18 fars dels Països Catalans

57
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
una “llista oficial”, el 17 de
juny, que els excloïa perquè
no havien jurat la constitució
espanyola. I Tajani ho va
acceptar. La complicitat per
a excloure’ls també es va fer
evident quan, pocs dies després
de les eleccions del 26 de
maig, el totpoderós secretari
general del Parlament Europeu,
Klaus Welle, va donar
l’ordre de barrar-los el pas
a les instal·lacions perquè no
poguessin obtenir les acreditacions
provisionals.
I, tanmateix, en aquesta sentència
el TGUE exculpa Tajani
absolutament; diu que
no podia fer res més sinó acceptar
la llista del 17 de juny.
L’argument dels advocats de
Puigdemont i Comín era que el
parlament sabia que les autoritats
espanyoles no els havien
traslladat la llista completa
de tots els eurodiputats electes,
entre més raons perquè
ells mateixos s’havien encarregat
de fer-los-la arribar
poc després d’haver-se publicat
al BOE. Però el tribunal
no ho accepta. “El parlament
ha de confiar en la llista de
candidats electes oficialment
comunicada per part de les
autoritats nacionals, que, en
teoria, és feta d’acord amb els
resultats electorals declarats
i després de la resolució per
part d’aquestes autoritats de
les objeccions que s’hi hagin
fet segons la legislació nacional”,
diu la sentència.
És un argument a primera
vista sorprenent, perquè d’alguna
manera admet la capacitat
de les autoritats estatals
d’imposar condicionants per
a l’obtenció de la credencial
d’eurodiputat. I això topa
frontalment amb la sentència
del Tribunal de Justícia
de la UE (TJUE) sobre Oriol
Junqueras del 19 de desembre
del 2019. Perquè la sentència
Junqueras, que és una de
les més transcendentals de la
història recent del tribunal,
deixa clar que no hi pot haver
condicionants ni tràmits
imposats per part dels estats
per tenir la condició d’eurodiputat.
De fet, és una sentència
invocada constantment
per part del TGUE al llarg de
la sentència d’avui sobre el
vet a Puigdemont i Comín, i
en algun cas, com veurem,
en un sentit molt positiu per
al president i el conseller a
l’exili. Però, al mateix, temps,
arriba a reinterpretar-la, en
un esforç argumental per a
justificar en tot moment l’actitud
de Tajani.
La sentència Junqueras, a
més, va motivar una desautorització
molt dura del TGUE
(que és la primera instància
judicial del Tribunal de Luxemburg)
per part del TJUE
(que és la cort suprema europea,
la segona instància
judicial). El TJUE va dir que el
TGUE havia actuat contra el
dret de la Unió quan no havia
acceptat les mesures cautelars
que Puigdemont i Comín
havien demanat el primer
de juliol del 2019 a fi que els
deixessin accedir a la sessió
inaugural de la legislatura a
la seu del Parlament Europeu,
a Estrasburg. Les havien
d’haver acceptades, els va dir
la vice-presidenta del TJUE
d’aleshores, l’espanyola Rosario
Silva de Lapuerta, en
una ordre molt contundent.
Entre diverses raons, perquè
deia que era ben possible que
I, tanmateix,
en aquesta
sentència el TGUE
exculpa Tajani
absolutament; diu
que no podia fer res
més sinó acceptar la
llista del 17 de juny
la llista de candidats proclamats
del 13 de juny, i no la
del 17 de juny (la que la JEC
va enviar al Parlament Europeu)
fos la que s’hagués hagut
d’assumir com a oficial. I allà
sí que hi havia Puigdemont i
Comín.
Ara, aquella ordre era feta amb
consideracions prima facie (‘a
primera vista’), sense entrar
en el fons de la qüestió. I el
TGUE, quan hi ha entrat i ha
sentenciat, ho ha resolt d’una
altra manera. La sentència
Junqueras era prou clara sobre
la prevalença del concepte
d’una democràcia més directa
entre allò que voten els electors
i el resultat que se’n deriva, és
a dir, sobre la necessitat d’eliminar
la burocràcia estatal que
s’interposa entre el sentit del
vot dels ciutadans i el resultat.
El TGUE tenia l’oportunitat de
traduir la sentència Junqueras
a un altre cas concret per dir al
Parlament Europeu que ha de
tenir en compte aquesta nova
doctrina, que ha d’admetre
els eurodiputats proclamats
sense haver passat cap filtre
imposat per les autoritats estatals.
Però no ho ha fet: “Fins i tot
suposant que el Regne d’Espanya
no tingués competència
per a establir l’esmentat requisit
en el seu dret nacional.
L’ex-president del parlament
no disposava de cap potestat
per a assenyalar aquesta incompetència
i, a fortiori, per
a posar en dubte la legalitat
de la llista de candidats electes
oficialment notificada per
les autoritats espanyoles el
17 de juny del 2019.” I no diu
solament això, sinó que se’n
renta les mans i passa la pilota