Viatge_Terres_Edom

La Catalunya Jueva
de Sant Domènec del Call, el 1392, poc després de la dissortada desaparició
del barri jueu.
LA SINAGOGA
L’edifici públic més important del call era la sinagoga, un espai de culte
però també d’estudi i de reunió. La sinagoga era el centre religiós dels
jueus i també el centre cívic de la comunitat. Com que no es conserva cap
sinagoga catalana medieval dempeus, la informació que tenim pel que fa a
l’arquitectura i els objectes prové de les fonts literàries, els manuscrits
il·luminats i les excavacions arqueològiques. En les poblacions importants
podia haver-ne més d’una, així com també oratoris particulars, mentre que
en les petites, generalment, només n’hi havia una. Se sap que hi havia
famílies jueves que habitaven en llocs on no constituïen aljama, i per acudir
a la sinagoga per complir els seus deures religiosos o per ser enterrades
havien de traslladar-se a la de la localitat més propera.
És molt poc el que es coneix de l’arquitectura de les sinagogues catalanes,
ja que no tenien cap detall exterior que les caracteritzés. Se sap com
n’era l’interior i l’equipament per la documentació, donat que, a excepció
de les restes arqueològiques de la de Besalú, no se n’ha trobat cap. Les
que van ser convertides en capelles no conserven tampoc cap de les seves
característiques originals. La seva arquitectura degué ser molt senzilla.
Els calls catalans: ubicació i vida
Els jueus es van establir als centres urbans catalans sense instal·lar-se
a les zones muntanyenques, amb un pes demogràfic força variable.
Jaume Riera observa que a la Catalunya del segle XIV, a banda de les
aljames amb força població jueva com Barcelona o Girona, també van
existir calls en localitats amb una població mitjana com Lleida i
Tortosa o petita com Berga o Falset. Durant el regnat de Jaume I
(1213-1276) i de Pere II (1276-1285) els jueus catalans viuen el seu
Segle d’Or, integrats en la vida política i econòmica dels cristians.
Dins el call, la comunitat jueva vivia segons el calendari hebreu de
cicles lunars, amb l’observança del sàbat i les festivitats tradicionals.
Les lleis religioses, civils i penals i també els costums estaven regulats
per la Torà. Les ordinacions promulgades per les aljames eren sovint
confirmades pels monarques. La direcció del culte era responsabilitat
dels rabins; els administradors de la comunitat havien de mantenir el
culte públic, proveir els aliments caixer i cuidar dels malalts, dels
difunts i les seves famílies. El Bet Din, un tribunal amb jutges experts
que actuaven d’acord amb la llei jueva i amb el consentiment del
monarca, tenia el dret de pronunciar sentència entre els jueus en plets
civils i criminals.
59