18 fars dels Països Catalans

29
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ULRIKE GUÉROT
de Rússia. I empenyem Rússia als braços
de la Xina –mentre acceptem, per cert,
que la Xina construeixi la línia ferroviària
de Belgrad a Budapest. I acceptem
que cal augmentar els pressuposts de
defensa al 2% i que Suècia i Finlàndia
entrin a l’OTAN. En definitiva, acceptem
el domini americà. Però, ai!, resulta que la
guerra econòmica que volíem fer contra
Rússia ja ha fracassat. No hi ha inflació
a Rússia, o no hi ha massa inflació i el
ruble Déu n’hi do com és d’estable. De
manera que si alguna volta vam tenir
la sensació, la pretensió, que podíem
assecar Rússia i ofegar-la, això ja s’ha
acabat. Rússia ha guanyat. Ja ho entenc,
que costa d’acceptar-ho, però crec que en
tot cas cal analitzar si hem pres decisions
equivocades i jo crec que sí. A Europa ara,
n’hi ha prou de mirar la realitat, sí que
tenim inflació, problemes energètics,
tallarem el gas a l’hivern...
—Però no es pot reduir un conflicte
com el d’Ucraïna i les aspiracions dels
ucraïnesos a part del joc entre els Estats
Units i Europa.
—És clar. Òbviament, Putin és un agressor.
No ho puc negar, això. És evident. Jo
no nego els fets. Però això no evita que
em pugui preguntar obertament per què
Europa no és capaç de mirar pels seus
interessos i es deixa arrossegar d’aquesta
manera. Aquesta és la qüestió clau i jo
espero que Europa es vagi despertant i
pugui tornar a ser un projecte emancipador,
com ho havia estat.
—Quan ho havia estat?
—Els projectes europeus del 1992 eren
emancipadors. Un era la unió política,
Maastricht, una unió més gran entre
nosaltres. I l’altre era la creació d’una
pau eurasiàtica, d’una associació que
havia d’anar de Lisboa a Vladivostok.
Però tots dos projectes han fracassat.
Trenta anys després ho hem d’acceptar.
Ara, ens hem de demanar si aquests dos
projectes encara són els nostres projectes
intel·lectualment, emocionalment, políticament,
financerament, socialment,
estratègicament. Si la resposta és que
sí, hem de pensar si tenim encara cap
opció. O si potser ja no hi ha res a fer
davant Xinamèrica. Però fins i tot si fos
el cas i ja no poguéssim impedir que la
Xinamèrica es mengi els nostres ports i
tot això sempre podríem tornar enrere,
a pensar si aquells dos objectius del 1992
es poden realitzar encara avui.
—I com es fa això?
—Oposant-se al transhumanisme, a
aquesta idea que transitem d’humans a
posthumans i a l’agenda digitalitzadora.
Jo ho vull. Jo vull oposar-m’hi. També
perquè així crec que defensaríem el continent
europeu. No tan sols els territoris i
les precioses ciutats, i l’àgora i la cultura
grega i llatina i l’arquitectura i el renaixement
i tot això que ha fet i és Europa.
Una Europa que no és Amèrica –que
comença, per entendre’ns, el 1776. I que
tampoc no és l’Àfrica. Ni la Xina, és clar,
que té una gran cultura, però és tota una
altra cosa.
—Com definiu l’essència d’aquesta Europa
que dibuixeu?
—Aquí a Europa tenim una cosa molt
específica que, si l’hem de resumir en
una paraula, jo en diria “república”. És
el concepte que ens explica com la gent
ha de viure junta, i pot viure junta, en
un mateix projecte polític compartit.
Això és Plató i Aristòtil i és Ciceró i Kant
i Rousseau, és l’evolució de la nostra Europa.
La pregunta ara és si volem salvar
l’estructura mental d’Europa, d’aquesta
res publica amb tot allò que ha implicat i
implica, encara avui: economia i democràcia,
àgora, liberté, égalité, fraternité,
tot allò que fa la república europea i que
a més és una joia del pensament intel·lectual
mundial.
—Imaginem-nos que sí, que ho volem
salvar...
—Doncs si ho volem fer hem de pensar
primer de tot d’on partim, de quins teixits
socials, físics o territorials hem de
partir per a aconseguir-ho. Com l’hem de
pensar. I la meua resposta és que Europa
necessita una república europea.
Jo espero que Europa es
vagi despertant i pugui
tornar a ser un projecte
emancipador, com ho
havia estat