El futbol europeu cau en les xarxes del capital de risc americà

20 - 26 MARÇ 2021
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
EL FUTBOL EUROPEU
CAU EN LES XARXES
DEL CAPITAL DE RISC AMERICÀ

2
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
LA SETMANA
INVESTIDURA FALLIDA, UNA ALTRA VEGADA
ROGER GRAELLS FONT
Els partits
independentistes
s’han acostumat a
les negociacions al
límit. Fa un mes i mig
de les eleccions del
14-F i l’únic acord que
hi ha hagut és entre
ERC i la CUP, avalat
per la militància dels
anticapitalistes, però
amb una forta crítica
a la poca ambició del
pacte signat i una
crida a millorar-lo
La primera sessió d’investidura d’Aragonès fracassa per la
manca d’acord entre ERC i Junts, mentre la militància de la
CUP avala el pacte amb els republicans tot i que el considera
insuficient i millorable
Els partits independentistes s’han acostumat
a les negociacions al límit. Fa un
mes i mig de les eleccions del 14-F i l’únic
acord que hi ha hagut és entre ERC i la
CUP, avalat per la militància dels anticapitalistes,
però amb una forta crítica
a la poca ambició del pacte signat i una
crida a millorar-lo. Divendres els diputats
de la CUP van fer pinya amb els d’ERC
per investir Pere Aragonès com a president
de la Generalitat, però l’abstenció
de Junts va impedir que la investidura
fos reeixida. A la segona volta, dimarts,
tampoc no es preveu que reïxi perquè
probablement no hi haurà hagut acord
entre ERC i Junts.
La manca de president encetarà el termini
de dos mesos perquè el Parlament
de Catalunya n’investeixi un abans de
la dissolució automàtica de la cambra i
la convocatòria de noves eleccions. La
voluntat de Junts, expressada pel seu
secretari general en una conferència
dimarts, és arribar a un acord que s’estengui
als quatre anys de legislatura.
Jordi Sànchez va demanar generositat i
voluntat política a ERC, i alhora va comprometre’s
amb Aragonès a fer-lo president
quan es tanqui un pacte sòlid que
eviti les desconfiances i les deslleialtats
que hi ha hagut entre els socis de govern
aquests últims anys.
ERC i Junts van començar a negociar
al ralentí i s’han encallat en el paper
del Consell per la República, tal com va
avançar VilaWeb. ERC sempre ha vist
aquesta institució amb suspicàcia i no se
l’ha acabada de creure mai, mentre que
Junts vol reservar-li un rol protagonista
en la direcció del procés per a mantenir
l’ascendència de Carles Puigdemont. El
document de l’acord entre ERC i la CUP
preveu la creació d’una taula dels tres
partits, a més de l’ANC i Òmnium, per
a mirar de trobar el desllorigador d’una
estratègia compartida que s’ha resistit
aquests tres anys i mig, d’ençà del
Primer d’Octubre. Junts vol que aquest
espai transversal de trobada entre independentistes
sigui el Consell per la
República. Segons les fonts consultades
no s’ha avançat en la formació del govern
ni en el repartiment de les conselleries,
però Junts sí que ha dit que vol gestionar
Economia i els fons europeus Next Generation;
en canvi, ERC vol que els gestioni
un comissionat adjunt al Departament de
Presidència. L’altra batalla és pel control
de la secretaria de Difusió i Atenció
Ciutadana, que gestiona la publicitat
institucional discrecional per a repartir
recursos als mitjans de comunicació.
Per una altra banda, En Comú Podem,
amb el seu vot contrari a la investidura,
va unir-se a tot l’espanyolisme. Els comuns
han restat fora de les negociacions
per voluntat pròpia, atès el vet a parlar
amb Junts i la insistència perquè ERC
formés un govern tripartit amb ells i el
PSC. Si finalment s’investeix Aragonès i
es forma govern, En Comú Podem haurà
de resituar-se en el nou tauler polític
i obrir-se a acords esporàdics amb el

3
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
LA SETMANA
Les previsions de vaccinació depenen del compliment dels
compromisos de les farmacèutiques amb la Unió Europea,
que va centralitzar la compra dels estats membres
futur govern si no vol trobar-se fora de
joc durant tota la legislatura.
A Madrid, aquesta setmana hi ha hagut
un nou judici pels fets de la tardor del
2017. El Tribunal Suprem espanyol ha
jutjat Joan Josep Nuet, actual diputat
d’ERC al congrés espanyol i ex-diputat
de Catalunya Sí que es Pot al Parlament
de Catalunya, per la seva actuació com a
membre de la mesa. Els seus companys
independentistes foren condemnats
per desobediència al Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya, i la presidenta
Carme Forcadell per sedició al Suprem
espanyol. Nuet, al seu judici, s’ha desmarcat
dels seus ex-companys de mesa
i ha declarat que va intentar d’evitar la
independència i dirigir els grups independentistes
cap a la via constitucional,
però que defensava el debat sobre el
referèndum al parlament. El primer dia
de judici, agents de la policia espanyola
van intimidar i fer identificar diputats
independentistes. A Barcelona, aquesta
setmana un jutge ha condemnat l’activista
Josan V. a sis mesos de presó per
haver protestat contra el consell de ministres
espanyol a Barcelona el desembre
del 2018.
Mentrestant, el PSOE ha fet pinya amb
el PP i Vox a la mesa del congrés espanyol
contra la tramitació de la llei
d’amnistia que van registrar els partits
independentistes, que ni tan sols arribarà
al ple. Òmnium ha assegurat que
tornarà a portar-la-hi amb una recollida
multitudinària de signatures, però els
socialistes no preveuen aquesta via i
mantenen congelada la reforma del codi
penal i els indults als presoners polítics.
La pròxima data marcada al calendari
de Pedro Sánchez és el 4 de maig, quan
es faran les eleccions a la Comunitat de
Madrid. L’ex-síndic de Ciutadans a les
Corts Valencianes, Toni Cantó, ha volgut
incorporar-se a la candidatura del
PP, però hi ha un marge d’interpretació
que probablement haurà de resoldre la
Junta Electoral a causa de l’empadronament
tardà de l’actor i el límit que fixa
la llei electoral madrilenya. A Ciutadans
continua una crisi que no cessa, amb el
degoteig de càrrecs que deixen el partit.
La moció de censura al PP a Castella i Lleó
finalment també ha fracassat.
Encara en l’àmbit polític, Felipe VI ha
visitat Andorra. És la primera visita oficial
que hi fa un cap d’estat espanyol en
tota la història. Les autoritats andorranes
han rebut Felipe VI i Letizia en un viatge
que coincideix amb el malestar entre els
governs andorrà i català arran de les restriccions
de mobilitat imposades per la
Generalitat. Al País Valencià, les Corts han
aprovat –quaranta anys després– la llei
de la funció pública, que estableix que els
funcionaris han de saber català per a garantir
els drets lingüístics dels ciutadans.
Un pas endavant per la normalització
de la llengua, tot i els insults de la dreta
i l’extrema dreta. Les Corts també han
reclamat la reciprocitat entre À Punt, IB3
i TV3 a la llei general de l’audiovisual que
es debatrà aviat al congrés espanyol. La
mateixa iniciativa insta la Generalitat a
estudiar la viabilitat de la banda ampla del
múltiplex actual per fer efectiva l’entrada
de TV3 i IB3 al País Valencià, tal com reivindiquen
associacions i entitats d’ençà
de l’aïllament que va originar el PP.
La vaccinació, qüestionada
Mentre el debat polític s’aviva, la gestió
de la pandèmia continua centrant bona
part del focus mediàtic. La Generalitat
de Catalunya ha anunciat aquesta setmana
un pla de vaccinació en massa,
però de seguida ha fet aigües arran d’un
nou incompliment en l’arribada dels
vaccins d’AstraZeneca. La represa de
la vaccinació amb aquest remei dimecres
a Catalunya, el País Valencià i les Illes
s’enfronta a aquest nou imprevist. Al
Principat, l’obertura d’un registre per
a inscriure’s ha desbordat el sistema
per l’allau de peticions de vaccinar-se
del grup d’edat entre seixanta anys i
seixanta-cinc.
Les previsions de vaccinació depenen
del compliment dels compromisos de
les farmacèutiques amb la Unió Europea,
que va centralitzar la compra dels estats
membres. Sense l’arribada dels vaccins,
difícilment es podran complir les expectatives
d’assolir la immunitat de grup a
final d’estiu, malgrat que els governs
mantenen que aviat hi haurà una acceleració
de la campanya. A més, continua la
polèmica entre la Unió Europea i Astra-
Zeneca: aquesta setmana a Itàlia s’han
descobert vint-i-nou milions de dosis
amagades a punt per a ser exportades
al Regne Unit sense el coneixement del
govern italià ni de la Comissió Europea.
Arriba Setmana Santa i es mantenen les
restriccions vigents després dels últims
relaxaments. Les Illes sí que s’han confinat
perimetralment, tot i que podrà
haver-hi mobilitat entre les illes, i a
Mallorca s’ha tancat l’interior de bars i
restaurants. La pretensió del Ministeri
de Sanitat espanyol d’avançar l’horari
del confinament nocturn a les 20.00, que
va filtrar-se als mitjans de comunicació,
s’ha descartat al Consell Interterritorial
de Salut. Els governs del país esperen que
els indicadors sanitaris es continguin
després de Setmana Santa i que l’acceleració
de la vaccinació obri la porta a un
estiu sense tantes restriccions.

4
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
SUMARI
20-26 MARÇ 2021
PORTADA
El futbol europeu, atrapat en les xarxes del capital americà
Per Paul Widdop i Simon Chadwick.
ENTREVISTES
Ana Barceló: “Alguna cosa falla quan Europa no aconsegueix que arribe la
quantitat de vaccins compromesa”
Per Esperança Camps Barber.
Àlvar Valls: “Potser a Madrid ja li va bé el desacord entre Catalunya i Andorra”
Per Andreu Barnils.
Joan Josep Nuet: “S’hauran de quedar amb una versió de mi, la d’heroi
o la de malvat”
Per Josep Casulleras Nualart.
Gonzalo Boye: “Ho tinc complicat”
Per Andreu Barnils.
REPORTATGES
Miquel Adam, l’aventura d’un editor en temps de crisi
Per Montserrat Serra.
Adam Zagajewski, poeta del record, de la infantesa i de la història
Per Biel Mesquida i Jean Marie del Moral.
La covid-19 precipita el tancament del mític restaurant Senyor Parellada
Per Txell Partal.
L’accident de Suez: un sol vaixell és a punt de col·lapsar el comerç mundial
Per Rory Hopcraft, Kevin Jones i Kimberly Tam.
El català, la llengua que bull
Per Jordi Badia i Pujol.
ANÀLISI
Cops baixos al TC en plena deliberació sobre el Primer d’Octubre
Per Josep Casulleras Nualart.

5
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
REPORTATGE
El futbol europeu, atrapat
en les xarxes del capital americà
Els equips perden el caràcter local, en un procés que pot alterar la manera
com s’ha viscut l’esport fins avui
PAUL WIDDOP I SIMON CHADWICK
Torna a haver-hi canvis en el
futbol. Molts afeccionats que
s’han passat anys veient els
seus equips a l’estadi o per
televisió, ja fa temps que han
hagut d’acceptar que n’han
perdut la propietat i la gestió.
Aquests darrers vint anys
els oligarques russos,
els països del Golf i els
multimilionaris xinesos
han anat comprant clubs
de futbol europeus. I més
recentment els diners han
travessat l’Atlàntic: les
empreses de capital risc
nord-americanes hi han
vist una avinentesa ben lucrativa,
en part arran de la
pandèmia.
És un fenomen que no havíem
vist mai. Els inversors
transnacionals –impulsats ​
per la rendibilitat financera
d’un esport que convergeix
ràpidament amb els sectors
de l’entreteniment i digital–
transformen el futbol en una
indústria planetària que remena
molts diners. La televisió
va ajudar a enriquir els principals
clubs de futbol, ​però ara
l’streaming hi pot aportar una
riquesa incalculable.
La covid-19, especialment,
ha contribuït a accelerar i
amplificar aquestes tendències.
Tan bon punt els clubs
de futbol han tingut dificultats
financeres, els inversors
han entrat en escena per endur-se’n
algunes gangues. I
com que la gent s’ha quedat a
casa, el consum de serveis de
streaming, com ara Netflix i
Amazon Prime, han esdevin-

6
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
gut productes bàsics d’entreteniment
i estil de vida, amb
la qual cosa la importància
d’aquestes plataformes per a
l’esport s’ha engrandit.
Qui són els inversors?
Qui són aquests grans inversors
de capital privat nord-americans
que s’estan fent amb el
futbol europeu? Fenway Sports
Group (FSG), propietari del
Liverpool, campió de la Premier
League anglesa, està a
punt de vendre més del deu
per cent del club a l’inversor
nord-americà Redbird Capital
Partners per uns 540 milions
de lliures. Redbird sembla tenir
la intenció de construir una
xarxa global d’inversions en
el futbol. Aquesta operació se
suma als 4,7 milions de lliures
invertits recentment al club
per la superestrella del bàsquet
Lebron James.
Al desembre, ALK Capital
-una altra empresa
nord-americana d’inversions
esportives- va adquirir
el club anglès Burnley mitjançant
una compra palanquejada
(similar a la forma
en què la família Glazer va
comprar el Manchester United
el 2005). El palanquejament
significa essencialment
utilitzar un club com
a garantia per assegurar un
préstec amb la finalitat de
comprar-lo.
La situació és similar en altres
llocs. Redbird ja té una participació
en el Tolosa, mentre
que Bordeus (General American
Capital Partners i King
Street Capital Management)
i l’AS Nancy (New City Capital)
també són de propietat
nord-americana. Per la
seva banda, el Troyes FC va
ser comprat l’any passat pel
City Football Group, en què
l’inversor californià de capital
privat Silver Lake posseeix
accions.
La història és la mateixa a Itàlia,
on l’Elliott Management
Corporation és propietària de
l’AC Milan i on un consorci
de capital privat format per
CVC Capital Partners, Advent
Capital Management i
FSI Capital persegueix l’adquisició
d’una participació
al nou negoci de mitjans de
comunicació de la Sèrie A de
la primera divisió.
També CVC i Advent estan
interessats en arribar a un
acord similar amb la Bundesliga
International, empresa
que s’encarrega de la
venda dels drets mediàtics a
l’estranger.
Anàlisi de la xarxa
Per tenir una idea de la dimensió
dels propòsits dels
inversors de capital privat,
n’hem analitzat una petita
mostra de les xarxes socials.
En destaquem els vincles
quan observem que dues
empreses comparteixen una
relació econòmica. I el resultat
és aquest.
És evident que aquesta inversió
de capital privat no es
limita a Europa ni al futbol.
Per exemple, Silver Lake té
connexions amb franquícies
de City Football Group a l’Índia,
la Xina, Tòquio i Austràlia.
I les activitats de Redbird
també s’estenen al beisbol,
mitjançant els Boston Red
Sox i els New York Yankees.
Aquestes inversions formen
part de carteres d’accions més

7
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
REPORTATGE
àmplies vinculades a esports
com ara el bàsquet, el futbol
americà i la lluita lliure. Silver
Lake també sembla disposada
a utilitzar el futbol com a mitjà
per a unir els punts entre les
empreses que operen en uns
altres sectors, com la venda
al detall d’esports (és el cas de
Fanatics, una botiga de roba
amb llicència en línia) i l’entreteniment
(com Endeavour,
una agència de representació
de talents).
Xecs en blanc i ‘streaming’
El ressorgiment de les societats
d’adquisició amb fins
especials (SPACS), també
ha dut un enfocament nou
en l’esport. Les SPACS, com
Redbird, es formen específicament
per recaptar capital
gràcies a ofertes públiques
inicials (en què es venen accions
a inversors institucionals
i minoristes) per tal
d’adquirir o invertir en un
negoci existent. De vegades
són anomenades “empreses
xec en blanc” perquè s’aboquen
a fer el màxim de diners
possible per als inversors que
hi participen.
Les SPACS i més grups de
capital risc el troben molt
atractiu, el futbol, perquè és
un producte ja fet amb el qual
la gent de tot el món ja s’ha
compromès. Els espectadors
i els afeccionats estan disposats
a pagar per veure l’esport
i compren habitualment els
productes que se’n deriven.
Hi ha diners per a fer i els
inversors ho saben.
Aquests darrers cinc anys els
hàbits de consum han canviat,
amb la consegüent erosió
dels formats de transmissió
existents. Durant les dues
darreres dècades els clubs
de futbol s’han beneficiat
de lucratius contractes de
transmissió, però empreses
com ara Netflix, Amazon
Prime i DAZN prometen un
rendiment financer encara
més gran, especialment per
als clubs que juguen en les
lligues més importants.
Ara, aquestes empreses també
poden fer perillar els clubs.
Per exemple, l’adquisició del
Burnley per part d’ALK ha
implicat que el club s’hipotequés
per a completar la compra.
Ara el club és noranta
milions de lliures pitjor que
abans.
Al Manchester United hi ha
hagut una llarga campanya
dels afeccionats per a destituir
els Glazers. I al Liverpool
tampoc no n’està tothom,
del FSG.
Perquè els xecs en blanc fora
del camp no necessàriament
porten xecs en blanc al camp.
La majoria dels afeccionats
saben que als inversors els
interessa una cosa i prou:
guanyar diners. El problema
és que maximitzar els beneficis
sovint vol dir malmetre
les connexions entre els
clubs i les comunitats on es
troben.
QUI ÉS L’AMO DELS EQUIPS
ALS PAÏSOS CATALANS?
Als Països Catalans l’arribada del capital
nord-americà al futbol encara és escassa.
Fem un cop d’ull als principals clubs.
L’empresari de Miami Clifton Onolfo va
comprar el CF Reus Deportiu per salvar-lo
de la dissolució el 2019, però no va
aconseguir-ho i un jutjat va ordenar-ne
el tancament. Al RCD Mallorca sí que hi
ha inversió nord-americana d’ençà del
2016, quan l’empresari Robert Sarver,
cofundador de Southwest Value Partners,
va comprar el club.
Al Principat, el RCD Espanyol és propietat
de l’empresari xinès Xen Ianxeng, i el
Girona FC és del City Football Group, del
xeic Mansur bin Zaied al-Nahian, d’Abu
Dhabi. Al País Valencià, el València CF
encara és de l’empresari singapurès Peter
Lim i el Vila-real CF de Fernando Roig. La
UD Llevant, tot i ser també una societat
anònima esportiva, pertany majoritàriament
a la Fundació Levante UD Cent Anys,
presidida actualment per l’empresari
Vicente Furió. El FC Barcelona és l’únic
club que roman en propietat dels socis al
cent per cent.
Però potser una de les raons
principals que fan d’aquests
clubs una proposta tan temptadora
són les oportunitats
que ofereix l’streaming.

