curtes i
nombroses que en generacions anteriors, la
fidelitat entre la parella és encara un valor
molt respectat pels joves? Per què
s’incrementen les accions puntuals de
voluntariat? Argumentant a la manera de
Lipovetsky (citat també pels propis autors), el
neoindividualisme no ve acompanyat d’una
anarquia total de valors. La manera de
connectar el jo amb el tu, tanmateix, ha
canviat. En comptes de centrar-se en el
sacrifici i el compromís, sembla basar-se en
una còmode projecció del jo com a
mecanisme epistemològic i moral absolut.
Encara en referència a l’informe sobre els
joves, els propis autors aporten algun
argument per a l’esperança que cisella el
pessimisme global del retrat. Potser a causa
d’aquest individualisme radicalitzat, el valor
i l’efectivitat de la coerció baixa en l’escala
de percepcions dels joves, però el de la
convicció a través d’arguments puja. És més
fàcil fer que un jove adopti un determinat
codi convencent-lo que amenaçant-lo. Si
s’aconseguís potenciar aquest valor, doncs, i
combinar-lo amb uns índexs de
responsabilitat social superiors als que hi ha
ara, aquesta cohort d’edat podria reflectir en
el futur unes maneres més racionalitzades i
respectuoses amb la llibertat de l’altre que
les que han demostrat generacions anteriors.
Al cap i a la fi, com recorden els propis
autors parafrasejant Aranguren, els joves no
són més que un reflex exagerat del que són
els adults. Per tant, la joventut no seria un
factor explicatiu de cap d’aquestes
tendències axiològiques pessimistes, sinó
simplement un reflex hiperbòlic i estrafet de
la seva pròpia societat.
De la seva banda, l’informe sobre la identitat
i la diversitat afronta un tema
particularment difícil. Això és així perquè
l’impacte de les noves corrents migratòries, a
part de ser rellevant per se, accentua les
contradiccions de debats encara no resolts
com ara el reconeixement d’una identitat
nacional diferenciada i l’avenç vers
l’autogovern. Dolors Oller es mostra
favorable a articular un marc de referència
basat en valors liberaldemocràtics i
socialredistributius per superar tensions
conceptuals clàssiques ja caduques en la
teoria política i ja esmentades en una altra
banda (entre el jo i el tu, el particularisme i
l’universalisme, l’esfera pública i la privada,
la llibertat i la igualtat), i per arribar a un
esquema moral que defineixi drets, deures,
consens i dissens. Després d’una encertada
anàlisi que combina mètodes quantitatius
(enquestes) i qualitatius (grups de discussió),
l’autora afirma que no és perillós rebre noves
influències externes atès el caràcter canviant
de qualsevol cultura, però que la definició de
quins han de ser els valors compartits és
fonamental com a principi de cohesió. Les
aportacions citades de Carens, Kymlicka i
Bauböck són pertinents, però cal aprofundir
més en com es plasmen com a accions
reguladores concretes. En aquest sentit, és bo
reblar que, tal com s’ha demostrat en altres
tipus d’estudis, el foment de la interacció
social amb els nouvinguts és un dels millors
173