Joan Miravitlles. Diccionari general de barbarismes i altres incorreccions

Quatre paraules de pròleg
Considero que el justificatiu fonamental de la confecció d’aquest diccionari és la necessitat de
poder-ne tenir a disposició un de ben actualitzat, en tots els sentits: l’extensió convenient,
l’eliminació dels barbarismes morts, la constància dels que s’han anat introduint més actualment, etc.
L’obra contindrà barbarismes de tota mena: mots aïllats u solts, expressions, modismes, locucions
adverbials mal usades, etc. No creiem inútil d’indicar, o recordar, que de barbarismes —com fent un
resum— n’hi ha de morfològics, analògics, sintàctics, prosòdics, ortogràfics, per règim gramatical,
semàntics, idiòtics, per falsa etimologia i per falsa derivació. El nostre concepte de barbarisme és
molt ampli.
A través de diaris i revistes hom presencia, ben sovint, discussions sobre com cal anomenar una
cosa determinada, basades en la creença que el mot o els mots que hom utilitza no són prou adequats.
I entre els arguments n’hi ha per a tots els gustos. Jo crec que cal defensar al màxim la paritat de la
nostra llengua: però, alhora, no hem de privar-nos, seguint el camí més convenient —o el que puguem
— d’agafar un mot d’una altra llengua, catalanitzar-lo si cal, o inventar-lo fins i tot algun cop.
Naturalment que cal recordar l’existència de l’Institut d’Estudis Catalans i la seva autoritat
necessària.
No és cap pecat que les llengües llatines estiguin tan emparentades i que molts cops es
corresponguin tan íntimament. Recordem també que no és per aquí que la llengua perilla. El nostre
idioma pateix —i amb ell haurem de patir tots els catalans— per parlar amb mots ben nostres però
reunits —mal reunits, o amb omissions o amb afegits— pensant, moltes vegades, en castellà. Patim
de l’oblit de la petita gramàtica d’estar per casa, de l’arraconament del vós (ja sé que riurà més d’un)
i de l’adverbi pas, etc.
«La dèria dels paral·lelismes», ens deia C.A. Jordana fa més de quaranta anys, «ens duu sovint a
voler veure en tal mot o en tal expressió del català l’equivalent exacte de tal mot o de tal expressió
del castellà. L’excés de puritanisme —de puritanisme mal entès— és perniciós per a l’idioma. Hi ha
una mena d’aversió a uns mots per llur semblança amb d’altres que coneixem com a forasters. Això
s’esdevé, per exemple, amb paraules com: mèdic, labial, filial, bucal, mòbil, lingual, ocular,
fructuós, etc. Són pseudoderivats usats tradicionalment, ben genuïns. Recordem els acabats en o:
eco, credo, etc. Trago no és Fabra, però si traguet o traguinyol. Recordem també cromo, tresillo,
trio, soprano, burro, catarro, maco. Igualment són correctes: caos, horda, terminar, hecatombe,
unànime, mescla…».
Pel que es refereix als barbarismes de tipus sintàctic, el repàs de bones gramàtiques, les
Converses Filològiques, els volums d’obres escollides —Artells-Triadú, Gresol, etc.— i la lectura,
en general, de la nostra literatura més selecta, és fonamental.
Per a la composició d’aquest Diccionari, pel que fa als barbarismes he utilitzat, bàsicament, a
més de la memòria, l’obra Els barbarismes de C.A. Jordana, amb l’ampliació feta per Esperança
Figueres i Rosalina Poch, l’apèndix de «Vocabulari de barbarismes» del Diccionari de sinònims i
antònims de Santiago Pey, Parleu bé el català d’Editorial Claret, el Diccionari Alberti, el Fabra i,
naturalment, l’observació continuada del llenguatge col·loquial o corrent.
L’AUTOR