8
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ENTREVISTA
ANA BARCELÓ
“Alguna cosa falla quan Europa no
aconsegueix que arribe la quantitat
de vaccins compromesa”
La consellera s’aferra a la prudència ara que les dades
de contagis i de pressió assistencial milloren dia a dia ·
Barceló confia a tenir prou vaccins per a immunitzar el
70% de la població a final d’estiu
La consellera Ana Barceló. PRATS I CAMPS

9
ANA BARCELÓ
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Vaccinar, vaccinar, vaccinar…
Aquesta és l’obsessió, ara, de la
consellera de Sanitat Universal i
Salut Pública, Ana Barceló. També
ho és la xifra de casos, d’ingressats
i de morts que cada dia arriba a la taula
del despatx. Fem l’entrevista quan la
incidència acumulada de casos per cent
mil habitants és la més baixa de tot l’estat
espanyol, quan les UCI es buiden de
mica en mica i quan els hospitals poden
començar a reprendre una certa normalitat,
però la consellera Barceló no vol ser
triomfalista. “Això no vol dir res”, diu. En
qualsevol moment es pot girar la truita.
Per això demana molta responsabilitat
ara que arriben les vacances de Setmana
Santa i de Pasqua.
Barceló explica que se sent escoltada
quan fa propostes al Consell Interterritorial
i nega desavinences amb la vice-presidenta
Oltra a l’hora de gestionar
la pandèmia a les residències de
gent gran. A pesar de les dificultats i
dels incompliments de les farmacèutiques,
espera que a l’estiu, el 70% de
la població del País Valencià puga estar
immunitzada.
—Com esteu, consellera?
—Bé. Estic bé. Fa més d’un any que vivim
en una situació complexa i complicada.
Ara som en un altre cicle, que és continuar
controlant la pandèmia i a la vegada
poder augmentar el ritme de vaccinació.
Són dues cares de la mateixa moneda.
—Quin ha estat el pitjor dia de tots?
—El 15 de març [del 2020]
—…
—Van coincidir un seguit de circumstàncies.
El 14 va començar l’estat d’alarma.
Ja havíem fet prou compareixences per a
informar cada dia dels casos i dels morts i
va coincidir amb la mort de la meua mare.
Estava molt unida a ella i no me’n vaig
poder acomiadar.
—Aquest fet us va ajudar a posar-vos en la
pell de moltes persones que no han pogut
acomiadar els seus morts aquests mesos.
—Recorde que aquell dia, a la conferència
de premsa, molt poca gent sabia el moment
que passava personalment, però
vaig voler recordar als ciutadans la importància
d’aprofitar aquesta pandèmia
per a retrobar-se i per a viure en família.
—El 4 de gener hi havia 3.031 morts, i
el 15 de febrer, ja eren 6.002. Com vàreu
viure aquesta situació?
—Ho he viscut igual de malament durant
tota la pandèmia. El que hi ha darrere de
cada xifra és una persona i una família.
Humanitzar les dades és molt important.
Ho vius malament perquè veus que
pràcticament entre el mes de gener i la
primera setmana de febrer vam tenir un
50% de tots els morts de la pandèmia.
És dur, perquè veus que el virus continua
fent estralls, que continua afectant
moltes persones amb un desenllaç fatal.
—S’haurien pogut evitar aquestes
morts?
—Totes les mesures que es van implantar
eren per a evitar la transmissió del
virus. Després hi ha la situació i les patologies
prèvies que puguen tenir les
persones contagiades. Per això no ens
cansem de dir que la cosa més important
és prevenir i no emmalaltir, perquè en el
moment que contraus la covid i arribes a
l’hospital, comences a recórrer un camí
que sempre és incert. Sempre, el nostre
objectiu ha estat implantar mesures per
a evitar la transmissió.
—En un moment determinat, el govern
valencià demanava més duresa
en aquestes mesures, però el govern
espanyol no ho va acceptar. S’haurien
pogut salvar més vides?
—No necessàriament ha d’haver-hi
una relació. Una part molt important
depèn de la responsabilitat de la ciutadania.
Podem implantar moltes me-
S’ha d’apel·lar a la
responsabilitat,
perquè el que ocorre
dins les cases i en les
reunions familiars,
s’escapa del control
de l’administració

10
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ANA BARCELÓ
Hem après a canviar
les prioritats. Tota
la societat ha après
que la salut és bàsica
i fonamental
sures, però si no es compleixen… S’ha
d’apel·lar a la responsabilitat, perquè
allò que ocorre dins les cases i en les
reunions familiars, s’escapa del control
de l’administració. Per això sempre
apel·lem a la responsabilitat. Jo sé que
en aquestes ocasions sempre es diu
“no es pot confiar en la responsabilitat,
dicteu més mesures!” Més mesures?
Quan veiem l’estatística de les infraccions,
sempre hi ha persones que si les
volen infringir, les infringeixen. Per
això hem d’apel·lar a la responsabilitat
dels ciutadans.
—Ara hem vist com la millora de les
dades ha estat molt contundent. Seria
imperdonable una quarta onada?
—Totes les mesures que hem implantat
coordinadament amb el Ministeri de
Sanitat són per a evitar-ho. Són mesures
que ens permeten d’evitar la mobilitat,
com ara el tancament perimetral de les
comunitats autònomes, que, per cert,
ací és vigent des del 30 de novembre,
ara fa prop de quatre mesos. Som el territori
que fa més temps que té aquest
perimetratge. Crec que les mesures que
s’han implantat són per a evitar aquesta
interrelació social. Després hi ha la part
que depèn de cadascú.
—Durant els primers dos mesos de
l’any, la situació als hospitals comarcals
com ara Xàtiva o Alcoi va ser molt
dramàtica, quasi desesperada. Què fa la
conselleria per a evitar que això torne
a passar?
—S’ha demostrat que a pesar d’aquesta
pressió assistencial, els hospitals han
respost molt bé. Entre més raons, per
la fortalesa dels equips directius i del
conjunt del personal sanitari. Han fet un
esforç enorme de reorganització interna
per a poder habilitar nous espais. Els
professionals han fet equip independentment
de la seua especialitat. Des de la
conselleria vull transmetre un agraïment
a tots els professionals que van treballar
en una sola direcció. Van reinventar espais
per a poder-hi situar llits d’aguts.
Com es pot evitar que torne a passar?
Hem d’intentar que no hi haja transmissió
del virus per a evitar l’ingrés a l’hospital.
No hi ha cap més manera d’evitar
una nova tensió assistencial.
—S’hi posen mitjans físics?
—Feia molts anys que no s’invertia en
els centres hospitalaris. Ara, en aquest
any, tampoc no ho hem pogut fer. Per la
pandèmia i per la suspensió dels tràmits
administratius durant el temps que va
durar l’estat d’alarma. Hem d’enfortir
la sanitat pública amb tot allò que hem
après d’aquesta pandèmia quan això
s’acabe.
—Què hem après?
—Ui! Moltíssimes coses! La primera,
canviar les prioritats. Tota la societat ha
après que la salut és bàsica i fonamental,
i que cal invertir en la sanitat pública,
defensar la sanitat pública i enfortir la
sanitat pública. Quan la covid va arribar
no teníem cap mapa. Ni ací ni a la resta del
món. Les primeres potències mundials
tampoc no han pogut adoptar decisions
contundents per a evitar la transmissió.
Les dades ho demostren. Amb l’evolució
del virus hem après tots quines mesures
tenen efecte, hem après a gestionar els
centres hospitalaris, els recursos humans...
Ara, quan això s’acabe serà el
moment d’establir totes les prioritats
per a enfortir la sanitat.
—Ja fa dies que les xifres són molt favorables.
Temeu un repunt després de
Pasqua com va passar després de Nadal?
—Tornem a la mateixa. Ací tenim unes
mesures més restrictives que a la resta
de l’estat. Per això, probablement, les
dades són millors. Però això no vol dir

11
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ANA BARCELÓ
res. Si el comportament no continua
essent exemplar, evidentment, pot haver-hi
una transmissió i podem arribar
a una quarta onada. Aquesta és una de
les poques comunitats on l’hostaleria i
els bars tanquen a les sis de la vesprada.
Repetesc que, des del 30 de novembre,
tenim un tancament perimetral. No es
tracta de comparar amb altres territoris.
Senzillament, de l’interval que proposa
el ministeri, nosaltres n’agafem la part
més restrictiva. Això ens ha d’ajudar,
juntament amb la responsabilitat i el
comportament de la ciutadania, a no
viure una onada com la que vam viure
per Nadal.
—Per Nadal es parlava molt de les pressions
empresarials perquè no s’adoptassen
mesures restrictives. Ara aquestes
pressions s’han rebaixat?
—Hem mantingut un diàleg constant
amb aquests sectors i jo crec que han entès
perfectament quina és la situació i que
havíem de fer baixar la transmissió per
alleujar els hospitals i les UCI, que és el
que més ens preocupa. I això és la imatge,
el resultat de tota la lluita. Hem de tenir
en compte, per exemple, que tenim la variant
anglesa que té més transmissió. Tot
això els ho hem traslladat i, per tant, en
són conscients i han acceptat de mantenir
les mateixes restriccions. El sector ha
estat molt comprensiu a l’hora d’establir
les mesures. Ells són ciutadans i també
ho viuen amb preocupació. I també els
ha tocat de prop la malaltia.
—Heu parlat de la perimetració del País
Valencià. Les entrades i les eixides per
ports i aeroports, es vigilen prou?
—Sí que es vigilen, però com que l’espai
Schengen no està tancat poden entrar.
Però sí que hi ha més control. Quan véns
d’un altre estat depèn de Sanitat Exterior
i hi ha més control sobre la prova que has
de dur feta.
—I entre territoris de l’estat?
—També hi ha controls. Sempre hi ha la
picaresca que algú ho vulga saltar sabent
que no ha de viatjar perquè no és dins les
excepcions que preveu l’estat d’alarma.

12
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ANA BARCELÓ
Es vigila molt, però segurament hi ha
vies o moments o dies determinats que és
més complicat de fer el control. Per això
dic que no sols necessitem un policia que
ens vigile sinó la responsabilitat de saber
que no hem de fer allò que no podem fer.
—No us canseu d’anunciar plans de
vaccinació que al remat no s’acaben
complint?
—No ens en cansem. Quan anunciem
els plans i diem quants vaccins arribaran
és perquè en tenim la confirmació
del ministeri. En tot cas, a vegades hi
ha una certa frustració quan aquesta
planificació canvia perquè Europa no ha
rebut les dosis necessàries i Espanya no
les ha pogudes repartir tampoc. No me’n
canse. Ací hem d’estar constantment al
peu del canó, mirant de programar per a
poder vaccinar com més prompte millor.
Canviem la planificació d’acord amb les
comunicacions que ens dóna el ministeri.
—Manteniu el pla de començar la vaccinació
en massa el mes d’abril tal com
va anunciar el president Puig?
—Ho va anunciar el president i ho va
anunciar el ministeri. Veurem quants vaccins
arriben. En aquests moments, quan
tot un pla no depèn només de nosaltres,
que en som els receptors, sinó que depèn
de tercers, evidentment estem sotmesos
a les variacions que puga haver-hi.
A nosaltres ens agradaria que a l’abril
poguéssem tenir una planificació perquè
comptàssem amb uns lliuraments més
estables. Encara és incert.
—Què li passa a Europa amb la política
de repartiment de vaccins?
—No ho sé. Ho ignore. Crec que la idea
que Europa fos qui negociàs era bona. A
més va invertir en molts laboratoris per a
poder tenir moltes portes obertes. És una
gran fita tenir un vaccí el mateix any que
es declara la pandèmia. Encara recorde
les tertúlies en què els experts deien que
tardaríem tres anys o quatre. Ja els tenim!
Ignore quines són les condicions. Però
és evident que falla alguna cosa quan
Europa no aconsegueix que arriben als
països els vaccins compromesos amb
els laboratoris.
—Com és que al País Valencià encara hi
ha un percentatge tan alt de persones
més grans de vuitanta anys que no ha
estat vaccinat?
—Presentar el pla de vaccinació per a
més grans de vuitanta anys, no volia dir
que en un dia es vaccinassen totes. He
dit moltes voltes que fins a la segona
setmana d’abril no hauran estat totes
vaccinades. I això és perquè, afortunadament,
tenim moltes persones més grans
de vuitanta anys. Més de tres-centes
mil. Som una societat longeva. Però és
cert que vaccinem al ritme que ens fan
arribar les dosis.
—És difícil d’entendre que en una família
l’àvia de vuitanta-cinc encara no haja
rebut cap dosi i el seu nét de trenta, que
és bomber o policia, ja està immunitzat.
—Hem de traslladar als ciutadans que
no hi ha d’haver cap inquietud perquè
tothom serà vaccinat. Faig una crida a la
tranquil·litat.
—Va ser un error interrompre la vaccinació
amb AstraZeneca la setmana passada?
—Quan es va interrompre es féu amb la
informació que tenia el ministeri que,
en aquest cas, va preferir ser prudent. La
informació arribava d’Alemanya i de més
països de la UE i havia de ser analitzada
per l’Agència Europea de Medicaments.
Per tant, va ser prudent. Quan l’EMA va
donar tota la seguretat es va reprendre.
—Aquesta frenada ha contribuït a llevar
credibilitat al sistema de vaccinació?
—Al contrari. Els ciutadans han de pensar
que totes les alertes han funcionat i,
sobretot, el comitè de farmacovigilància.
El ciutadà ha de tenir la seguretat
que les autoritats sanitàries controlen
constantment si hi ha reaccions adverses.
Si de cas, ens hauria de preocupar
que no tinguéssem controls ni seguiment.
Tant els controls de l’agència
espanyola com de l’agència europea
han funcionat.
—En aquest afer d’AstraZeneca feia més
Quan anunciem els
plans de vaccinació
és perquè tenim
la confirmació del
ministeri. Quan els
hem de canviar,
ens causa una certa
frustració
la sensació de ser enmig d’una guerra
comercial entre farmacèutiques que no
davant una alerta sanitària.
—Jo no entraré en aquest conflicte perquè
no el conec. No és una cosa que
m’haja preocupat. Allò que més em
preocupa és saber quantes dosis rebré
i quanta gent podré vaccinar i quant
de temps tardaré. Les altres qüestions
les deixe als qui han d’interpretar el
contracte i als qui han d’exigir a les
farmacèutiques que complesquen.
—A l’estiu, el 70% de la població haurà
estat vaccinada?
—Si hi ha vaccins, sí.
—…
—Així com arriben les dosis, les posem
totes. Jo no puc garantir un percentatge.
El desig d’aquesta consellera és poder tenir
el 70% de població vaccinada. Aquest
és el meu desig. Estem preparats. Tenim
tots els dispositius a punt per a fer vaccinació
en massa. Tenim equips, tenim recursos,
tenim espais. Ens falta la matèria
primera. A mesura que arribe, nosaltres,
a vaccinar, vaccinar, vaccinar…

