Oriol Nel·lo Alvar Aalto Eduardo de Miguel ... - Revista Diagonal

exemple, què hem de fer amb els sòls d’activitat
econòmica? En principi, per raons de finançament
tots els municipis volen tenir el seu polígon
industrial. Però si a un territori determinat
fem dotze polígons diferents, aquests seran
molt ineficients, amb una despesa de sòl molt
gran per a poc sòl nét, amb problemes funcionals
d’accessibilitat, amb perjudicis paisatgístics,
etc. Però, i si en lloc de fer dotze polígons,
en fem un de gros i repartim els seus guanys i
càrregues a través d’un consorci que inclogui
els diferents municipis i els faci partícips de la
seva gestió? És per aquest camí per on hauríem
d’avançar. Així són els casos del Polígon de
Móra la Nova, el de la Fatarella, etc.
Un altra dificultat pot ser la no-correspondència
del model de planejament territorial
amb la distribució política existent.
El planejament s’ha desenvolupat en base
a una nova distribució territorial (en vegueries)
que ha estat impossible d’aprovar.
Pot suposar un problema?
La relació entre els plans territorials i les vegueries
és un tema d’interès i d’importància que no
tenim resolt. Els plans territorials són projec-
REVISTA DIAGONAL. 26. DESEMBRE 2010
tes d’ordenació d’un territori determinat. I a tot
projecte li cal un subjecte per tirar endavant. Li cal
un subjecte polític que se’l faci seu. Actualment
ja existeix aquest subjecte, la Generalitat. Però
només si n’hi ha un de territorial que el suporti,
els projectes aniran endavant i bé. Fins que no
s’acabi de resoldre l’articulació administrativa
del territori català serà difícil encaixar bé l’ordenació
del territori.
Sobre la Llei de barris. La intervenció
sobre teixits deteriorats i barris amb problemes
socials, més enllà de les evidents
millores sobre el parc edificat, pot suposar
en alguns casos fenòmens de gentrificació.
Quines estratègies o mesures legislatives
s’apliquen per evitar aquests fenòmens?
El problema de degradació d’algunes àrees rau
en l’existència de la renda diferencial del sòl. És
el mecanisme de preus el que porta a concentrar
una problemàtica social en uns àmbits determinats.
Si, a més, en aquestes àrees ens trobem
amb un dèficit urbanístic, aquesta diferència
s’agreuja. El que la Llei de barris pretén és concentrar,
en aquestes zones, una forta quantitat
d’inversió per millorar les condicions de vida de
la població. Això té un efecte sobre els preus per
tal de sostenir-los, per evitar que caiguin. Si caiguessin,
aquest barri ja no l’aixecaries. Nosaltres
no tenim capacitat per rehabilitar els habitatges,
un per un, de 700.000 persones, però sí que podem
establir les condicions per a que aquesta població
tingui interès en rehabilitar, quedar-s’hi i
fer que el barri vagi cap amunt. Això podria portar
processos de gentrificació? No dic que no. Però
quan penses en els 143 barris de la Llei de barris,
la noció de gentrificació resulta tan llunyana que
sembla un sarcasme.
Potser ha existit aquest fenomen en dos barris
de Ciutat Vella de Barcelona, en unes condicions
molt peculiars i especials. En dos de cent quaranta!
La retòrica de gentrificació ve del fet d’haver-se
mirat poc els processos reals i el que està passant
realment als barris. Cal conèixer el context immobiliari
en què vivim. A Catalunya, i en aquests
barris també, el 86% de les famílies és propietari
de l’habitatge on viu. Això és completament dife-