Oriol Nel·lo Alvar Aalto Eduardo de Miguel ... - Revista Diagonal

que fa a la producció de nova ciutat que fan que
hi hagi unes reserves obligatòries d’habitatge
protegit. Aquestes reserves, però, tenen certa
lentitud en el seu desenvolupament, ja que en
certa mesures van lligades al desenvolupament
del mercat.
Al costat d’això sabíem que hi havia àmbits
que el planejament municipal establia com a
urbà o urbanitzable i que estaven aturats. Vam
identificar una sèrie d’espais estratègics amb
unes condicions determinades (accessibilitat en
transport públic, respecte ambiental, diversitat
d’usos a l’interior, continuïtat amb trama urbana,
densitat, etc.) per tal de reservar-los per a ús
residencial amb molt de pes de l’habitatge protegit,
sense que cap altra instància administrativa
el pugui aturar, fins al projecte d’urbanització.
A continuació es constituirà un consorci entre
l’Administració, l’Incasol i els ajuntaments per a
desenvolupar-lo.
Per què s’impulsen en un moment en
què hi ha un gran estoc d’habitatge que té
dificultats per ser absorbit?
El que passa és que la política d’ares no és una
política d’habitatge sinó una política de sòl per
habitatge. Aquí hi ha una diferència molt important.
Es tracta d’evitar allò que ens ha passat en
altres períodes de crisi, en què la propietat de la
terra ha tendit a concentrar-se i després aquest
sòl s’ha anat alliberant en llesques fines fent
pujar de manera artificial els preus del mercat.
La nova llei pretén evitar la pujada artificial de
preus protegint-los dels embats del mercat, i disposar
de sòl urbanitzat en bones condicions del
qual més de la meitat és en règim protegit. La
superfície abraçada per les ares aprovades actualment
és de 1200ha. amb espai per a 70.000 habitatges
per a una població de 200.000 persones.
És, per tant, una operació molt important.
Quines dificultats es poden trobar a l’hora
d’aplicar tot el nou instrumental jurídic
i de planejament? Se’ns acut, per exemple,
la presència dels minifundis urbanístics,
resultat de la gran fragmentació administrativa.
De moment, no tenim més remei que acceptar
la fragmentació del mapa administratiu. Em
sembla molt difícil que hi hagi una reorganització
del mapa municipal, perquè aniria en contra
de la tendència, cada cop més forta a tota Europa,
del creixement de la importància dels factors
locals. Vivim en un món cada vegada més interdependent
on la vida de cada dia està condicionada
per fluxos que no entenem ni controlem.
En aquesta circumstància, el lloc de residència
apareix com a refugi i com a identitat. És veritat
que d’aquesta fragmentació se’n deriven gran
quantitat d’ineficiències administratives, però
ningú està disposat a renunciar al seu municipi.
I en casos com el de l’Àrea Metropolitana,
a causa d’ aquest fenomen hem de renunciar
a la seva existència?
D’una banda, és molt difícil d’imaginar que se
suprimeixin municipis. Tot i que, a nivell tècnic,
pot haver-hi arguments a favor, des del punt de
vista polític i social seria molt difícil d’acceptar.
En canvi, el que es podria fer i, de fet, s’està
fomentant és establir mecanismes de cooperació
administrativa entre els municipis i alhora
d’aquests amb la Generalitat. En el cas de l’Àrea
Metropolitana hi ha una tradició de cooperació
intermunicipal des de l’any 1953. Ara se li
ha donat expressió a través de la Llei de l’àrea
metropolitana, que en alguns aspectes resulta
satisfactòria i, en d’altres, mostra limitacions.
En d’altres països com França s’ha avançat molt
en els mecanismes d’associacionisme municipal
per prestar alguns serveis plegats. Per posar un
8 | 9