13
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ANA BARCELÓ
—Si el vostre partit no fos el mateix que
governa a Espanya, com a consellera,
com a govern, hauríeu pres algunes
decisions diferents de les que vénen
marcades des de Madrid?
—Al Consell Interterritorial hi ha comunitats
de signe polític divers i durant
pràcticament tota la pandèmia hem
aprovat totes les mesures que s’han pres.
Sabem que el virus no coneix territoris
ni qui governa. Sempre hem posat per
damunt l’interès general i la protecció
de la salut de tots els ciutadans visquen
on visquen. Hem vist que les mesures
coordinades, implantades a totes les
comunitats eren el millor front comú
que podíem fer.
—El govern espanyol escolta les opinions
de les comunitats autònomes?
—Sí, sí. La ministra de Sanitat escolta totes
les conselleries. Parlem, participem,
opinem. I no tan sols en el consell sinó
en més espais de presa de decisió com
la comissió de salut pública, on hi ha
representants territorials o a la ponència
d’alerta. Hi som tots presents.
—S’hauria gestionat millor la pandèmia
des del mateix territori sense dependre
de Madrid?
—No. Absolutament. El govern de Madrid
té les competències de coordinació.
Pren les decisions sabent que la mobilitat
és una font important de transmissió.
Adoptar mesures coordinadament ens
ha evitat situacions més complicades que
les que hem viscut. La prova és que governs
diferents del govern central s’han
sumat també a aquesta coordinació. Hi
ha una cosa que s’ha de reconèixer: els
consellers hem tingut tots els mateixos
problemes. No són diferents. Potser les
nostres cultures són diferents i tenim
costums distints, i la ciutadania es mou
d’una manera o una altra, però tots hem
coincidit. Hem sabut que anar units ens
ha fet molt més forts.
—També la comunitat de Madrid?
—També la comunitat de Madrid durant
molt de temps. És cert que potser aquests
darrers mesos ha tingut una posició diferent,
però hi ha més comunitats del mateix
signe polític que Madrid que s’han
sumat a la mateixa posició que la resta.
O que nosaltres… Crec que hi ha hagut
menys política que la que es trasllada a
l’opinió pública.
—La gestió de la pandèmia a les residències
ha enverinat les relacions entre la consellera
Barceló i la vice-presidenta Oltra?
—No hem tingut mai cap desacord ni cap
divergència. Jo sé que això ha pogut donar
peu a alguna literatura, però ja us dic que
no. Hem estat connectades. Hem parlat
per videoconferència, presencialment,
telefònicament, durant tota la pandèmia.
Per tant, he de dir-vos que no hi ha hagut
cap divergència, ni res a resoldre. Hem
mantingut sempre la comunicació. Entre
la vice-presidenta i jo i entre els secretaris
autonòmics, amb els equips directius
de totes dues conselleries…
—Un divendres, a la conferència de
premsa del Consell, la vice-presidenta
va dir que no tenia dades sobre la vaccinació
a les residències i va forçar una
reunió amb vós.
—Sí. Això era normal i lògic. Hem de tenir
en compte que l’univers de les residències
és molt gran. S’han de recollir moltes
dades. Hi ha residències públiques, però
també residències privades, d’administracions
locals, d’ordes religiosos… Quan
vam tenir tot aquest univers ordenat,
no vam tenir cap problema a facilitar la
informació en aquella reunió.
—S’haurien pogut evitar moltes morts
a les residències?
—És clar que les persones que viuen a
les residències tenen un perfil que ha
canviat molt amb els anys. Abans hi havia
persones que no eren molt grans, que
no tenien una gran dependència. Ara les
persones que hi ha a les residències tenen
una vulnerabilitat molt més elevada. El
perfil ha canviat. Ara hi viuen persones
molt grans, amb moltes patologies, amb
moltes malalties cròniques, algunes amb
malalties mentals o amb demències, que
fan molt difícil el compliment d’algunes
Adoptar mesures
coordinades amb el
govern espanyol ha
evitat situacions més
complicades que les
que hem viscut
mesures. Potser es lleven les màscares,
les distàncies no es compleixen… Potser
no entenen l’aïllament. És molt complex.
Hi ha moltes variables que afecten la
gestió de les residències.
—El síndic de comptes ha fet un informe
sobre els exercicis 2016-2019,
quan vós ja éreu consellera, i parla de
dèficit de personal en l’atenció primària
i més mancances que s’han deixat sentir
aquests mesos.
—El síndic reflecteix la situació que arrosseguem
des de la crisi del 2008. La
crisi va ser molt llarga. Els governs del
PP van amortitzar moltíssimes places i
es van perdre molts recursos humans.
Tampoc no ens permetia, en l’època de
Mariano Rajoy, la reposició de determinades
places. Arrossegàvem una situació
que nosaltres intentàvem de corregir
creant noves places. El gener del 2019,
havíem creat més de tres-centes places
d’atenció primària. Primària era el punt
assistencial on teníem més dèficit, i això
incloïa pediatria i infermeria. Durant la
pandèmia ja teníem més recursos. L’informe
del síndic reflecteix una realitat.

14
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ANA BARCELÓ
El dèficit que arrosseguem precisament
d’èpoques anteriors. Hem crescut en la
mesura que el pressupost i el Ministeri
d’Hisenda ens ha permès de jugar amb
el capítol 1 de personal.
—És previst d’ampliar plantilles aviat?
—Anem estudiant-ho. Per a donar resposta
a la covid, les plantilles han augmentat
i ara som en procés de veure les
necessitats per a poder anar enfortint el
sistema.
—Durant la pandèmia hi ha hagut desavinences
i controvèrsies entre la conselleria
i alguns col·lectius del personal
sanitari. Per exemple, us acusaven de
falta d’interlocució.
—Amb la conselleria sempre hi ha hagut
interlocució. La mesa sectorial de sanitat,
en què participen tots els sectors mitjançant
sindicats i col·legis professionals,
sempre hem escoltat. Havíem de presentar
el projecte de canvi de model d’atenció
primària quan va començar la pandèmia.
Ja l’havíem començat a treballar
amb el ministeri i totes les comunitats
autònomes, perquè ha de ser un canvi
general per no provocar iniquitats. Ara
ho hem reprès amb la nostra comissionada.
Parla amb tots. És un món divers.
Hi ha professionals de moltes categories.
Tenim les associacions de pacients, hi ha
els sindicats. És un món molt ample. Ara
mantenim el ritme d’interlocució per a
poder recollir les aportacions.
—Sempre. Des del minut u, quan el
president va dipositar en mi la confiança.
Això ens ha servit per a gestionar
la crisi. El president es va posar a liderar
la crisi, que també és econòmica i social.
M’he sentit respectada en les decisions i
alineada amb el president, amb el govern
i amb el partit.
—El suport dels socis de govern, l’heu
tingut?
—Sí. En les relacions que hem tingut, en
les informacions que he anat traslladant,
en les comunicacions que hem mantingut,
sempre hi ha hagut un suport a les
decisions que hem adoptat.
—Fa poques setmanes es parlava de la
vostra destitució i que la bonança que
ara hi ha seria aprofitada pel president
per a destituir-vos.
—[Riu.] És una cosa que no m’ha preocupat
mai. Sempre estic a disposició del
president. És qui em nomena i qui pot
prendre una decisió diferent. Tampoc no
he estat immersa en aquestes lectures.
Tinc una altra lectura que és saber cada
dia quants casos tenim, com va l’epidèmia,
quina és la incidència i com va el
ritme de vaccinació.
—Hi ha cap autocrítica que vulgueu
compartir amb els lectors de VilaWeb?
—Arribarà un moment que reflexionarem.
Puc pensar que hem pogut cometre
errors. Seria molt pretensiós pensar que
ho he fet tot perfecte. Em sent responsable
de totes les decisions que he adoptat
perquè totes han tingut conseqüències.
Amb calma, quan vegem l’evolució, podrem
veure amb més claredat aquelles
qüestions en què el temps m’ha donat
la raó o me l’ha llevada. Evidentment,
partesc de la idea que m’he pogut equivocar,
segur.
—En què?
—A vegades es cometen errors perquè
no es té tota la informació o perquè les
conseqüències d’alguna decisió no eren
les que desitjava. No puc dir cap fet en
concret. En general, qui gestiona pren
decisions i a vegades espera uns resultats
que van més enllà del que ha previst o
fan curt.
—On us veieu d’ací a un any?
—Jo procure viure el present. Sempre.
Em preocupe per les coses que he de fer
avui, que encara me’n queden moltes.
—Com heu percebut el paper de l’oposició
aquests mesos de pandèmia?
—Si em demaneu per allò que he pogut
sentir als mitjans o a les sessions
de control a les Corts, no els conec cap
aportació més enllà d’exigir que es fessen
moltes proves PCR. Més enllà d’això, i
ho dic amb tristor, enfilats a l’onada de
les mentides, he sentit que l’oposició és
molt lluny de la realitat. No s’han posat
al costat del govern per a afrontar una
crisi com aquesta. Ha faltat una oposició
responsable.
—Com a consellera, sentiu el suport del
Partit Socialista i del president Puig?

15
ENTREVISTA
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ÀLVAR VALLS
ANDREU BARNILS
“Potser a Madrid ja li
va bé el desacord entre
Catalunya i Andorra”
El català Àlvar Valls (1947), establert
de fa dècades a Andorra, és un dels
homes que pot aportar més context
a les relacions entre Catalunya i
Andorra. Durant molts anys, Valls
va ser articulista del Diari d’Andorra, i
ara més en segon pla, escriu un article
mensual al Bon Dia, buscant el descans
que necessita per acabar la trilogia que
escriu sobre Jacint Verdaguer, de més de
3.000 planes. Valls ens ajuda a entendre
com la pandèmia ha tensat les relacions
entre els dos governs, des que la Generalitat
va tancar la frontera amb Andorra
(amb l’excepció de l’Alt Urgell) a causa
de la covid-19. La irritació ha fet que el
Diari d’Andorra publiqués un dur editorial
contra les mesures de la Generalitat.
Valls, que creu que la mesura de tancar la
frontera és un error, hi posa context, explica
com l’estat francès ha fet una cosa
similar, el paper que té Espanya, potser
aprofitant el moment per crear desacord,
i la visió històrica que té la classe política
andorrana sobre Catalunya.
Entrevista al periodista establert
a Andorra sobre el desacord entre
el govern català i l’andorrà per la
gestió de la covid-19
Àlvar Valls, en una imatge d’arxiu. ALBERT SALAMÉ
—Hi ha desacord entre Catalunya i Andorra
des que Catalunya ha decidit de
tancar frontera per la covid-19. Per què,
aquesta tensió?
—Potser ho sabrem un dia. Hi ha molts
elements en joc. El primer és el proteccionisme.
Tothom intenta de protegir la
seva economia. Si els catalans s’escapen
a Andorra, a la Generalitat no li fa gens
de gràcia. I al revés, si els clients catalans
no pugen a gastar a Andorra, o a esquiar,
no fa gràcia als andorrans. L’element
fonamental en aquesta desavinença és
el proteccionisme. Però hi ha més coses,
i algunes d’estranyes.
—Per exemple?
—Aquest desentendre’s per part de l’estat
espanyol. Quan Andorra va anar a
Madrid a demanar auxili van respondre:
podeu entrar fins a l’Alt Urgell. I més

16
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ÀLVAR VALLS
Tothom intenta de protegir la seva
economia. Si els catalans s’escapen
a Andorra, a la Generalitat no li fa
gens de gràcia. I al revés, si els clients
catalans no pugen a gastar a Andorra,
o a esquiar, no fa gràcia als andorrans
enllà, no. Més enllà depèn de la Generalitat.
I això és una cosa ben sorprenent.
Perquè entre països allò que funciona
són les cancelleries. Catalunya no en té.
Les cancelleries són Andorra la Vella i
Madrid. Doncs Madrid va dir, oh, això
és cosa de la Generalitat. És un misteri.
Potser a Madrid ja li va bé el desacord
entre Catalunya i Andorra. Potser un dia
ho sabrem.
—Què voldria Andorra?
—Andorra vol dues coses: que els residents
i nacionals d’Andorra puguin
viatjar més enllà de l’Alt Urgell. I que
els catalans puguin passar a Andorra.
Bàsicament, crec que ho vol perquè els
catalans gastin a Andorra en compres i en
esquí. Andorra és un gran supermercat i
viu d’això. I l’interès del govern andorrà
és aquest. Naturalment, complint els
requisits i evitant aglomeracions.
—Andorra té tancada la frontera nord?
Què hi diu l’estat francès?
—Fins l’1 de març, es demanava una
prova PCR. Ara s’ha eliminat. La PCR
només et cal si te’n vas més d’un dia.
Els andorrans poden entrar a França,
però només als departaments limítrofs:
Arieja i Pirineus Orientals. Si vols anar
més enllà, necessites justificant. Situació
similar a la del sud. Passa que els
departaments francesos són molt més
grans que les comarques. Pel nord, els
andorrans poden arribar al mar. No
passa al sud. Amb França també hi ha
un altre acord: els francesos entren
a Andorra lliurement, però no poden
esquiar.
—Per què?
—Per evitar un greuge comparatiu amb
les estacions d’esquí franceses, que són
tancades. Tornem a tenir el proteccionisme
que us deia.
—El cap de govern, Xavier Espot, quin
perfil té?
—En general té un perfil baix, i costa que
surti a les notícies. Envia els ministres. I
amb el tema català, veurem. No ho sé, no
ho sé. Històricament, l’excepció és Òscar
Ribas, que tenia una certa tirada, perquè
era fill d’un mestre d’Olot. Quan es va fer
la constitució, l’any 1993, una de les primeres
coses que va voler fer Òscar Ribas,
a banda d’obrir l’ambaixada d’Espanya
a Andorra, i la d’Andorra a Madrid, va
ser obrir el consolat a Barcelona. Fins
i tot van llogar un local molt gran a la
via Laietana de Barcelona. Hauria estat
molt important, perquè cada dia hi ha
centenars de viatgers, de persones, que
hi fan papers: estudiants, importadors
(pel port de Barcelona entra la major
part de les mercaderies a Andorra).
Molta relació que el consolat podria
facilitar. Doncs quan Òscar Ribas cau
i puja Marc Forner, la primera cosa
que va fer va ser deixar el local, i oblidar-se
del tema del consolat. I no van
donar mai explicacions. Un d’aquests
misteris. Avui no hi ha consolat. Jaume
Bartomeu, de catalanista, res. I l’actual
no em consta que hagi fet res de certa
significació. És un home de perfil baix.
Els polítics andorrans tenen una certa
tendència a fer veure com si Catalunya
no existís. L’obvien. No la consideren. Jo
en dic orgull d’estat. Després de la constitució
(abans no era així) deien: nosaltres
ens entenem amb Madrid. D’estat
a estat. Potser, potser, la situació d’ara
és la resposta catalana a tots aquests
anys. Ara, jo tampoc no carregaria gaire
les tintes amb la Generalitat. Al cap i a

17
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ÀLVAR VALLS
Els polítics andorrans tenen una certa
tendència a fer veure com si Catalunya no
existís. L’obvien. No la consideren. Jo en dic
orgull d’estat
la fi, la Generalitat no té cancelleria ni
cancelleria B (com es va veure el 2017,
no té estructures d’estat).
—Quin efecte ha tingut la pandèmia en
les relacions entre Andorra i Catalunya?
—Hi ha un cert orgull inconscient de la
gent a Andorra perquè les mesures sanitàries
són més suaus que a baix. Aquí,
a Andorra, sempre s’ha pogut anar a
dinar. I a sopar, després d’uns mesos que
no, ara també. No hi ha límit de cabuda
a les botigues i magatzems. La màscara
és obligatòria.
—I les xifres?
—Estàvem més o menys igual. Però
aquesta setmana a Andorra hi ha hagut
un repunt, que ens ha fet empitjorar.
—El procés polític català quina sensació
ha deixat a Andorra?
—La classe política no en fa gaire cas.
I parlo de la classe política, quedi clar.
Hi ha una certa proespanyolització. I
això es va veure el 27 d’octubre de 2017.
Andorra va ser dels primers països que
va fer una declaració dient que Espanya
no es podia trencar. En alguns llocs va
ser una declaració personal del cap de
govern. A Andorra va ser una nota oficial
del govern. Jo diria que la classe política
andorrana tendeix a ser hostil al procés
català. Amb les excepcions que calgui.
Però el país germà que alguns veuen,
no ho ha estat mai. Ni tan sols abans
que existís l’orgull d’estat de després
de la constitució, en temps antics. I té
una lògica.
—Quina?
—La teoria freudiana de matar el pare.
—Quant de temps fa que no baixeu?
—Jo baixava cada mes a la Bisbal, a veure
uns amics. I ells pujaven un cop l’any, un
mes sencer. Ara fa molt de temps que no
ens veiem. Ho farem dissabte que ve. I
com podem veure’ns sense transgredir
aquesta normativa kafkiana? Perquè ells
no poden venir fins a Andorra, i nosaltres
no podem anar a la Bisbal. L’única
cosa que podem fer és trobar-nos a l’Alt
Urgell. I això farem. Però com que som
bombolles diferents, no podrem dinar
dins la caravana que fan servir ells. Dinarem
en un restaurant. La situació és
realment kafkiana.
—Com ho veieu, que no es pugui anar
d’una banda a una altra?
—Ho trobo una bestiesa. Als residents
a Andorra se’ls permet d’anar a l’Alt
Urgell, però no se’ls permet les mateixes
condicions que els habitants de
l’Alt Urgell, que ara poden anar per tot
Catalunya. Em sembla kafkià. Per què no?
—Com acabarà?
—De moment, el govern d’Andorra i
la Generalitat tenen previst de tractar
aquest tema just després de Setmana
Santa, el 6 d’abril.
—El Diari d’Andorra ha fet un editorial
molt dur.
—Amb el títol de “Salut o proteccionisme?”.
Aquest editorial, si canvies els termes,
tant val per criticar Catalunya com
per criticar Andorra. Critica Catalunya,
però és un editorial que no parla de salut.
Només parla d’interessos econòmics. I
en aquest nivell, tant ho són els d’una
banda com els d’una altra, d’interessos.
Per això dic que darrere sempre hi ha el
tema del proteccionisme.

