Viatge_Terres_Edom

Claus per interpretar el llegat
jueu
El call, definició i urbanisme
A Catalunya, els barris on vivien els jueus són coneguts amb el nom de
call. La primera referència al terme es troba en un document barceloní
del segle XI que parla d’algú que «solebat ire ad callem judaicum»: que
anava al carrer on vivien els jueus. El nom es va estendre pel Principat i
per indrets com Mallorca, el Rosselló i part de València. A Lleida, però, es
va emprar «la Cuirassa», nom relacionat amb una muralla. Però on vivien
els jueus abans del segle XI? No es té constància documental per saber si
vivien dispersos, barrejats amb la població cristiana o junts, al voltant de
la sinagoga, per raons de comoditat i de seguretat. Potser el que a l’inici
va ser un acte voluntari, va acabar esdevenint imposició.
Els calls s’ubicaven generalment vora els castells, palaus, esglésies, prop de
les muralles i dels camins, és a dir, al costat dels poders polítics i religiosos i
en zones que facilitessin la seva activitat comercial i els hi procuressin una
certa seguretat. Però, malgrat el que molt sovint es creu, els calls no tenien
un urbanisme definit. Tampoc l'exterior dels edificis dels barris jueus no es
diferenciava del de la resta de la població. Per això, abans de parlar de
determinada zona com a possible call se n’ha de conèixer la història i els
documents, completats sempre amb les dades arqueològiques.
Són molts pocs els calls construïts de nova planta. Generalment es creen
sobre un urbanisme preexistent, ja sigui altmedieval, visigòtic o romà. El
traçat urbà de pobles i ciutats està en contínua evolució i és per això que
sempre s’aprofiten restes anteriors. Els primers calls que es coneixen no
eren barris totalment tancats. Al principi no hi havia una separació total
entre jueus i cristians. A partir de mitjan segle XIII, va augmentar la pressió
sobre les comunitats jueves i els calls es van haver de tancar. La tanca no
era sempre una muralla feta expressament. Els altres límits eren els propis
carrers i cases, i uns portals que els comunicaven i que permetien entrar i
sortir. Algunes comunitats que no disposaven de portes es van queixar al
rei de què aquesta situació les deixava indefenses. Com va passar a Montblanc
i a Vilafranca, el monarca els va concedir els permisos necessaris per
fer-les. L’existència de portes ens la documenta també el fet que els
consellers de Barcelona ordenessin l’enderroc de la del call, a l’actual carrer
El call, de carrer a barri jueu
L’origen d’aquest mot ha estat debatut entre els erudits durant molt de
temps. Actualment, es creu més versemblant que el terme provingui
del llatí callis —carrer— i no pas de l’hebreu qahal —comunitat.
58