18 fars dels Països Catalans

69
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
MAIL OBERT
NÚRIA CADENES
NÚRIA CADENES
LA CAVERNA CONTRA EL SAVI:
SEMPRE HO PROVA I SEMPRE PERD
Que Joan Francesc Mira va
ser fundador i president
d’Acció Cultural del País
Valencià, que Carme
Miquel va ser presidenta
d’Escola Valenciana, i que
aquesta dedicació al país i
a la llengua i al progrés de
la seva gent diu la caverna
que “traspassa els límits
del que creiem acceptable
com a mèrits”
Després de llegir Borja papa vaig quedar estabornida. És una d’aquelles novel·
les que et poden canviar la vida. Perillosa. Grandiosa. Si, a sobre, tens la dèria
de la literatura, de mirar de fer-ne, encara és pitjor, perquè aleshores entra
en joc l’enveja verda, allò d’anar llegint i pensant alhora que què donaries
per haver-ho escrit tu. Per haver-ho sabut escriure.
No és, ni de bon tros, l’única aportació de Joan Francesc Mira a aquesta
trasbalsada cultura nostra (i, per tant, a la igualment sempre trasbalsada
cultura europea), però n’és un cim. Altíssim. Aquest escriptor, antropòleg,
observador, columnista, traductor, activista cultural i cívic ha forjat, al llarg
dels seus vuitanta-dos-tres anys (va néixer durant el gran esfondrament,
el 1939, com per demostrar que el món rodola i que no s’acaba quan ho
estableixen per decret), una obra extensa, intensa, palpable (diguem-ne
llibres, diguem-ne Museu Valencià d’Etnologia) i intangible també (les
coses que aprens i que et transformen després d’un d’aquells seus articles
rodons i fondos d’erudició i d’ironia, si tens la sort de sentir-lo conversar
sobre els arxius del Vaticà o sobre els plecs històrics de la cultura popular).
Joan Francesc Mira ens ha traduït els Evangelis i la Divina comèdia i l’Odissea
i no sé per quin ordre però la sola enumeració ja posa la pell de gallina.
Perquè és una ambició que ens parla amb perspectiva. Perquè el resultat és
formidable. No sé si som del tot conscients de la sort que tenim de formar
part d’una cultura que pot discutir si és millor la traducció de l’Odissea feta
per Carles Riba o la de Joan Francesc Mira. O quina en què. I les diferències
de plantejament. I tot. Quin debat preciós a les altures!
Entre Dante i Homer i Roma i els camins del grec clàssic i els assaigs sobre
sant Vicent Ferrer o Blasco Ibáñez o la família Borja o l’Europa que el defineix
i que el commou ensems, Joan Francesc Mira ha escrit el seu cant d’amor a
València. A la ciutat de València i a la gent que la fa. No és tan sols que li hagi
dedicat llibres explícits, que també ho ha fet, sinó que aquesta ciutat viva,
amb les seves ferides i amb les seves contradiccions i amb la seva bellesa
cívica de pedres ordenades en gòtic i de llum esclatant i d’olor de tarongina,
forma part del teixit íntim de l’obra de Joan Francesc Mira.
I ara, tan encertadament, la ciutat li ho ha reconegut. El 30 de juny, el ple
de l’ajuntament feia oficials els reconeixements i honors que atorga el 2022.
I hi havia Joan Francesc Mira (Fill Predilecte) i la mestra i escriptora, la incansable
activista del somriure permanent, Carme Miquel (Filla Adoptiva).
Massa altura, massa cultura, per a la insondable, per a la inefable caverna
de la dreta espanyolista. Que va fer allò que sap fer: bruelar, esgarrinxar,
estirar-se els cabells. Que qui no té vergonya no en gasta, i durant uns dies