18
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ANÀLISI
Cops baixos al TC en plena
deliberació sobre el Primer
d’Octubre
El magistrat Conde-Pumpido, recusat, es troba entre dos focs: el dels seus enemics
dins el tribunal i el de la defensa de Puigdemont
JOSEP CASULLERAS NUALART
Ara que ha de culminar al
Tribunal Constitucional espanyol
la gran conspiració
de togues contra l’independentisme,
s’ha destapat la
capsa dels trons. I allò que
havia de ser un procediment
aparentment impol·lut per
a presentar-se amb la cara
ben neta davant la justícia internacional,
a Estrasburg o a
Luxemburg, per a demostrar
que no hi ha hagut persecució
política ni vulneracions de
drets contra els independentistes,
s’ha acabat empastifant.
Els magistrats del ple
del TC havien mirat d’encarar
la resolució dels recursos
d’empara dels presos polítics
contra la sentència del Tribunal
Suprem espanyol amb
unanimitat, i es van afanyar
a arraconar el jutge Antonio
Narváez i el seu anti-independentisme
desfermat tot
presentant-lo com una poma
podrida. Qui va pressionar
més per a apartar-lo fou
Cándido Conde-Pumpido, del
sector anomenat “progressista”.
Però ara és ell qui es
troba sota sospita, recusat per
Gonzalo Boye en representació
del president Puigdemont
i pels presos polítics de manera
imminent. Perquè va fer
el mateix que Narváez, és a
dir, desqualificar públicament
els dirigents independentistes
just quan començava el procés
judicial contra ells. Però la diferència
és que Conde-Pumpido
és el coordinador dels

19
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ANÀLISI
Però no sembla que passin
comptes per aquest cas i prou
amb Conde-Pumpido. Perquè
aquests darrers tres anys hi
ha hagut una alta tensió dins
el TC mentre durava tota la
fase d’instrucció del judici
contra el procés i se n’havia
de fer pública la sentència. La
tardor del 2019, poc abans de
la publicació de la sentència,
hi va haver una altra filtració
explosiva del tribunal; fou
una maniobra per a mirar
de deixar via lliure a Manurecursos
sobre l’1-O, i ja ha
estat ponent de dues sentències,
la de Meritxell Borràs i la
de Carles Mundó. I ho ha fet
amb les mans brutes.
Conde-Pumpido, ex-fiscal
general de l’estat i en l’òrbita
socialista, fou qui més va
pressionar perquè Narváez
s’apartés de les deliberacions
sobre els recursos dels presos
i els exiliats, i va ser recusat
per haver dit, la tardor del
2017, que el Primer d’Octubre
fou un cop d’estat encobert,
“molt més greu, per les
conseqüències, que no pas el
23-F”. Tenir un magistrat que
diu això, i moltes més coses,
al plenari que desestima els
recursos sobre aquesta causa,
quan és ben clar que aniran
a parar a Estrasburg, és una
pèssima carta de presentació
a les instàncies judicials
europees.
Però el sector anomenat
“conservador”, o si més no
uns quants d’aquells que en
formen part, no va pair-ho
bé. I des del tribunal es van
“Hi ha una gran preocupació per
la possible recusació de Conde-
Pumpido”, deixaven anar unes “fonts
de l’entorn del TC” el dia 3 de març,
quan allò que propiciaven precisament
era que hi hagués una recusació, com
ha acabat passant
filtrar el 3 de març al portal
Libertad Digital unes declaracions
que Conde-Pumpido
va fer el novembre del 2017
en què criticava els presos i
els exiliats per haver impulsat
el referèndum, per haver
volgut fer valer la legitimitat
democràtica en contraposició
amb la legislació espanyola i,
tot alineant-se amb el fiscal
José Manuel Maza i la querella
que acabava de presentar,
assenyalava els delictes de
rebel·lió, sedició i malversació.
El fet rellevant no és tan
sols la filtració d’aquestes
declaracions, sinó que algú
dins el TC les hagués desat
durant més de tres anys tot
esperant el moment oportú
per a esbombar-les.
Maniobres filtrades
Una filtració acompanyada
de missatges enverinats. “Hi
ha una gran preocupació per
la possible recusació de Conde-Pumpido”,
deixaven anar
unes “fonts de l’entorn del
TC” el dia 3 de març, quan allò
que propiciaven precisament
era que hi hagués una recusació,
com ha acabat passant.
Unes fonts que li recorden el
“zel i rigor” que va aplicar
quan va fer apartar Narváez.
el Marchena perquè pogués
dictar sentència (i condemna)
tranquil·lament. Perquè van
esbombar l’esborrany de la
sentència del TC que havia
enllestit Conde-Pumpido sobre
un precedent important
per al judici contra l’1-O, que
era el cas Aturem el parlament.
Conde-Pumpido estava
a punt de donar l’empara als
condemnats per la manifestació
i els incidents davant
el parlament el 2011, que van
recórrer al TC contra una sentència
dictada precisament
per Marchena, que aplicava
la doctrina de la “violència
ambiental”. La filtració a la
premsa espanyola d’aquell
esborrany va fer efecte, perquè
la sentència es va aturar
i encara ara no s’ha publicat.
I encara més: la batalla interna
al TC va propiciar una
altra filtració bomba, la de
l’estratègia concertada, i
promoguda, segons sembla,
per Conde-Pumpido, per a
acceptar a tràmit tots els recursos
d’empara que anessin
presentant els presos polítics
per violacions de drets
fonamentals durant la fase
d’instrucció, abans del judici.
Una maniobra que tenia
el propòsit d’encallar-los i
d’impedir que arribessin al
Tribunal d’Estrasburg massa
aviat.
Una bomba de rellotgeria
contra Conde-Pumpido
El cas és que les declaracions
publicades ara de Conde-Pumpido
contra els dirigents
independentistes
foren públiques, en un acte
al congrés espanyol sobre el
40è aniversari de l’entrada
de l’estat espanyol al Consell
d’Europa (vegeu-ne el ví-

20
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ANÀLISI
Boye ha indicat uns quants motius
més de recusació de Conde-Pumpido,
com el fet que, com a fiscal general de
l’estat, fos el responsable de designar
la majoria dels fiscals que s’han fet
càrrec de les acusacions en la causa
contra el procés
deo íntegre). Però van passar
pràcticament inadvertides.
Era el 23 de novembre, quan
encara no feia ni un mes que
havien empresonat mig govern.
Ell, magistrat del TC, ja
sabia, ho havia de saber, que
aquella causa judicial acabaria
algun dia a les seves mans.
Però tanmateix es va deixar
endur i va declarar coses que
són greus perquè trenquen la
imparcialitat que s’ha d’exigir
a un magistrat sobre el cas en
què s’ha de pronunciar. Deia
dels presoners i els exiliats
que “se situen al marge del
dret” perquè “agiten la bandera
pretesament democràtica
per a subvertir la constitució”.
I encara concretava que
no eren pas “grups marginals,
sinó [responsables] còmodament
instal·lats al capdavant
de les institucions democràtiques”.
Deia que “s’havien alçat
contra la sobirania nacional
que rau en el poble espanyol
convocant una fracció del poble
català”, i la referència a
aquest verb és significativa,
perquè en el codi penal espanyol
delimita els delictes de
rebel·lió i de sedició. Però és
que, a més, Conde-Pumpido
va avançar-se quan va considerar
que els fets constituïen
un delicte de malversació:
“[Els dirigents independentistes]
disposen de la preeminència
dels mitjans i els instruments
que els proporciona
el marc constitucional mateix
per a garantir l’autogovern de
la seva comunitat, inclosa la
disposició de quantitats rellevants
de diner públic.”
Tot s’hi valia
Conde-Pumpido fent totes
aquestes declaracions, Narváez
dient allò del 23-F... Magistrats
del Tribunal Constitucional
espanyol deixats
anar. Perquè aquella tardor
la set de venjança era tan gran
que anaven desbocats, i van
anar tan lluny com van poder,
amb la presó preventiva,
l’acusació per rebel·lió per a
liquidar-los políticament, i la
querella del fiscal Maza (Más
dura será la caída, no van tenir
cura ni del nom de l’arxiu)
anava tan passada de voltes
que va generar la principal
vulneració de drets contra
els presos i els exiliats, la del
jutge natural, perquè Maza
allà ja deia explícitament que
convenia que l’Audiència espanyola
o el Suprem es fessin
càrrec de la causa, i no pas el
TSJC ni cap jutge de Catalunya
perquè no se’n refiava, perquè
podien estar contaminats de
l’ambient polític que s’hi respirava.
I així es va fer. Tot un
atemptat contra el dret fonamental
del jutge natural que
ha acabat significant el rebuig
de l’extradició de Lluís Puig
per part de Bèlgica i que està
a punt d’entrar al Tribunal de
Justícia de la Unió Europea.
Però Boye ha indicat uns
quants motius més de recusació
de Conde-Pumpido, com
el fet que, com a fiscal general
de l’estat, fos el responsable
de designar la majoria dels
fiscals que s’han fet càrrec
de les acusacions en la causa
contra el procés. I que tingui
un lligam d’amistat declarat
amb el fiscal Javier Zaragoza.
I, fins i tot, que fos ell qui, segons
informacions publicades
a la premsa espanyola, pressionés
Pedro Sánchez perquè
el govern espanyol es fes càrrec
de la despesa de la defensa
del jutge Pablo Llarena quan
els exiliats el van denunciar a
un jutjat de Bèlgica per haver
vulnerat la seva presumpció
d’innocència.
Conde-Pumpido es troba ara
entre dos focs: el dels seus
enemics dins el Tribunal
Constitucional espanyol i (de
moment) el de la defensa dels
exiliats i dels presos polítics.
Què farà? S’apartarà de la
causa com es va veure forçat a
fer Narváez? Sigui quina sigui
la decisió que prengui, ja no
s’escapa del desprestigi ni de
l’escàndol, ni ell ni el TC. Perquè
ja hi ha dues sentències
dictades, les de Borràs i Mundó,
desestimant l’empara que
demanaven; redactades per
ell mateix, tot sabent que un
dia de fa més de tres anys va
dir allò que va dir, i que té uns
lligams amb els fiscals de la
causa contra l’1-O i especialment
amb Javier Zaragoza
que l’inhabilitaven.
A l’aguait
De moment, el moviment
que ha fet Gonzalo Boye presentant
la recusació aquesta
setmana ha tingut un efecte
immediat. Perquè el TC,

21
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ANÀLISI
que tenia plenari, va fer les
acostumades filtracions de
les decisions que prendria a
diaris i agències de notícies
espanyols. Entre aquestes decisions
havien de fer pública
la sentència contra el recurs
d’empara de Puigdemont i
de Comín contra la decisió
del jutge del Suprem, Pablo
Llarena, el gener del 2020, de
mantenir l’ordre de detenció
estatal contra ells tot i haver
estat reconeguts plenament
com a eurodiputats. La sentència
filtrada, és clar, era
contrària al recurs de Puigdemont.
I el ponent era ni més ni
menys que Conde-Pumpido.
I fou així que a començament
de setmana la premsa espanyola
(i la catalana) n’anava
ben plena. Boye esperava, restava
a l’aguait. Perquè havia
vist la bomba filtrada a Libertad
Digital feia un parell de
setmanes. I perquè sabia que
el TC havia d’admetre de manera
imminent un altre recurs
de Puigdemont, semblant,
però aquesta vegada contra el
manteniment de l’euroordre
contra ell, tot i tenir la immunitat
d’eurodiputat.
d’aquella sentència filtrada
contra l’altre recurs de Puigdemont.
Qui gosarà dins el TC
publicar-la ara, per més que
l’haguessin filtrada, si l’ha
redactada Conde-Pumpido?
Qui gosarà, ara que saben
que, arran de la recusació, el
president Puigdemont tindria
encara més munició per
a anar al Tribunal de Drets
Humans o al TJUE? I més encara:
si la setmana entrant,
tal com ha avançat VilaWeb,
els presos polítics recusen en
bloc Conde-Pumpido, les deliberacions
sobre els recursos
del Primer d’Octubre s’han
d’aturar fins que no resolguin
la situació del magistrat.
I prenguin la decisió que
prenguin, el procediment ja
no semblarà tan impol·lut com
pretenien. El plenari del TC
serà aquests dies una olla de
pressió.
Dimecres li van notificar l’admissió
a tràmit d’aquest recurs
i la designació, una altra
vegada, de Conde-Pumpido
com a ponent. L’advocat va
moure fitxa a l’instant i va
afanyar-se a recusar el magistrat
per aquelles declaracions
i per tots els lligams que té
amb els fiscals i amb Llarena,
tot demanant que s’apartés
no tan sols de la deliberació
d’aquest recurs sinó de tots
aquells que tinguessin a veure
amb la sentència del Suprem
contra el procés o se’n derivessin.
I s’ha acabat la setmana
sense haver sabut res
I s’ha acabat la setmana sense haver
sabut res d’aquella sentència filtrada
contra l’altre recurs de Puigdemont.
Qui gosarà dins el TC publicar-la ara,
per més que l’haguessin filtrada, si l’ha
redactada Conde-Pumpido?

