18 fars dels Països Catalans

60
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ANÀLISI
no seran pas majoria les empreses
que s’aprofitaran de
la situació. En canvi, les importacions
comunitàries són
sols d’un 50%, si fa no fa. Això
vol dir que un territori com
el nostre, que no té riquesa
en el subsòl, ha d’importar
petroli i primeres matèries,
que sempre es paguen amb
dòlars. D’aquí ve que la balança
es decanti –sobretot en
aquests moments de preus
alts en tots aquests productes–
clarament en contra de
la majoria, perquè no fa sinó
atiar els preus de fabricació
interiors.
Per fer-nos una idea de la
importància que té la caiguda
de l’euro, com a afegitó
de la crisi, tenim l’exemple
del petroli. Habitualment, les
pujades i baixades del preu
del Brent ens arriben en dòlars.
Bé, doncs en un any, per
a nosaltres, les pujades que
hi ha hagut són més altes, a
causa de l’euro. Si en dòlars el
barril de petroli ha pujat d’un
67%, en euros l’augment del
mateix barril ens ha costat
més del 82%.
I que pot fer el BCE? Hem de
pensar que històricament s’ha
posat un preu teòric d’equilibri
per a l’euro –ateses les
transaccions comercials entre
ambdós blocs– entorn d’1,10
dòlars. Quan l’euro cau per sota,
vol dir que s’encén un llum
vermell i ara ja fa temps que el
tenim encès. Passa que el vermell
és com més va més intens.
Per una altra banda, els analistes
saben que el BCE es troba
entre l’espasa i la paret, perquè
ha d’apujar els tipus d’interès
per tallar la inflació i impulsar
la seva moneda i, alhora, donar
Si en dòlars el barril de petroli ha pujat
d’un 67%, en euros l’augment del mateix
barril ens ha costat més del 82%
suport a unes economies que
les passen magres i que amb
prou feines es van recuperant
de dos anys de dificultats relacionades
amb la pandèmia.
I ha d’enfrontar-se, a més, a
una zona euro on hi ha risc de
fragmentació, és a dir, que el
cost de l’endeutament augmenti
molt més de pressa en
uns països que en uns altres. La
resolució d’aquesta qüestió a
tres bandes és molt complexa,
i això fa que alguns analistes
pensin que la pujada de tipus
a Europa no serà excessiva,
una raó addicional perquè la
diferència amb els EUA sigui
més gran i faci guanyar més
força al dòlar.
Aquesta és la cara financera
de la qüestió. Però hi ha
més. Als mercats d’ahir van
fer molt mal dues notícies.
Per una banda, la publicació
de l’índex compost dels directors
de compres (PMI) per
Europa i, per una altra, la forta
baixada de les exportacions
alemanyes al maig.
“Caiguda històrica de les
exportacions a Alemanya”,
titulava Die Welt per informar
sobre les xifres de comerç
exterior del maig, les
pitjors per al país d’ençà de
la reunificació. “Per primera
vegada des del 1991, la balança
comercial alemanya és negativa”,
admetia. I assenyalava
dos culpables: la Xina i Rússia,
els seus dos principals socis
exportadors. La dada és molt
seriosa. El comerç amb Rússia
s’ha enfonsat d’ençà de la
invasió d’Ucraïna, però va ser
amb la Xina on Alemanya va
registrar el dèficit més gran
al maig, amb 8.000 milions
d’euros. Les dificultats de la
cadena de subministrament
i les restriccions, a causa de
la pandèmia, també hi pesen,
en aquesta balança. Tot plegat
és un “avís molt seriós sobre
l’estat econòmic del país”. A
més, Alemanya ja sap molt
bé quins maldecaps li origina
la dependència de les importacions
d’energia. Per això
tornen a preparar les velles
centrals de carbó...
Sobre els PMI, l’informe global
referit al juny assenyalava:
“El fort deteriorament en el
ritme de creixement de l’activitat
empresarial de la zona
euro fa créixer el risc que la
regió caigui en un declivi econòmic
el tercer trimestre.” La
lectura del juny assenyala una
moderació del creixement del
PIB trimestral fins al 0,2%, i
els indicadors amb vista al futur,
com les noves comandes
i expectatives empresarials
de l’enquesta, indiquen una
caiguda de l’activitat total els
mesos vinents.
I ho reblava una dada: el sector
manufacturer ja ha entrat
en contracció, per primera
vegada en dos anys, mentre
el sector dels serveis ha tingut
una forta pèrdua d’impuls
de creixement per l’augment
del cost de la vida. La despesa
familiar en productes i serveis
no essencials s’ha trobat
especialment sota pressió,
per l’encariment dels preus.
I, mentrestant, la despesa i la
inversió empresarial també
van disminuint, en resposta
a unes perspectives més preocupants
i a l’enduriment de
les condicions financeres.
Cal afegir que l’estat espanyol
és el que en surt més ben parat,
al juny. Segons l’informe,
dels estats de la zona euro estudiats,
és el que va registrar
l’expansió més ràpida, si bé
l’índex ajustat estacionalment
va assenyalar el ritme
de creixement més lent del
març ençà. Però el fet és que
les desacceleracions van ser
generalitzades a la resta de
les economies de la zona euro,
sobretot a Irlanda i França,
on els ritmes d’augment
de l’activitat total van caure
bruscament fins a assolir els
mínims de setze mesos i catorze,
respectivament.
Caldrà, en definitiva, a més
dels indicadors habituals,
seguir també de molt a prop
l’euro, en el camí cap a la par
amb el dòlar. Avui, això sembla
indeturable.