Descarregar en format PDF - Jordi Pujol

Llibres
antídots per foragitar el desconeixement i la
por vers ells. És fonamental testar a
Catalunya en un futur no massa llunyà
teories ja establertes (tot i que no
anomenades en aquest treball) sobre les
causes de la xenofòbia, per tal de ser més
eficaços a trobar-hi els remeis quan calgui.
L’impacte de determinades formes de
representació de la pròpia comunitat (teoria
de la identitat social), la construcció de
l’immigrant com a competidor per recursos
escassos i com a perill pel propi status
econòmic i cultural (teoria del conflicte de
grup), el grau d’interacció social que hi ha
amb immigrants d’acord amb la seva
distribució urbana i geogràfica (teoria del
contacte social), la categorització dels
immigrants en els mitjans de comunicació,
l’impacte de processos de desafecció política
i social en el rebuig a l’estranger, etc. són
alguns llocs per on començar.
Pel que fa a l’informe sobre la participació
ciutadana, Francisco de la Torre
contextualitza el declivi de la representació
política convencional en l’evolució de la
democràcia i la voràgine de canvis
socioestructurals propis de qualsevol
societat postindustrial que ha experimentat
Catalunya. A grans trets, aquesta evolució
democràtica i socioestructural s’hauria
caracteritzat per un trasllat progressiu
(vertical i horitzontal) dels centres de poder
cap al ciutadà, i d’una fragmentació
complexa d’interessos, preferències, gustos i
formes de vida sense precedents. No és
d’estranyar que en un context on l’individu
es troba al centre de tota legitimitat política
i on les preferències són cada cop més
bigarrades i heterogènies, els ciutadans no
trobin resposta en les menys flexibles
estructures de representació pròpies de la
societat de masses i optin per formes de
participació més directes, puntuals,
utilitàries (per defensar el que allò que és
174
teu) i temàticament especialitzades. De nou,
però, aquest perfil de ciutadà no es
correspon amb un subjecte àcrata i
totalment despreocupat en valors, ja que
mai fins ara s’havien detectat uns nivells tan
alts de defensa de la democràcia com a
sistema. La comprensió de l’autèntic esperit
polític d’aquesta època, doncs, passa per
analitzar un fet que s’anomena
indirectament en aquest informe però que
no rep tota l’atenció merescuda. És el que
Robert Dahl ha anomenat la paradoxa
democràtica, segons la qual els ciutadans
tendeixen a recolzar més que mai la
democràcia com a sistema, però en canvi
tendeixen menys que mai a interessar-se o a
participar en els canals concrets de
representació política que aquesta
democràcia estableix.
Finalment, Jordi Collet i Marta Fernández
aborden de manera atrevida i encertada el
concepte de qualitat humana. Ho fan a
través d’una forta càrrega normativa, però
també d’una recerca empírica que ha provat
de copsar la noció que hi ha de qualitat
humana entre la població (malgrat que al
final no totes les tres dimensions del
concepte que proposen provinguin d’aquesta
recerca). El primer nosaltres, el jo i l’entorn
esdevenen els tres àmbits on aquest valor es
fa explícit. El debat sobre la qualitat humana
ve a ser un corol·lari dels anteriors estudis i
es podria entendre com un marc propositiu
per transcendir l’aïllament de l’individu
postmodern. L’aspecte relacional esdevé una
de les claus d’aquest esforç teòric, de manera
que, sense ànim de ser reduccionista, la
qualitat humana es pot entendre com a una
funció de la relació i el compromís social
amb els altres. De nou, però, el perill
d’aquest tipus de fórmules és incórrer en
una ètica a l’antiga que oblidi la inevitable
centralitat de la voluntat individual en
qualsevol procés ètic i polític d’avui, i que