22
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ENTREVISTA
JOAN JOSEP NUET
“S’hauran de quedar amb una versió
de mi, la d’heroi o la de malvat”
Entrevista al diputat d’ERC al congrés espanyol just
abans de ser jutjat pel Tribunal Suprem espanyol acusat
de desobediència

23
JOAN JOSEP NUET
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
JOSEP CASULLERAS NUALART
Joan Josep Nuet encara des d’avui
l’enèsim judici polític contra el
procés cap a la independència. El
jutja el Tribunal Suprem espanyol
perquè és diputat al congrés per
ERC, i la fiscalia demana que el multin
i l’inhabilitin per desobediència com a
membre de la mesa del parlament el 2017
que va afavorir el debat i la votació de les
lleis de desconnexió i de les conclusions
de la comissió del procés constituent;
aleshores com a diputat de Catalunya
Sí que es Pot. Els seus companys independentistes
de la mesa han estat tots
condemnats: Lluís Corominas, Ramona
Barrufet, Anna Simó i Lluís Guinó, per
desobediència al TSJC; Carme Forcadell,
empresonada per sedició pel Suprem. Ell
és el no independentista de la mesa
perseguit. En aquesta entrevista, feta
poc abans de comparèixer davant del
tribunal, adverteix: “Que ningú no es
pensi que això només va contra els independentistes”
—La vostra condemna ja ha estat escrita?
—La fiscalia des del començament va
construir una teoria de conspiració contra
l’independentisme. I això ho arrosseguem
encara els qui tenim una posició
dissident. Avui són els independentistes
però demà passat poden ser en general
els republicans, els sindicalistes i tota
persona que té una mirada crítica sobre
l’entramat del 1978.
—Sou un d’aquells que éreu a prop dels
independentistes i també us ha tocat
el rebre.
—Sí, perquè com jo hi ha una part
important de la societat catalana que
ve de tradicions d’esquerres i que té
clar el dret d’autodeterminació, però
que clarament no és independentista.
Aquesta gent també serà criminalitzada
en una primera fase, perquè també és
perseguit el fet de ser demòcrata. A tots
aquells qui feien un lleu somriure quan
el setembre i l’octubre del 2017 es va
procedir contra els independentistes, i
Al judici explicaré què sóc, però no explicaré què
no sóc. Jo no sóc independentista, tot i que per a
ells això és difícil d’esbrinar. Perquè la cultura
política madrilenya és molt limitada. No diferencien
sobirania, d’independència, d’autodeterminació, de
procés constituent…
que pensen que potser tenen una visió de
la vida oberta, flexible i liberal, aquesta
mentalitat en la política i la judicatura
espanyola, i en l’exèrcit, a ells també
els passarà pel damunt. Que ningú no
es pensi que això només va contra els
independentistes.
—Vau veure ningú en concret que fes
aquest lleu somriure la tardor del 2017?
—És claríssim que hi ha formacions
polítiques catalanes i espanyoles que
creuen que els independentistes això
s’ho mereixen perquè van fer massa
tensa la situació. Hi pot haver crítica
i confrontació política, però una altra
cosa és intentar ficar-los a la presó. És
una línia vermella que l’estat espanyol
ha traspassat. Això és una mena de cop
d’estat a la democràcia espanyola per
darrere.
—El fet de no ser independentista pot
anar a favor vostre per a absoldre-us?
—Sí, és cert. És una possibilitat. Al judici
explicaré què sóc, però no explicaré què
no sóc. Jo no sóc independentista, tot i
que per a ells això és difícil d’esbrinar.
Perquè la cultura política madrilenya és
molt limitada. No diferencien sobirania,
d’independència, d’autodeterminació,
de procés constituent… Per a ells
tots són independentistes. I qui no està
d’acord amb la seva idea d’Espanya és
col·laborador dels independentistes.
Han imposat una hegemonia sobre un
model d’estat, que ha col·locat l’esquerra
espanyola a la defensiva. I s’ha de fer
pedagogia amb l’esquerra espanyola,
perquè són els següents en la llista de
la repressió.
—Assumiu que el fet de tenir una ideologia
determinada us pot absoldre en
el judici.
—Sí, és que el judici és polític. I, per
tant, ells es trobaran amb la següent
idea: aquest senyor, com que una part
del seu comportament va ser com el dels
independentistes, en algunes votacions,
el tractarem com un independentista;
doncs guillotina. És una opció. Però
també pot ser que pel context i per la
pressió europea diguin que a aquest ara
el separarem i el farem servir. Perquè no
és independentista, i com va dir el fiscal
del TSJC en la primera querella, les seves
actuacions fan deduir que, com que no
és independentista, no té la voluntat
de ruptura constitucional per a fer la
independència. Amb això no s’equivoquen;
jo no penso a fer la independència.
Però una altra cosa és que la repressió
ha col·locat cadascú al seu lloc, és a dir,
que d’ençà del 2017 no només es debat
si ets independentista, sinó si justifiques
la repressió o no.

24
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
JOAN JOSEP NUET
—Per a intentar l’absolució també utilitzareu
el fet de no ser independentista,
i d’haver votat diferent que els independentistes
el 2017.
—Sí, però el fet important és que s’adonin
que fer el debat no ha de prefigurar
un acte criminal. Perquè així em defenso
jo i defenso Carme Forcadell. Fer el debat
és una obligació democràtica, i això és la
base de la meva defensa. I per això vaig
votar a favor de tramitar la llei del referèndum,
perquè jo en volia fer el debat,
volia modificar la llei i encaixar-la en
part dins la legalitat. Però vull que entenguin
que fer el debat és una obligació
que tenim. Jo intentaré això davant el
tribunal. És un tribunal molt difícil, i
convèncer-lo que l’independentisme és
bo és molt complicat. En canvi, els has
de martiritzar amb els procediments
democràtics, en primer lloc perquè en
són molt desconeixedors. Ells se senten
poder judicial i a tu, poder legislatiu, et
miren des de dalt. I perquè crec que amb
els valors democràtics podem guanyar,
i és on hem de lliurar la batalla.
—Penseu que una absolució vostra
seria encara més escandalosa que no
una condemna, pels precedents que hi
ha hagut?
—Pot ser. Perquè la meva absolució
comportaria el debat sobre el context.
Algú diria que Forcadell ha votat que sí,
que Nuet ha votat que sí, i que ella està
condemnada però ell no. La pregunta
seria per què? I la resposta és perquè ell
tenia una intenció diferent. D’alguna
manera això va cap a la intenció. Però
som en un judici polític. Es jutja la intenció
dels independentistes, i si no ho ets
els poses mentalment en una dificultat:
però aquest senyor per què ha fet això si
no és independentista? Perquè per a ells
no ser independentista és ser del PP, perquè
ens entenguem. Si no, no ho entenen.
—Dieu que poden fer servir la vostra
absolució?
—Si al final m’absolen és perquè em
voldran fer servir per a una altra cosa,
per exemple per justificar que no
hi ha criminalització, etc. Però això
serà la seva decisió. Jo, el que sóc i
era el 2017 no ho puc canviar; allò que
vaig votar el 2017 no ho puc canviar.
Ni puc canviar que vaig votar a favor
de la llei del referèndum ni que vaig
votar contra el tràmit de la DUI. Totes
dues coses són certes. Ells s’hauran
de quedar amb una versió de mi, la
d’heroi o la de malvat. És la seva tria,
però jo intento ser conseqüent amb la
societat catalana. Penso que el debat
s’ha de poder fer i crec que la DUI era
un error, però no perquè ho digui jo
sinó perquè m’ho va dir el president
Puigdemont en una reunió prèvia el dia
que estava a punt, amb el bolígraf a la
mà, de signar el decret de convocatòria
electoral del 2017.
—La fiscalia i l’advocacia de l’estat
continuen essent acusació. Cap gest
per al diàleg.
—Un cop el PP va externalitzar la política
al poder judicial, va agafar vida
pròpia. Té opinió política pròpia i clavegueres
pròpies amb altres poders de
l’estat, i jo recomano que aquest entramat
el comencem a desmuntar.
—Però el govern espanyol té capacitat
de moure aquests fils i no ho fa. I és el
PSOE que no ho fa.
—Sí. És cert que la pandèmia ha alterat
els calendaris, i ha passat un any però
no un any qualsevol. Ara, a Madrid ja
se’ns ha acabat la paciència, i un cop
acabi la campanya electoral de Madrid
(perquè durant la campanya serà difícil
que hi hagi cap gest de distensió,
sinó tot el contrari), el PSOE haurà de
prendre decisions. Nosaltres ja les hem
preses: començarem a votar que no.
No pas en coses de menjar, perquè ens
entenguem, però començarem a votar
moltes coses i el PSOE perdrà votacions
parlamentàries. Ho intentarem articular
amb Junts, amb Bildu i amb més forces
sobiranistes. El PSOE haurà de veure si
té Ciutadans, que potser ni els tindrà, o
pacta amb el PP o vol que una majoria
parlamentària li aprovi coses. El nostre
vot no serà gratuït i caldran gestos clars
que ajudin a la distensió política.
Si al final m’absolen és perquè em voldran fer servir
per a una altra cosa, per exemple per justificar que
no hi ha criminalització, etc. Però això serà la seva
decisió. Jo, el que sóc i era el 2017 no ho puc canviar;
allò que vaig votar el 2017 no ho puc canviar
—De moment el PSOE no deixa ni que
es tramiti la llei d’amnistia al congrés
al costat de PP i Vox.
—Sí, és una posició tradicional perquè
ells diuen que les meses són aparells de
l’estat i els fan jugar el paper que creuen
que l’estat ha de garantir, perquè mai
no han tramitat res, tampoc, sobre la
monarquia. I sempre amb la mateixa
fórmula: fan un informe els lletrats, els
diuen què han de dir i ja no hi ha debat.

25
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
REPORTATGE
Miquel Adam,
l’aventura
d’un editor en
temps de crisi
L’editor Miquel Adam. ALBERT SALAMÉ
L’editor impulsa una nova editorial, la Segona Perifèria, que veurà els primers llibres
editats el febrer del 2022
MONTSERRAT SERRA
Miquel Adam va ser un dels
pioners en el món dels blocs
en català a començament de
segle. Havia estudiat econòmiques,
però essent un jove
desnerit, desvergonyit, graciós
i que queia en gràcia, i a
sobre lletraferit, va començar
la vida laboral a l’editorial Laertes.
L’editorial l’enviava a la
Fira del Llibre de Frankfurt i
ell, sense complexos, explicava
al bloc “La segona perifèria”
les vivències i peripècies
i l’experiència adquirida, tant
si era bona com si no ho era.
Aviat, “La segona perifèria”
va començar a tenir parroquians.
Primer, uns quants i,
després, molts. En paral·lel,
van començar a funcionar les
sessions de poesia de l’Horiginal,
els dimecres al vespre.
Era un dia de trobada gairebé
sagrat. Els joves atrapats per
la literatura i navegants de
perifèries coincidien al Raval,
sense cita prèvia, a l’obrador
de l’Horiginal, per participar
en el cicle l’Horinal de poesia,
impulsat primer per Meritxell
Cucurella-Jorba i després pel
tàndem Josep Pedrals i Ferran
Garcia. Miquel Adam n’era un
habitual. I amb el temps es
va guanyar un lloc d’honor,
llegint els seus “Discursos a
la nació”, a manera de presentació
de llibres.
Va ser a l’Horiginal que va
conèixer l’equip de LaBreu,
amb Ester Andorrà al capdavant.
Miquel Adam va entrar a
LaBreu per obrir dues col·leccions
de narrativa, la catalana
i l’estrangera. Ell va ser el
responsable de descobrir per

26
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
al públic català, per exemple,
la literatura de Serguei Dovlàtov.
Però calia guanyar-se
les garrofes i Adam va fer un
pas endavant i va posar-se
a treballar amb Josep Cots i
Laura Baena a Edicions de
1984. S’encarregava dels temes
de premsa de l’editorial. I
tot i que no era el seu lloc ideal,
no li mancava entusiasme a
l’hora de traslladar la passió
literària per alguns dels autors
de 1984. Tot era experiència,
tot era aprenentatge, tot era
anar endavant.
I un dia li va arribar l’oportunitat
de convertir-se en
editor i la va aprofitar. De la
mà del director editorial Joan
Carles Girbés, va entrar al
grup Som com a editor d’Ara
Llibres i Amsterdam Llibres.
Hi ha estat tres anys. Fins fa
pocs mesos, quan d’una manera
elegant i amical es va
acomiadar dels companys,
autors i col·laboradors, i d’una
manera plena d’intriga ho feia
saber a les xarxes socials.
Que ja tindríem notícies seves.
Després, silenci, fins que va
començar a moure el recuperat
nom d’aquell mític bloc, la
Segona Perifèria.
I sí, ja ho deveu haver intuït:
l’editor Miquel Adam emprèn
ara una aventura editorial en
solitari: el febrer del 2022 publicarà
els dos primers títols
de la seva nova editorial, la
Segona Perifèria. I diu que
no és cap secret, però com
que encara falta un any, no
vol córrer de cara en fora, i
treballa de cara endins.
Us expliquem el que ens ha
explicat en una conversa, tenint
en compte que encara
és d’hora per a avançar els
primers títols, per exemple,
tot i que ja en té vuit de contractats.
La decisió li va costar de prendre,
però un cop presa no tenia
marxa enrere: la necessitat de
projecte propi li arriba després
de setze anys d’adquirir
ofici i experiència, de saber
que té instint per a ser editor,
després d’un confinament i
d’una pandèmia que li han
permès de pensar amb profunditat.
I això li agafa quan
es troba a la quarantena (té
quaranta-un anys) i ha sentit
que si no ho fa ara, no ho
farà mai.
Miquel Adam té un coixí que li
permet d’engegar i treballar el
projecte durant del 2021. Però
quina mena d’editorial serà la
Segona Perifèria? Segons que
ens explica, té com a referents
dues editorials nascudes al
segle XXI, joves, que encara
no tenen els deu anys, però
que ja tenen un catàleg molt
definit, personal i que han
trobat el seu públic. La Segona
Perifèria vol trobar un espai
entre l’Altra editorial, d’Eugènia
Broggi, i Edicions del
Periscopi, d’Aniol Rafel. Adam
ho explica així: “L’Aniol és un
professional d’altura i té una
editorial que s’hauria d’es-
Treballar a tantes trinxeres
i tan diferents m’ha aportat
una visió oberta del fet
literari i de l’acte de llegir i
m’ha fet desenvolupar cert
instint per a saber destriar
el gra de la palla a tots els
nivells, a destruir tants murs
de prejudicis
Miquel Adam. ALBERT SALAMÉ

27
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
REPORTATGE
tudiar a les facultats d’empresarials,
perquè és d’una
solidesa admirable. I l’Eugènia
té una editorial que és pura
alegria. L’Eugènia transmet
i comunica molt bon rotllo. I
entre aquest parell de perfils
m’agradaria situar-me: amb
la personalitat alegre de la
Broggi i la seriositat professional
que té l’Aniol. I entre ells
i els seus equips fan una feina
impecable. Aquests companys
i altres, com Males Herbes,
Raig Verd, les Hores, Tigre de
Paper, Ela Geminada..., els he
estudiat. Hi ha molts editors
de la meva generació que es
van atrevir molt abans que jo i
tots em semblen admirables. I
els que arriben ara amb la seva
música: Mai Més, Extinció...”
Miquel Adam. ALBERT SALAMÉ
La Segona Perifèria editarà nou
títols l’any. Miquel Adam ja ha
comprat els drets i contractat
vuit dels nou títols que publicarà
el 2022. Prefereix no ferlos
públics encara, però sí que
podem explicar que són cinc
obres estrangeres i tres d’autors
catalans. Són cinc obres
de narrativa, dues memòries,
un recull periodístic i un assaig.
Diu: “Jo ara començo de zero.
Els autors catalans de renom,
sé que els podré seduir a partir
de la construcció d’un catàleg
sòlid. Els autors catalans que
he contractat encara són desconeguts.
I fer-los créixer és
una motivació afegida. Dos són
inèdits, no han publicat mai,
i l’altre sí que té una novel·la
publicada, però li proposo literatura
de no-ficció, un recull
d’articles. I tinc un inici de catàleg
d’estrangers del qual estic
molt content. He estat tocat per
la sort del principiant.”
Quins són els perills més importants
que veu Miquel Adam
en aquesta aventura editorial,
més enllà dels econòmics? “El
perill més gran seria no trobar
els lectors. La comunicació és
molt important. I, sobretot,
que et coneguin a totes les
llibreries de Catalunya. Tinc
aquest any per anar a fer quilòmetres.
Una altra pregunta
que m’ha turmentat tots
aquests anys: hi ha lloc per
a una nova editorial? La resposta
automàtica és que no. Ja
sabem que mai és el moment
per a fer una editorial, i ara
menys que mai, que hi ha tantes
editorials i totes tan ben
muntades. Però d’altra banda
penso que jo he fet el clic amb
els lectors força vegades. Hi
he connectat aportant títols
a les editorials on he treballat
i res em fa pensar que no hi
vull connectar ara. Connectar
amb els lectors és apoteòsic.
El repte és que la meva visió
de la literatura encaixi amb la
d’una massa crítica de lectors.
Ep! I no només la meva visió!
Aquest projecte és personal,
però no personalista. Tinc
orelles i m’escolto les amistats,
i em deixo seduir per les
seves recomanacions.”
Continua Adam: “He après
algunes coses interessants,
com ara que la qualitat no es
troba només a dalt de tot de
la piràmide, es troba a tot arreu.
Els lectors som polièdrics.
Hi ha llibres comercials extraordinaris
que compleixen
perfectament la seva funció.
Hi ha llibres d’enorme valor
literari que sempre fan molt
de respecte, però si els comuniques
bé i sense arrogància,
poden seduir molta gent. I per
contra, hi ha llibres comercials
horrorosos, i llibres d’alt
valor literari que no valen res.
En resum, treballar a tantes
trinxeres i tan diferents m’ha
aportat una visió oberta del
fet literari i de l’acte de llegir
i m’ha fet desenvolupar cert
instint per a saber destriar el
gra de la palla a tots els nivells,
a destruir tants murs de prejudicis.”
“Ara m’obsessiona preparar-me
bé per ser digne de les
editorials que hi ha. Aquestes
editorials –i qui diu editorials
diu traductors, autors,
correctors, il·lustradors, etc.–
han aconseguit de crear lectors
exigents. Hi haurà espai si
aconsegueixo emular la seva
excel·lència. I en això estic
concentrat ara.”
Esperem que quan faci cinc
anys, Miquel Adam pugui
escriure un volum sobre els
primers cinc anys de l’editorial.
Recordem que també és
escriptor. Perquè d’anècdotes,
ja en té un bon grapat de
viscudes aquests pocs mesos,
i tot just ha començat amb el
seu segell.

