Oriol Nel·lo Alvar Aalto Eduardo de Miguel ... - Revista Diagonal

Una de les tasques del govern d’esquer-
res que ha donat més fruits aquests últims
anys ha estat la de la planificació territorial.
Amb quin territori es va trobar el
Govern quan va començar a treballar?
Partíem d’una diagnosi del territori complexa i
matisada ja que pensàvem que la seva evolució
havia tingut llums i ombres. La dinàmica dominant
del territori català després de la restauració
de la democràcia ha estat la de la integració
del territori. És a dir, l’espai s’ha anat fent cada
vegada més interdependent mogut per una
força de fons. És el que anomenem procés de
metropolització, que va començar a prendre
força a partir dels anys seixanta. D’aquesta manera,
les relacions quotidianes associades a les
activitats urbanes s’han anat estenent sobre tot
el territori. Aquest procés de metropolització
del territori català ha pres una rellevància molt
gran i ha tingut tres grans avantatges: el territori
guanyava una massa amb capacitat d’atreure
inversions i activitat que un territori fragmentat
i desgavellat no tenia; també s’ha unificat el
mercat de treball; i els serveis són avui més accessibles
sobre el conjunt del territori que mai
en el passat. Mai abans hi havia hagut tanta
igualtat territorial (que no social) en l’accés a la
renda, a les formes de vida i als serveis.
I a part d’aquests efectes positius, quins
problemes ha provocat aquest procés de
metropolització?
El principal problema és que aquest procés ha
estat mancat d’una guia efectiva per part d’instruments
de caràcter supramunicipal. Aquesta
manca d’eixos clars per a l’ordenació del
territori va comportar que els avantatges que
suposava el procés de metropolització anessin
acompanyats de problemes importants com,
per exemple, l’escampadissa d’urbanitzacions
sobre el territori i el consum accelerat de sòl.
Aquests fenòmens no es van poder (o voler)
reconduir i tallar d’una manera determinant
i s’ha produït un esclat de la urbanització de
baixa densitat, entenent-la com el creixement
de municipis petits i de població dispersa amb
densitats baixes.
REVISTA DIAGONAL. 26. DESEMBRE 2010
A això, s’hi ha associat un esclat de les necessitats
de mobilitat. Perquè és clar, si el territori
està integrat i es fan més extensos els àmbits
que podem considerar urbans i, a més, sobre
aquest espai hi dispersem població i activitat,
cadascun dels llocs passa a veure condicionat
el seu ús pel joc de les rendes del sòl generals.
Aquestes rendes tendeixen a especialitzar certs
espais a usos determinats. És per aquesta raó
que, cada cop més sovint, hem vist llocs especialitzats
en espais de la residència, del treball,
del comerç, etc. D’aquí ha derivat un augment
de les necessitats de mobilitat. Avui, per satisfer
necessitats que abans assolíem en un territori
petit, necessitem un territori més gran.
“Vindicàvem la necessitat
de convertir Catalunya en
un espai integrat i vertebrat
per un conjunt de ciutats”
Encara tenim un tercer problema: aquest joc
en l’especialització associada a les rendes del
sòl s’ha produït també al mercat d’habitatge. El
mercat de l’habitatge s’ha unificat i els ciutadans,
quan prenen opció residencial, escullen
sobre territoris més amplis. Això s’ha produït en
un moment en què el mercat estava en tensió
i el preu mitjà de l’habitatge era inaccessible
per a una part creixent de la població. Els que
menys poder adquisitiu tenien es veien relegats
allà on els preus també eren més barats i es van
concentrar en llocs determinants.
Quines polítiques volia tirar endavant el
nou govern? Quines eren les noves idees
que aportava?
El model al qual volíem aproximar-nos tenia i té
dos aspectes: sistema urbà i morfologia urbana.
Pel que fa als temes de sistema urbà partíem
de la noció que el procés de metropolització era
un component estructural en l’evolució de la
societat catalana. Qualsevol vel·leïtat antiurbana
o antimetropolitana resultava reaccionària
en el sentit que tractava de fer tornar la història
endarrere i suposava una pèrdua per als qui
menys tenen. Davant la retòrica antiurbana que,