Oriol Nel·lo Alvar Aalto Eduardo de Miguel ... - Revista Diagonal

Excessoris [sic] Vol.4
Poka-yoke Guim Espelt i Estopà
Els humans, per naturalesa, cometem er-
rors. No contents amb això, sovint intentem
trobar un culpable que no sigui un mateix. El
fet que no tinguin capacitat de contrarrestar
l’atac fa que els objectes siguin un blanc força
comú (sovint merescut) i, d’aquesta manera,
intentem transformar els errors humans en
defectes dels productes.
Això suposa un problema en la relació entre
els objectes i els humans, que en són els
principals perjudicats. Tal com apunta Bruno
Munari, “un problema no es resol per si mateix,
però en canvi conté tots els elements per
a la seva solució; s’han de conèixer i utilitzarlos
en el projecte de solució” 1 . A l’hora de dissenyar
un producte —o servei— doncs, no ens
hem de preguntar “si funciona”, sinó portar la
casuística al límit per intentar que falli.
Aquesta és la filosofia del poka-yoke2 , un
sistema d’anàlisi de qualitat ideat per Shigeo
Shingo als anys seixanta que té per objectiu
principal bloquejar l’error humà, i en el cas
que aquest s’acabi produint, ressaltar-lo de tal
manera que sigui obvi per a l’usuari que l’ha
comès.
El mètode pedagògic de Maria Montessori,
amb orígens a principis del segle xx, contemplava
que els infants, a partir de l’experimentació,
descobríssin els seus propis errors. I
que juntament amb la motivació per prendre
decisions, aquests infants fossin capaços de
resoldre problemes i d’escollir les alternatives
apropiades.
Podríem considerar un poka-yoke un dels
jocs que Montessori va plantejar per a l’educació
de la geometria: peces de diferents formes
que han d’encaixar al seu corresponent
forat. Només hi ha una manera de resoldre el
problema, i l’usuari del joc, amb deduccions
simples i educatives, troba inequívocament
la solució.
Si el problema està ben analitzat, la solució
hauria de ser vàlida per a qualsevol edat
i cultura. Actualment això no passa. Tot i la
globalització, no hem acabat d’aconseguir
certes unificacions que ens ajudarien a conviure
millor amb els objectes. Per què encara
necessitem adaptadors per endollar un aparell
a la corrent quan anem a un altre país?
Per què es parla d’objectes intuïtius quan si el
poses en mans d’una persona gran és incapaç
de fer-lo servir?
Tot i que ens intenten convèncer que el disseny
actual –cada cop més condicionat per les
aplicacions informàtiques- està fent molt en
pro del benestar de l’ésser humà modern, seguim
necessitant massa fulls d’instruccions.
1 Munari, Bruno (1983) ¿Cómo nacen los objetos?. Gustavo Gili,
Barcelona.
2 [ En japonès ポカヨケ. Poka es tradueix com “error” i yoke
ve del verb yokeru que, literalment, vol dir “evitar”.]. Hi ha
molts tipus de poka-yoke, des d’un port USB –evita la connexió
errònia amb la forma del dispositiu– fins al forat que hi ha als
rentamans per evitar que vessi l’aigua en cas d’oblidar-nos-la
oberta –solució a un error humà ja comès. El terme també és
aplicable a sistemes no materials.
Fotografia: Maria Montessori amb una alumna.