28
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
REPORTATGE
Adam Zagajewski, poeta del record,
de la infantesa i de la història
“Cal llegir-lo. Us donarà saviesa, amor i companyia! I us ajudarà a viure!”

29
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
REPORTATGE
BIEL MESQUIDA I JEAN MARIE DEL MORAL
L’homenot Adam Zagajewski
va morir el proppassat diumenge
dia 21 de març (quina
rara casualitat i quina estranya
coincidència: el Dia Mundial
de la Poesia) a Cracòvia,
on vivia des del 2002. Per a mi
va ser un cop molt fort, perquè
aquest poeta polonès universal
era un mestre i un amic de
bon de veres. El vaig conèixer
en vers a les traduccions
franceses dels anys noranta.
I en persona vaig estar amb
ell dins la claror maresa i encensada
de la Seu de Mallorca,
a les dotze del matí d’un dia
de sol estiuenc del 2014, amb
el pintor amic Miquel Barceló.
Zagajewski semblava un
profeta de l’antic testament
que havia sortit de darrere
un retaule. Cabells blanquíssims
i onats, expressió afable
amb un toc d’enigma seriós,
discreció envoltada de silencis
significatius, paraules
comptades i sospesades amb
la intel·ligència dels vers sensibles,
lentes complicitats in
crescendo. Anàvem a veure el
retaule barcelonià, perquè ell
volia escriure un text per al
que seria el seu llibre Miquel
Barceló, ceramics. La visita fou
entretingudíssima. Calgué
encendre els focus provisionals
que deixen a la vista la
pell ceràmica de tres-cents
metres quadrats. Zagajewski
quedà impressionat per aquella
gegantina multiplicació de
pans i peixos: tot un catàleg
barcelonià. Els vitralls tapiats
i constel·lats d’un eixam de
petits quadradets de vidres
de colors –proves d’artista–,
creaven una atmosfera
submarina. Zagajewski és un
fan de Barceló i té una mirada
molt singular sobre la
història de l’art, com molt bé
reflecteixen els seus poemes.
Record la rítmica tímida dels
seus gestos, la veu baixa i
d’una calidesa seca que diu
observacions justes i puntuals,
els camins que es fan entre
els homes que s’escolten, la
fragilitat del gest més mínim,
la politesse una mica excessiva
i, amb unes rialles còmplices
per qualsevol doi i l’alegria
fondíssima de l’encontre.
Mentre l’escoltava comentar
detalls del retaule barcelonià
amb compassat entusiasme
pensava en unes frases seves:
“La poesia s’ocupa de significats
nous, frescs; és semblant
a les castanyes que han caigut
de l’arbre i tretes de l’eriçó de
la closca; enlluernadorament
tendres, rosades com una
cicatriu.” Acabàrem dinant,
bevent i rient al restaurant
Chopin.
Zagajewski nasqué a Lwów
(actualment a Ucraïna) el
JEAN MARIE DEL MORAL
JEAN MARIE DEL MORAL

30
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
REPORTATGE
Ha estat traduït al català i a l’espanyol
per un poeta i traductor extraordinari,
Xavier Farré, i ha publicat en els segells
Quaderns Crema, Acantilado i Pre-Textos
1945. Els seus pares foren repatriats
a Gliwice (Silèsia), on
passà la infantesa. Va estudiar
psicologia i filosofia a la Universitat
Jagiellonica de Cracòvia,
on visqué fins el 1982.
El 1967 començà a escriure a
la revista Vida Literària. Fou
membre del grup poètic Ara
(1968-1975), i és considerat
un dels poetes més significatius
de l’anomenada generació
del 1968 o de la Nova Onada,
que es distingiren per fer
una poesia combativa contra
la dictadura del règim comunista
i a favor de les llibertats
democràtiques. Zagajewski
creà dos dels principals lemes
d’aquest grup: “Digues
la veritat” i “Parla clar”. Així
mateix Zagajewski, que ha fet
una poesia en què la recerca
de la bellesa, del fervor i de la
llibertat es fan u, es considera
un dissident dels dissidents
i ha declarat que “la poesia
rau en una altra contrada
més enllà de les immediates
lluites partidistes, i, fins
i tot, més enllà de la rebel·lió,
sia més o menys justificada,
contra la tirania.” I ha defensat
que el poeta ha de ser
conscient de la història i conjugar
la tendresa, l’humor i
l’èxtasi. La poesia, l’amor i
els viatges eren els tres eixos
de la seva vida.
Entre el 1976 i el 1978, les seves
obres foren censurades i
prohibides pel govern comunista.
Zagajewski, l’any 1980,
s’exilià a Alemanya, i el 1982,
a París, on visqué fins l’any
1989, quan començà a fer de
professor visitant associat de
Creative Writing a diverses
universitats (Houston, Chicago,
etc.) dels Estats Units.
Ha estat traduït al català i
a l’espanyol per un poeta i
traductor extraordinari, Xavier
Farré, i ha publicat en
els segells Quaderns Crema,
Acantilado i Pre-Textos.
Destac aquests llibres: Comunicat
(1972), Carnisseries
(1975), Carta. Oda a la majoria
(1982), Anar a Lwów (1985)
Llenç (1990), Terra del foc
(1994), Desig (1997), Anhel
(1999), Retorn (2003) i Antenes
(2007). Entre la seva
narrativa cal esmentar Calor
i fred (1975) i Oïda absoluta
(1982). I entre els seus assaigs,
El món no representat
(1974), en col·laboració amb
Julian Kormhauser, Solidaritat
i soledat (1986), Dues ciutats
(1991) i En defensa del fervor
(2002). Té un esplèndid llibre
de memòries: En la bellesa dels
altres (1998).
Adam Zagajewski va tornar a
Mallorca el mes de maig del
JEAN MARIE DEL MORAL
JEAN MARIE DEL MORAL

31
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
REPORTATGE
2016 per inaugurar el programa
“Habitació 2016”, en què
va reflexionar sobre la relació
entre l’escriptura i el món
turístic, en una experiència
de residència d’un escriptor
europeu a un hotel, ideada
pel poeta Sebastià Perelló i
aquest cronista, que va resultar
innovadora i pionera
dins la tradició dels hotels
literaris. L’hotel com a lloc
d’acolliment de l’escriptura
literària contemporània i
l’espai idoni per a una iniciativa
de diàleg entre literatures
del món.
En aquesta estada em va
confessar la seva passió per
la Mediterrània en allò sensual
i allò essencial, amb
aquesta combinació d’històries
antigues que sempre
el varen apassionar. Va confessar:
“Jo sóc un nedador
fanàtic, i el mes que seré aquí
me’l passaré nedant i escrivint.
M’agrada també l’olor
de l’herba, els passeigs, la
contemplació del paisatge,
l’aire, el mar...” Un home
del Nord que adorava el Sud
i que deia que l’eix del seu
destí era la poesia, l’amor
i els viatges. El 2017 el vaig
convidar al XIX Festival de
Poesia de la Mediterrània,
on va recitar amb energia i
entusiasme els seus versos
al Teatre Principal de Palma
i puc donar testimoni que fou
molt feliç.
M’entusiasmava sentir-lo
parlar: “Un poema ha de tenir
una jungla d’imatges i
metàfores. S’ha de dirigir cap
a un sentit, però ha de tenir
obstacles que el desvien de
la direcció, alhora que l’enriqueixen.”
I rèiem molt per
qualsevol cosa. Va ser guardonat
amb nombrosos premis
i nominat algunes vegades al
Nobel.
Acabaré aquest recordatori
amb uns versos seus tan bells
com lluminosos: “M’agrada
nedar en el mar que sempre
/ parla tot sol / amb la veu
monòtona del viatger / que
JEAN MARIE DEL MORAL
ni tan sols recorda / quin
temps duu de viatge. / Nedar
és com una oració / les
mans s’ajunten i se separen
/ s’ajunten i se separen
/ quasi sense fi.”
Cal llegir-lo. Us donarà saviesa,
amor i companyia! I us
ajudarà a viure!

32
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
REPORTATGE

33
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
REPORTATGE
La covid-19 precipita el tancament
del mític restaurant Senyor Parellada
Ara centraran tots els esforços
a la Fonda Europa de Granollers,
el projecte familiar amb
dos-cents cinquanta anys
d’història
ALBERT SALAMÉ

34
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
REPORTATGE
TXELL PARTAL
“M’ha encantat el tracte amb la gent.
Penseu que des de la sala del Parellada
hem vist com Barcelona renaixia.
Aquells primers anys hi havia una il·lusió
compartida. Si la ciutat tirava endavant,
tots ens en podíem sortir. Va ser un
moment màgic.”
Un dels restaurants clàssics
de Barcelona tanca la porta
per sempre. Després de trenta-vuit
anys de vida, el Senyor
Parellada no tornarà a aixecar
la persiana. Les restriccions
contra la covid-19 han acabat
precipitant el final del projecte.
“Durant la pandèmia
hem anat obrint i tancant cada
vegada que podíem, però
aquesta última vam decidir
que no valia la pena. No sortien
els comptes. Només podíem
servir dinars una hora i
mitja cada dia, cosa que ens
afectava moltíssim. No ens
compensava”, ens explica
Ramon Parellada, l’impulsor
d’aquest local de cuina catalana
que s’havia convertit en
tota una institució de la ciutat
de Barcelona.
Veient que la crisi de la covid-19
s’allargava, van estudiar
la situació i, finalment,
van prendre la decisió més
dolorosa: posar punt final
a aquesta fonda nascuda al
Born l’any 1983. “Era una
reflexió que havíem de fer.
Ja tinc edat de jubilar-me,
i ara és l’hora de les noves
generacions”, explica. Parellada
confessa que, en realitat,
aquests últims cinc anys
ja havia passat el relleu del
negoci a la seva filla Maria
Antònia. “Vistes les circumstàncies
actuals, hem pensat
que valia més replegar-nos
i enfortir-nos a la casa mare,
la Fonda Europa. Potser
hauríem continuat una mica
més. Hauríem posat el punt
final d’una altra manera...
ALBERT SALAMÉ

35
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
REPORTATGE
ALBERT SALAMÉ
Però la covid-19 ho ha precipitat
tot.”
Cal tenir en compte que no
tanca solament el restaurant,
sinó també l’hotel Banys Orientals,
que era a sobre, a l’estil
de les antigues fondes catalanes
–Parellada, al capdavall,
es considera fondista, sobretot.
I aquest fet, tenir l’hotel
en el mateix conjunt, encara
ha complicat més les coses:
“La covid-19 ha tocat de mort
els hotels. I això també ha estat
una gran mancança per al
nostre establiment. Amb les
circumstàncies actuals era
molt complicat de sostenir-lo.
A còpia de canelons costa molt
de sostenir un projecte com
el de l’hotel. En condicions
normals, crèiem que amb vint
anys ho podíem aconseguir.
Ara s’havia convertit en una
cosa inviable. No era el moment
de tenir diversos fronts
oberts i diversificar.”
Ara centraran tots els esforços
en la Fonda Europa de
Granollers, el projecte familiar
amb dos-cents cinquanta
anys d’història. “La casa mare
és allò que no es pot tocar.
En canvi, al Senyor Parellada,
com que és la meva feixa, puc
fer i desfer. En definitiva, això
era una etapa. Quan era jove
vaig voler fer aquest viatge a
Barcelona. Des de la perspectiva
de Granollers, això era
com fer les Amèriques. De fet,
a la meva família això ha estat
habitual. Sempre hi ha hagut
algun membre que ha sortit
de la casa mare de Granollers
i ha anat a provar sort a
Barcelona. El meu avi, amb el
Set Portes, per exemple. Però
allò que realment importa és
la fonda.”
Parellada n’està convençut,
d’aquest final de cicle. Està il·
lusionat, ara, a ajudar aquests
anys vinents la seva filla a tirar
endavant aquest negoci
ple d’història. Malgrat tot, el
tancament del Senyor Parellada
serveix per a fer balanç
de tot allò que hi ha viscut. En
Ramon encara explica amb un
“A la meva família
això ha estat
habitual. Sempre
hi ha hagut algun
membre que ha
sortit de la casa
mare de Granollers
i ha anat a provar
sort a Barcelona.
El meu avi, amb
el Set Portes, per
exemple”

36
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
REPORTATGE
ALBERT SALAMÉ

37
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
REPORTATGE
ALBERT SALAMÉ
“Penseu que
vam ser el primer
restaurant de
Barcelona a fer
la carta només en
català. Era una altra
època”
somriure el començament del
projecte. “Al principi molta
gent venia a demanar-nos qui
era el Senyor Parellada. Ens
inventàvem històries. Ningú
no es creia que fos jo, tan
jove...”
I d’on va sortir aquest nom?
“Ens feia gràcia posar-hi el
nom de ‘senyor’. A molts països
es fa. I fer-ho en català
crèiem que era important.
Penseu que vam ser el primer
restaurant de Barcelona
a fer la carta només en català.
Era una altra època.” Però en
acabat confessa que hi ha una
altra història curiosa al darrere:
“Quan era adolescent ajudava
a casa dels meus pares,
a la Fonda Europa. Sempre
que venia Josep Pla, ma mare
me’n feia responsable. Deia
que era una mica complicat, i
que era important que tingués
cura que tot fos del seu grat.
Ell amb la seva sornegueria
característica, i veient la meva
edat, sempre em deia: ‘senyor
Parellada...’”
Parlant del negoci, si hi ha res
que delati Ramon Parellada és
que hi ha gaudit de valent, al
restaurant. “M’ha encantat
el tracte amb la gent. Penseu
que des de la sala del Parellada
hem vist com Barcelona renaixia.
Aquells primers anys
hi havia una il·lusió compartida.
Si la ciutat tirava endavant,
tots ens en podíem sortir. Va
ser un moment màgic.” Pel
Senyor Parellada hi han passat
polítics, artistes, esportistes...
Tothom qui hi anava
hi trobava el confort de casa,
entre aquelles quatre parets.
Aquest establiment emblemàtic
oferia sempre un tracte
afable, que de seguida et feia
sentir un més de la família.
Ramon Parellada el trobarà
a faltar, però, com ell, molts
barcelonins notaran el buit
que deixarà.

38
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
REPORTATGE
L’accident de Suez: un sol vaixell és a
punt de col·lapsar el comerç mundial
El canal de Suez és la porta d’entrada entre Europa i Àsia, i va ser responsable del
trànsit de més de 19.000 vaixells
RORY HOPCRAFT, KEVIN JONES I KIMBERLY TAM
Es calcula que el 90% del comerç
mundial es fa per mar.
Com a consumidors, poques
vegades pensem que les coses
que comprem travessen
el planeta i ens arriben a casa.
Fins que un incident com el de
l’enorme vaixell portacontenidors
Ever Given, al canal de
Suez –que connecta la Mediterrània
amb la mar Roja–,
posa de manifest els punts febles
d’aquest sistema mundial.
El portacontenidors ha blocat
l’estret i se n’ha donat la culpa
a la força del vent. Però el cas
és el transport marítim depèn
en gran mesura de canals molt
estrets i, per tant, sempre hi
ha la possibilitat d’incidents
com aquest.
Com a investigadors de la
seguretat marítima, sovint
simulem incidents com el de
l’encallament de l’Ever Given
per comprendre les conseqüències
que poden tenir a
llarg termini i a curt. De fet,
aquest incident és quasi idèntic
a una hipòtesi que hem
discutit aquest darrer mes,
gairebé la pitjor situació pre-
visible al canal de Suez, per
les repercussions que té en el
comerç mundial.
El canal de Suez és la porta
d’entrada per al moviment
de mercaderies entre Europa i
Àsia, i el 2019 hi van transitar
més de 19.000 vaixells, que
equival a gairebé 1.250 milions
de tones de càrrega. Es

39
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
calcula que això és si fa no fa
el 13% del comerç mundial,
de manera que és probable
que qualsevol blocatge que hi
hagi tindrà un impacte significatiu.
L’Autoritat del Canal de Suez
va començar a ampliar l’estret
el 2014, per augmentar-ne la
capacitat diària dels 49 vaixells
actuals a 97 el 2023. Això
dóna una idea de quants vaixells
es poden ressentir de la
situació actual. Segons algunes
informacions, l’incident
ja ha detingut el pas de deu
petroliers que transportaven
tretze milions de barrils de
petroli, i qualsevol vaixell
desviat haurà de fer quinze
dies més de viatge.
Si l’incident és tan greu és per
les dimensions dels vaixells
que passen pel canal. L’Ever
Given té 400 metres de longitud,
59 metres a la part més
ampla i 16 de profunditat sota
la línia de flotació. És un dels
portacontenidors més grans
del món, capaç de transportar
més de 18.000 contenidors.
Segons la gravetat de l’encallament,
el salvament i reflotament
d’aquesta mena de
vaixells és una operació complexa,
que requereix equips
especialitzats i molt de temps.
Tot i que no se sap exactament
quants portacontenidors
d’aquesta mida transiten
pel canal, representen gairebé
un terç de tot el trànsit que hi
ha. La profunditat i el diàmetre
que tenen dificulten la navegació
dins el canal. Operant
dins uns marges tan estrets,
els vaixells d’aquesta mida
han de mantenir una certa
velocitat perquè es puguin
governar eficaçment.
Amb capacitat per a transportar
més de 150.000 tones
de càrrega, aquests vaixells
no poden aturar-se sobtadament.
Si hi ha res que va
malament, la tripulació ha
de reaccionar en molt poc
temps abans no s’encalli el
vaixell.
Per això un blocatge com
aquest és gairebé inevitable,
sobretot si es té en compte
que la longitud dels vaixells
supera amb escreix l’amplada
de canal. Però si aquest
incident és especialment
pertorbador és pel lloc on
ha passat. D’ençà que es va
ampliar el canal, l’extrem
mediterrani té dos canals,
Si l’incident és
tan greu és per
les dimensions
dels vaixells que
passen pel canal.
L’Ever Given
té 400 metres
de longitud, 59
metres a la part
més ampla i 16 de
profunditat sota la
línia de flotació
EPA / AUTORITAT DEL CANAL DE SUEZ

40
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
perquè els vaixells puguin
transitar sense entrebancs
fins i tot si n’hi ha un de blocat.
Però, al lloc on és actualment,
a l’extrem del canal de Suez,
l’Ever Given bloca l’únic
canal pel qual poden passar
els vaixells. Com que recorren
els 193 quilòmetres de
canal en combois amb franges
horàries molt ajustades,
els vaixells que encapçalen
aquests grups poden blocar
el canal i formar un embús
o fins i tot causar col·lisions.
Tant si les mercaderies que
es retarden són sensibles al
temps (per exemple, medicines
o aliments) com si no,
cal entendre quins efectes
tenen aquests incidents en el
comerç per preveure solucions
eficaces.
Hauria pogut ser pitjor?
També ens interessa de saber
quins altres factors poden
influir en un esdeveniment
com aquest. Un element és
l’època de l’any. Tradicionalment,
l’octubre i el novembre,
abans de Nadal, són
èpoques de gran activitat
per al comerç marítim. Una
interrupció en la cadena de
subministrament planetari
durant aquest període tindria
un impacte molt més gran.
A més, podria coincidir amb
condicions meteorològiques
complicades, com ara la boira,
que agreujarien les coses.
Un altre element és el desnivell
de les ribes del canal. Si l’incident
hagués passat cap al port
marítim de Suez, on s’acaba
l’estret, el vaixell s’hauria encallat
en bancs de roca, no pas
de sorra. Ací, un impacte hauria
pogut causar greus danys
del casc, cosa que dificultaria
les operacions de salvament.
Tot i que aquest últim incident
no és idèntic a la hipòtesi
del nostre equip, posa de
manifest que, a mesura que
els vaixells que es fabriquen
són més grans i complexos, el
fet de dependre de les estretes
rutes marítimes construïdes
en una època anterior esdevé
més arriscat. El blocatge d’avui
tindrà implicacions limitades
a llarg termini, però incidents
com aquest poden desencadenar-se
de manera maliciosa i
causar perjudicis esporàdics
o generalitzats en el comerç
mundial i local. Hem de ser
més conscients d’aquestes febleses
a mesura que el nostre
món es connecta més.
Els autors d’aquest article són
Rory Hopcraft, Kevin Jones
i Kimberly Tam. Hopcraft és
investigador industrial de la
Universitat de Plymouth. Jones
és degà executiu de la Facultat
de Ciències i Enginyeria
de la Universitat de Plymouth.
Tam és professora de ciberseguretat
de la Universitat de
Plymouth. Aquest article va
ser publicat originalment a
The Conversation.
EPA / KHALED ELFIQI

41
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
REPORTATGE
El català, la llengua que bull
Arriba a les llibreries un volum coordinat per Carme Junyent amb setanta-set texts
sobre el present i el futur de la llengua · És el fruit del debat començat a VilaWeb a la
tardor, juntament amb l’aportació crítica de joves conscienciats
JORDI BADIA I PUJOL
La lingüista M. Carme Junyent
no para quieta. Tres llibres en
poc més de mig any. Al setembre
es va posar a la venda
El futur del català depèn de
tu; al febrer es va publicar Els
colors de la neu, signat amb
Pere Comellas; i ara fa pocs
dies ha arribat a les llibreries
El català, la llengua efervescent,
un volum que ha coordinat
i prologat i que aplega
setanta-set “visions sobre el
terreny”. Són setanta-set articles
de sociolingüistes, professors,
activistes i més per a
fer una diagnosi de l’estat de
la llengua, veure’n els límits
actuals i projectar solucions.
Un llibre i un debat que van
néixer a VilaWeb
Tot va començar quan quatre
joves van anar a veure M.
Carme Junyent: “Eren conscients
que formaven part de
la darrera generació de catalans
que havia tingut referents
culturals en català a la
infantesa i a l’adolescència”,
explica al pròleg. Les reunions
es van estroncar provisionalment
pel confinament, però
ja havien deixat l’esperó per
a continuar. “Vam mantenir
les reunions –diu Junyent en
declaracions a VilaWeb–, i en
va sortir la idea de fer una sèrie
d’articles a VilaWeb per generar
debat.” Junyent es refereix
a la “Llibreta de vacances”,
una sèrie d’estiu per a despertar
la inquietud, per a començar
a estimular aquest debat
que els joves demanaven. I el
debat de debò va arribar a la
tardor, també a VilaWeb. La
sèrie “El futur del català”,

42
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
publicada durant tot el mes
de novembre i coordinada
per ella mateixa, responia a
la crida que havia fet en el seu
quadern d’estiu, adreçada a
“lingüistes i sociolingüistes
de totes les edats, acadèmics i
obrers de la llengua, amb trajectòries
diverses i, cosa més
important, de Perpinyà a Alacant
i de Lleida a Mallorca”.
El debat ja s’havia engegat,
però encara havia de créixer.
I de seguida l’editor de
Viena Edicions, Enric Viladot,
va demanar-li d’aplegar
aquells articles en un llibre.
Fou llavors que ella va saber
veure l’avinentesa de donar
més gruix a les aportacions.
De trenta autors van passar
a setanta-set i el mapa es va
eixamplar: ara ja no anava
de Lleida a Mallorca, sinó de
la Franja a l’Alguer. “M’han
retret moltes absències –diu
Junyent–, però són de gent
que escriu habitualment als
mitjans i ja sabem qui són i
què pensen. Conec molta gent
que té moltes coses a dir i que
no són conegudes. Ara les
hem tingut en compte. D’això
sí que n’estic orgullosa.” I
afegeix: “Entre aquesta gent
diversa hi ha sobretot gent
jove, gent amb idees i propostes,
gent que té una visió molt
diferent de la llengua perquè
ha viscut experiències molt
diferents, gent que et dóna
mirades alternatives que a mi
m’han fet reflexionar molt.”
El jovent, el jovent!
El jovent és la clau que obre
tots els panys, però el poder
sembla que no se n’adoni.
Junyent ho explica ras i curt:
“De gent jove, me’n ve a trobar
molta. I, si t’haig de dir
la veritat, em sorprèn molt
que em vinguin a trobar a mi
perquè com a ‘aconseguidora’
sóc un desastre. Això em fa
pensar que no se’ls escolta
ningú. I això sí que és preocupant.”
I ho rebla així: “Estic
segura que, amb el mínim suport
imprescindible, aquesta
colla serien capaços de crear
un món referencial en català
per a criatures i joves que
acabaria essent beneficiós per
a tots.”
Certament, una bona part del
problema i de la solució està
en el paper crucial de la gent
jove. Per això és interessant de
llegir què hi diuen els quatre
intrèpids que la van anar a
veure i que van contribuir a
impulsar aquest debat. Són
Pol Cruz-Corominas, economista
i llicenciat en dret
i periodisme; Albert Lloreta,
realitzador audiovisual i
fundador de Bonobo Films;
el Modernet, activista per la
llengua, molt actiu a Twitter;
i Arnau Rius, historiador, publicitari
i coimpulsor del Canal
Malaia.
Cruz-Corominas se centra en
la transformació digital. Amb
una embranzida admirable,
s’arromanga i va per feina, fa
una anàlisi àgil de la situació
i proposa solucions: pantalles
del 3/24 a les parades del
Tram, irrupció de TV3 en el
contingut digital a YouTube
i TikTok, l’entrada urgent de
productes digitals en català
a les escoles... I tot plegat
ho recús així: “Lluny d’una
dicotomia entorn digital/material,
assegurem-nos que els
poders públics basteixin estratègies
que el facin avançar
en paral·lel i convertim-ho en
la nostra principal fortalesa.”
L’article de Lloreta és una bona
cleca a una administració
adormida que simplement
les veu passar. Defineix amb
precisió els tres eixos en què
s’ha de fonamentar l’acció
pública: lleugeresa, velocitat
i experimentació. Diu, amb
sorna fresca i sacsejadora:
“És una bona idea promoure
i projectar un ecosistema
de youtubers en català, però
encara més és fer-ho en el
moment adequat i no set o
vuit anys tard.” I ho remata,
al final: “Una administració
lleugera, capaç de llançar
àgilment 200 projectes digitals
originals cada any, asseguraria
la immersió digital
del català, una tasca central
per a la supervivència lingüística
dels propers vint anys.”
El Modernet escriu un article
adreçat directament als joves
compromesos amb la societat
per somoure’ls, per fer-los
veure que no es poden desentendre
de la llengua, així com
no es desentenen de l’ecologisme,
del feminisme, de
l’antifeixisme i de qualsevol
altra lluita de transformació:
“Per què el català és l’única
lluita que la nostra generació
té abandonada? Com pot ser
que estiguem a primera línia
Cruz-Corominas
se centra en la
transformació
digital. Amb
una embranzida
admirable,
s’arromanga i va
per feina, fa una
anàlisi àgil de la
situació i proposa
solucions

43
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
de totes les batalles menys
d’aquesta?”
Arnau Rius, en canvi, s’adreça
als qui no som joves i, carregat
de raons, ens retreu el cofoisme
en què hem caigut, en
què vam caure fa temps, que
ens ha fet creure durant massa
anys que ja ho teníem tot
guanyat. “Qualsevol política
aplicada a casa nostra ha d’incloure
una estratègia lingüística
integrada”, diu. I demana
exigència i obligatorietat,
sense apocament, en totes les
àrees: salut, empresa i coneixement,
finances, educació,
món audiovisual… Resumint:
“O la defensa del català reneix
i empelta totes les àrees
de poder amb mà esquerra,
o la salut de la llengua que
ens llegareu sortirà als llibres
d’història.” Empassem-nos
la saliva i prosseguim.
De la Franja a l’Alguer,
passant pel Solsonès
La diversitat de situacions
que encabeix el llibre és enorme,
perquè la realitat és enormement
diversa. A la Franja
de Ponent (Carles Terès) es
pot dir que la consciència de
parlar català s’ha pràcticament
perdut. Al Solsonès, en
canvi (Ester Baiget), el català
es manté vigorós, és la llengua
franca, la immersió funciona,
la major part de la immigració
s’integra en català… I, tanmateix,
ací i allà es manté,
ara com fa quaranta anys, el
corc que empeny la llengua
cap al pedregar: la submissió
lingüística, el maleït i atàvic
costum de canviar de llen-
gua quan l’interlocutor parla
castellà.
Per això, a l’hora de pensar en
solucions, la tasca de la sociolingüística
és imprescindible:
cal analitzar les polítiques que
es duen a terme i decidir noves
actuacions. I cal també saber
interpretar les dades. Perquè
tant poden donar motius per
al pessimisme com per a l’esperança.
Mirem el cas de l’Alguer
(Francesc Ballone): tan
sols un 30% de la població hi
parla català; encara pitjor: tan
sols un 3% dels pares s’adreça
als fills prioritàriament en la
nostra llengua. Tanmateix,
un 77% de la població vol
conèixer el català i un 92%
és partidari que l’ensenyament
de la llengua formi part
de la programació regular de
l’escola.
El catalanisme lingüístic ha
de recuperar la iniciativa
El llibre aconsegueix l’objectiu
proposat, que és estimular
el debat. Però, sortosament,
va més enllà. D’aquest debat
dels setanta-set, no en surt
tan sols un diagnòstic, sinó
també solucions, camins de
futur. La major part de les
opinions coincideixen que
cal superar tot allò que als
anys vuitanta anomenàvem
“normalització lingüística”,
perquè no ha funcionat: la
immersió lingüística escolar
ha fracassat; el pes del català
als mitjans de comunicació
s’ha anat reduint; i, sobretot,
no hem guanyat la batalla al
carrer, on la submissió lingüística
és constant. Per això
calen noves propostes que
actualitzin els arguments del
segle passat. Hi ha qui parla
d’una llei d’igualtat lingüística
que almenys garanteixi
que el català no estigui en inferioritat
de condicions (Alícia
Martí); hi ha qui reclama
pragmatisme i un pla estratègic
possibilista a vint anys
vista (Albert Branchadell);
hi ha qui, encara més directament,
demana un pla per
a afrontar “els símptomes
catastròfics” que presenta la
llengua (Jordi Ginebra). Diversos
articles (Alà Baylac,
Carles de Rosselló, Mònica
Barrieras...) coincideixen a dir
que cal crear un discurs nou i
defensar-lo desacomplexadament.
Montserrat Sendra
ho resumeix amb encert: “Cal
que el catalanisme lingüístic
recuperi la iniciativa i deixi
d’assumir els discursos supremacistes
castellans, que
només busquen liquidar la
llengua.”
Aprofitar els punts forts
Analitzar la situació per fugir
del cofoisme no vol dir caure
en un pessimisme estèril. De
punts forts n’hi ha, i cal saber-los
aprofitar. Per exemple,
que el català té un modest
però persistent prestigi
internacional: “L’any 2019
més de 3.500 persones van
fer cursos [de català] a 139
universitats de 27 països”
(Anna Subarroca). Alhora,
aquest prestigi també el té
ací, sortosament; i això fa que
hi hagi gent que no té el català
com a llengua inicial, però sí
com a llengua d’identificació
A l’Alguer, un
77% de la població
vol conèixer el
català i un 92%
és partidari que
l’ensenyament
de la llengua
formi part de
la programació
regular de l’escola

44
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
i d’ús habitual: “Si a Catalunya
hi ha 5 milions –aproximadament–
de persones
que diuen que saben parlar
català i 2 milions que l’han
après a casa, això vol dir que
tenim 3 milions de persones
que l’han après com a segona
llengua” (Vanessa Bretxa). I
això no vol dir res o ho vol dir
tot: “El català el parla i el vol
parlar –de formes diferents i
variades– gent molt diversa
que ha vingut a parar a les
nostres contrades o bé que ja
ha nascut aquí de pares immigrants”
(Maite Puigdevall).
I ací arribem a la mare dels
ous: la llengua sobreviurà si
aprenem a mantenir-la a tot
arreu, sense dimitir: “Canviar
de llengua és letal per al català,
i a més provoca el dolor de
la renúncia a qui ho fa i el sentiment
d’exclusió a qui ho rep,
sobretot si té la sensació que
se’l discrimina pel seu aspecte
‘estranger’” (Pere Comellas).
Entre els punts forts no podem
passar per alt el multilingüisme,
esmentat d’una
manera o altra per una vintena
de coautors del llibre:
“Les més de 300 llengües que
es parlen és una fortalesa del
país i obre noves possibilitats
al català, que té una certa
capacitat d’atracció” (Narcís
Iglesias). I és en aquest context
multilingüe on el català
ha de reeixir: “Lluitar pel futur
del català en un marc de
plurilingüisme equitatiu –o
desentendre-se’n– és lluitar
per un món just –o renunciar-hi”
(Isidor Marí). També la
immersió a l’escola, és clar,
s’ha de considerar un tresor
a preservar. I a revifar: “Cal,
doncs, que la comunitat educativa
es comprometi a fer que
el català sigui, efectivament,
l’eix vertebrador de l’ensenyament-aprenentatge”
(Mariona Casas). Però, i en
sortint de l’escola, ens hauríem
de fer aquesta pregunta:
“Hi ha continuïtat i coherència
entre la llengua de l’escola
i la llengua de les activitats de
l’entorn?” (Pere Mayans).
Som els primers dels últims
Per definir la situació actual
del català, Junyent diu al
pròleg del llibre: “Som els primers
dels últims i els últims
dels primers o, dit d’una altra
manera, de totes les llengües
amenaçades, el català
és la que té més possibilitats
de sobreviure.” D’ací ve la
importància d’aquest llibre,
d’aquests llibres, en què ha
intervingut: per sortir-nosen,
per salvar la llengua, cal
arromangar-se i actuar. Ella
ha vist amb lucidesa quins
eren els primers passos: estimular
la reflexió i, de seguida,
aprofitar l’efervescència que
se’n derivava per fer una diagnosi
de la situació i proposar
solucions. Si el 2020 va fer
arrencar el debat amb la sèrie
de VilaWeb, ara ha plantat la
llavor d’aquells articles i mols
més en la terra fèrtil d’un jovent
inquiet i preocupat, que
és el present i el futur alhora.
Li demanem si té consciència
d’haver començat a despertar
una societat adormida: “De
cap manera. Crec que em veuen
com a algú que, almenys,
no calla i que diu el que la majoria
constatem. Però desperts
ja ho estàvem, i alerta
també. Només cal trobar la
manera que els responsables
facin la seva feina.”
Podeu comprar El català, la
llengua efervescent, El futur del
català depèn de tu i Els colors de
la neu a la Botiga de VilaWeb
Entrevista a Carme Junyent
(3-9-2020): ‘El bilingüisme
mata el català i el multilingüisme
el salva’
El futur del català, un quadern
de tardor per a un debat
pendent
Llibreta de vacances
La immersió
lingüística escolar
ha fracassat; el
pes del català
als mitjans de
comunicació s’ha
anat reduint; i,
sobretot, no hem
guanyat la batalla
al carrer

45
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ENTREVISTA
GONZALO BOYE
“Ho tinc complicat”
Entrevista a l’advocat, que presenta el llibre ‘¿Cloacas?
Sí, claro’ (Roca Editorial), en què explica la persecució
que rep ell personalment
Gonzalo Boye, en una imatge d’arxiu. ADIVA KOENIGSBERG

46
GONZALO BOYE
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
ANDREU BARNILS
L’advocat Gonzalo Boye es mostra
segur sobre les possibilitats d’èxit
dels seus clients independentistes.
Creu que Puigdemont, Ponsatí, Comín
i la resta acabaran guanyant. En
canvi, quan parla del seu cas, no se’l veu
gens optimista. Creu que ho té complicat,
i que es troba molt sol a Madrid. En dos
anys li han entrat a casa i al despatx dues
vegades, li han fet quatre inspeccions
d’Hisenda i tres de la Seguretat Social,
el banc li ha tancat el compte corrent,
l’empresa de seguretat no troba
les imatges de l’entrada, l’insulten
i l’ataquen pel carrer. Ara ho
explica a ¿Cloacas? Sí, claro (Roca
Editorial) el tercer llibre sobre
els casos que viu, incloent-hi
el seu. Com explica al llibre i a
l’entrevista, Boye creu que és
víctima de les clavegueres incontrolades
de l’estat espanyol.
No hi veu ni la mà del govern ni
una operació d’estat, sinó clavegueres
autònomes i poderoses
que li fan pagar el fet de ser advocat dels
independentistes. En
—Us han obert una causa penal (acusat
de falsificar contractes per a un client),
us n’han reactivada una altra, el cas
Revilla, us han entrat dues vegades al
despatx, us han accedit al telèfon mòbil,
us han fet quatre inspeccions d’Hisenda
i tres inspeccions de seguretat social. En
quant de temps?
—En els darrers dos anys. I tenint present
que la inspecció fiscal, la més gran,
és per una discrepància de... dos-cents
euros i escaig.
—El banc us ha tancat el compte corrent
i l’empresa Securitas diu que no
pot trobar les imatges de quan us van
entrar al despatx. Al llibre no dieu el
nom del banc.
—Ja us el dic: el Banc de Santander. El
Banc de Santander em notifica el 12 de
març de 2020, dos dies abans del confinament,
que tanca el meu compte corrent
i el del despatx. Rescindeix el contracte.
I Securitas em diu que té les imatges de
quan ens van entrar al despatx, però que
no les pot recuperar. M’ho diuen dues
vegades, tot i tenir el servei prèmium.
—Ara esteu amb Securitas?
—Ara no estic amb qui no he d’estar, no.
—La vostra tesi és que sou víctima d’una
persecució, però que no és una operació
Defensen la indissoluble unitat de
la nació espanyola, i per tant, jo he
de pagar per allò que he fet, que no
és emblanquir diners, sinó defensar
independentistes
d’estat, ni hi ha el govern espanyol darrere.
Són grupuscles.
—El mateix cas de Bárcenas, l’operació
Kitchen, demostra que hi ha grups de
poder que estan incrustats dins l’estat.
I que es van fer servir recursos públics
per a fer seguiments amb més de setanta
agents a aquest senyor. Tot, per un
interès particular del ministre de l’Interior
concret [Jorge Fernández Díaz] i un
president concret [Mariano Rajoy]. En el
meu cas, és evident que tot va començar
amb una querella en contra meva, per la
demanda que havíem interposat al jutge
Llarena a Bèlgica.
el fiscal no hi veia delicte), la inadmet a
tràmit. Doncs el mateix dia, la jutgessa
cita a declarar com a testimoni Manuel
Puentes Saavedra. Aquest senyor passa
de ser a la presó, condemnat a quatre
anys per un altre cas, a sortir en llibertat
després d’haver-me incriminat.
—La jutge Tardón, per què ho fa? Simplement
perquè és amiga de l’advocada,
la dona de Pedro. J?
—Crec que ve de temps enrere. Ella es va
haver d’abstenir en el judici a Elpidio
Silvia per la manera com havia portat
el judici de Miguel Blesa. Tardón havia
estat consellera de Caja Madrid, el
banc de Blesa. Sempre em va culpar
d’això. Ho té clavat. També s’ha de
dir que és una persona obertament
de dretes, va ser regidora del PP. I
el PP ha intentat que ella entrés al
Consell General del Poder Judicial. I
no oblidem una cosa: jo sóc acusació
querellant contra Bárcenas i el PP.
—Si us demano per què us van darrere,
què responeu?
—Per una qüestió ideològica. Per una
banda, defensen la indissoluble unitat
de la nació espanyola, i per tant, jo he
de pagar per allò que he fet, que no és
emblanquir diners, sinó defensar independentistes.
I perquè els dec causar
repulsió. És una qüestió ideològica. La
querella que em va interposar la dona
de Pedro J, me la va posar al costat
d’advocats tan destacats com l’editor
de Marchena, o ex-membres del Tribunal
Suprem que pertanyen a confraries
franquistes de Toledo.
—Qui la va posar, aquesta querella en
contra vostra?
—Una advocada, Cruz Sánchez de Lara.
El seu marit és Pedro J, director d’El Español.
El meu cas va caure a l’Audiència
Nacional, jutjat central número 3. La
jutgessa, Maria Tardón, íntima amiga
de l’advocada. Obligada per llei (perquè
—Per què esteu tan segur que no és una
operació d’estat, sinó que són clavegueres
autònomes?
—Si hi hagués hagut una operació d’estat,
quan van escorcollar casa meva i
el despatx, hi haurien trobat un milió
d’euros posats la nit anterior. O un paquet
de cocaïna. Això que tenim aquí és

47
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
GONZALO BOYE
un nyap. Quan un estat et cau a sobre,
és una altra cosa. Ara pot semblar-ho,
però és una de les moltes clavegueres
que hi ha en entorns tèrbols de poder.
Crec que aquest govern central és un
dels dos governs que no té un control
efectiu sobre l’estat.
—Quin és l’altre?
—El de Zapatero.
Gonzalo Boye, en una imatge d’arxiu. ADIVA KOENIGSBERG
—Sempre sou molt clar amb els casos
dels independentistes. “El guanyarem.”
Ara, quan el cas és el vostre, com ho
veieu?
—Ho tinc complicat.
—Per què?
—Perquè estem sols. Els qui haurien de
vetllar pels nostres drets callen i miren
cap a un altre costat. Això porta molta
soledat. Col·legi d’advocats, fiscalia,
altres jutges i sobretot els mitjans de
comunicació. A banda dels mitjans
de comunicació catalans, ningú es fa
ressò d’allò que nosaltres diem. Potser
no interessa. O incomoda. Incomoda
perquè té a veure amb una realitat: no
ens trobem en una democràcia sense
adjectius. Porta adjectius. I cada vegada
que es posen adjectius a una democràcia,
vol dir que la democràcia no és com
caldria. Nosaltres hem presentat proves
sòlides. Els mitjans no han cobert la
notícia.
—Parlem del cas pel qual us acusen. Qui
és Manuel Puentes Saavedra?
—Un client meu del despatx des del
febrer del 2018. El gener del 2019, quan
ja fa mesos que és a la presó, el porten
a declarar. No acaba d’arrencar en
contra meva. I el fiscal del cas, Ignacio
de Lucas, rescata un informe policial
segons el qual Saavedra havia comès
un assassinat a Colòmbia un any i mig
enrere. Saavedra va al jutjat novament,
el juliol del 2019, i ara sí que declara en
contra meva. S’inventa una història.
Diu que s’havien fet reunions entre ell,
Sito Miñancos i González Rubio per a
recuperar els diners que eren de Sito
Miñancos.
—Què hi responeu?
—Hem demostrat amb proves pericials
que Sito Miñancos no ha estat aquests
mesos al meu despatx. Ho podem demostrar
perquè Miñancos tenia el telèfon
intervingut i s’ha pogut geolocalitzar.
L’altra persona, Manuel González Rubio,
tampoc era al meu despatx el dia
de la suposada reunió. Era a Colòmbia.
I Saavedra, per l’antena repetidora que
tenim al despatx, es veu que va ser-hi
dos minuts. Per tant, segurament ni em
va veure.
—Saavedra surt en llibertat després
d’haver declarat en contra vostra?
—Sí. Al cap de sis dies, surt en llibertat.
—Avui es troba en llibertat?
—Es troba en llibertat després d’haver
declarat en contra meva, d’haver estat
condemnat l’octubre de l’any passat a
quatre anys i mig per una altra causa,
i després de les sòlides proves que va
assassinar una persona a Colòmbia. Però
Colòmbia no l’ha reclamat. No saben ni
que existeixen aquestes proves. Com
és que no s’avisa Colòmbia d’aquest
assassinat?
—Per què haurien de comprar aquest, i
no a un altre?
—Contra aquest tenia una cosa de molt
de pes: proves que va cometre un assassinat.
—Quin paper hi té, Sito Miñanco, el
narcotraficant?
— En aquest cas, a Sito Miñanco li pengen
el mort, com a mi. Ell sempre ha dit
que els diners no eren seus, i que jo he
estat el seu advocat en algunes causes.
—Tot comença quan González Rubio
s’emportava 800.000 euros de l’estat
espanyol sense declarar. Els troben a
l’aeroport i se’ls queden.
—Exactament. Rubio ve al despatx, me’l
presenten i li dic: però Manuel, si havies
estat client meu el 2010. Hòstia, és veritat!
Aleshores comencen a reclamar els
diners. Em porta tota la documentació de
l’origen i la destinació dels diners, fem
les al·legacions. I al final, va passar com li
vaig dir que passaria des del primer dia: et
sancionaran amb una quantitat entre el
40% i el 50% de la quantitat intervinguda.
I tenim sentència ferma del Tribunal
Suprem de Justícia de Madrid (TSJM)
que el sanciona administrativament per
haver-se volgut emportar diners sense
declarar, i li imposa una multa del 50%
dels diners. Pels cinc jutges del TSJM, cal
que li retornin l’altra meitat.
—No li han tornat els diners?

48
vilaweb.cat
Divendres, 26 de març de 2021
GONZALO BOYE
processals de la jutgessa en contra meva,
i els èxits que hem anat tenint defensant
independentistes. El 4 desembre de 2017
guanyem que es retiri l’euroordre, i el 10
apareix l’editorial de Pedro J, que diu que
em posin sota vigilància dels serveis secrets.
A mi no m’acusen per haver comès
un delicte, perquè no n’he comès cap,
m’acusen per haver fet la meva feina, i
haver-la fet bé.
—La conversa que tenim ara és segura?
—Sí.
Paul Bekaert (esquerra) i Gonzalo Boye, en una imatge d’arxiu . ACN
—Per què?
—Per què és dilluns. I no puc dir res
més.
—No. La sentència és ferma, però la jutgessa
Tardón va demanar de quedar-se
ella els diners. El SEPLAC, màxima autoritat
d’emblanquiment de capital, no va
dir mai que fos emblanquiment. L’advocacia
de l’estat es va adherir al nostre
recurs sobre la multa del 50%. El TSJM
no hi va veure mai delicte. Els únics que hi
veuen delicte, la jutgessa Tardón i el fiscal
del cas. Cinc persones s’emportaven
els diners: González Rubio i quatre familiars.
Hem guanyat les cinc sentències
al TSJM, resoltes per sales diferents. Uns
vint-i-cinc jutges diferents que han vist
que això se solucionava amb una sanció
administrativa.
—Heu fet guanyar aquesta part del cas
a González Rubio. Com ho ha fet, ell?
—Sempre va dir que els diners eren seus,
no de Miñancos, cosa que és veritat. Però
havent vist què passava amb Saavedra,
també ha intentat de trobar la seva llibertat.
Dient que és un pobre desgraciat de
la vida, que jo li vaig fer signar uns documents.
Ara diu que els diners no són seus.
—I què hi responeu?
—Que González Rubio és un empresari
amb moltes propietats i empreses im-
portants, que continua gestionant des de
la presó. I que no és el correu humà que
ens vol fer creure el jutjat.
—Quin és el calendari del vostre cas?
Quina decisió prendreu?
—La meva decisió és que lluitaré fins al
final. El calendari, no el sé. La jutgessa vol
prémer l’accelerador, però els processos
tenen el seu ritme. I tot just som en la
fase d’instrucció. Vaig declarar al gener.
—Sabeu quina pena us demanaran?
—No. Però dedueixo quina serà l’estratègia
que faran servir: posar molta gent
a la causa, demanar penes molt altes,
arribar a conformitats amb molta gent,
i jo em veuré envoltat de conformitats.
Si demanes dotze anys a algú i li ofereixes
que, si accepta els fets, li’n tocaran
dos, amb condemna suspesa, molts ho
acceptaran. Crec que el calendari serà
entre un any i dos.
—El calendari del vostre cas i el dels independentistes
van de la mà? A mesura
que avanceu en la causa independentista
us persegueixen més?
—De moment, sí. Tenim feta una línia
temporal en què es veuen els passos
Gonzalo Boye: “Espanya es veurà forçada
a retirar l’ordre de detenció estatal
contra Puigdemont”
Podeu comprar ¿Cloacas? Sí, claro a la
Botiga de VilaWeb

TOTA L’OPINIÓ DE VILAWEB
EN UN SETMANARI DIGITAL
JA POTS DESCARREGAR EL QUADERN D’AQUESTA SETMANA