18 fars dels Països Catalans

52
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
més bon finançament, és clar.
Però fluixet per no enutjar gaire
el govern de Pedro Sánchez.
I sobre el dret civil valencià,
bones paraules, però ni un bri
d’influència perquè es canvie
l’article de la constitució que
ho ha de fer possible. Diuen
país, però no País Valencià, sinó
país dels valencians. Diuen cent
anys de Joan Fuster, però tan
sols per a cobrir l’expedient.
Es queden amb la bromera dels
dies i de les nits i fan que l’anècdota
ocupe tant d’espai com
siga possible perquè així coste
més d’arribar al moll de l’os
que, en el cas de Fuster, és un
espill. Un espill que va començar
a escriure fa seixanta anys,
que va posar nom al país i a la
llengua, i que encara mostra la
realitat valenciana tan clara i
llampant que als dirigents polítics
els cal posar-hi cortines
opaques per no veure-hi el seu
rostre deformat.
A Fuster no li agradava l’estatut,
i al PSOE no li agrada Fuster:
empat tècnic i antagonia
a l’arena de la plaça de bous.
L’aniversari de l’estatut
enmig de les desavinences
internes
La celebració dels quaranta
anys de l’aprovació del text
legal que convertia el País
Valencià en una comunitat
autònoma de segona, allò del
cafè reescalfat per a tothom,
ha tingut, fins ara, tres fites
marcades en roig al calendari.
La primera va ser una festa, un
dimecres, primer de juny, a
l’antic edifici de correus, ara
Palau de les Comunicacions.
Allí tot el govern, la societat
civil, representada per associacions
cíviques i culturals, i les
L’atzar, sempre
tan juganer, ha
volgut que enguany
confluesquen
dues efemèrides
antagòniques al
País Valencià:
el centenari del
naixement de
Joan Fuster i el
quarantè aniversari
de l’aprovació
de l’estatut
d’autonomia
autoritats polítiques, militars
i policíaques, van participar
en un acte de lloa del text. Van
actuar-hi Al Tall i el Diluvi.
Joan Lerma va contar algunes
batalletes i allò d’aquells dies
de Setmana Santa tancats a
l’hotel Azor de Benicàssim, i
les maniobres de la UCD per
a atiar la batalla de València i
endarrerir l’aprovació de l’estatut
tant com fos possible. A
les renúncies s’hi va referir
poc. El president Ximo Puig
va parlar de concòrdia i de
diàleg i de mirar cap al futur.
Cap a uns altres quaranta anys
plens de bondats que vindran
gràcies a l’estatut i la fàbrica
de bateries de Volkswagen a
Sagunt (és el que posa com
a exemple de bona gestió i
de carta de presentació de la
fiabilitat i estabilitat institucional
al País Valencià).
Divendres proppassat, quan
coincidia dia per dia amb
l’aniversari de l’aprovació de
l’estatut pel ple del congrés
espanyol, el primer de juliol de
1982, el Consell es va reunir a
Benicàssim. Una ofrena simbòlica
al magnolier plantat
per a evocar la fita i un altre
discurs del president amb
tot el govern present van
tancar la celebració. Austera,
va ser, en aquest cas. Tot feia
preveure que es reservaven
les forces per a la festa grossa
de l’endemà: el gran concert
anunciat amb bombo i platerets,
que es va fer dissabte
a la plaça de bous de València.
El cartell era ecumènic i equilibrat:
músics actuals i de fa
quaranta anys, representacions
festives i culturals d’arreu
del país, pocs discursos i molta
música. Hi cabia tothom,
encara que s’hi va trobar a
faltar, per exemple, Carraixet,
que ja cantava fa cinquanta
anys i encara canta ara.
L’absència de Ximo Puig i
els consellers del PSOE marquen
la celebració musical
de l’estatut
Absències clamoroses i
inexplicades
Del govern tampoc no hi va
anar tothom. El president Ximo
Puig no hi era. Tampoc no
hi havia cap membre socialista
del Consell. Ningú. Sí que
hi havia tots els membres de
Compromís, excepte Aitana
Mas, que acaba d’aterrar i es
va excusar en el fet que encara
resol problemes domèstics i
de conciliació. També hi havia
la consellera Rosa Pérez Garijo,
d’Unides Podem i responsable
dels actes de celebració.
El vice-president segon, Héctor
Illueca, havia excusat la
presència. I amb els consellers
presents, Joan Sifre, un antic
sindicalista a qui el Consell va
nomenar comissionat per a la
commemoració dels quaranta
anys. Hi havia més absències,
com ara la del president de les
Corts, Enric Morera, i la del
batlle de València, Joan Ribó...
Els ex-consellers Vicent Soler
i Vicent Marzà no es van voler
perdre l’espectacle. L’un,
perquè va deixar molts pèls a
la gatera en la lluita antifranquista.
L’altre, perquè sent
que durant set anys ha fet part
d’un govern que és hereu de
totes aquelles lluites i que ha
de deixar un país millor a les
generacions futures.
La contumàcia de Vicent
Marzà a defensar el Botànic
Una altra casualitat va fer que
dijous li tocara a Marzà fer
una pregunta de control a qui
fins encara no fa dos mesos va
ser company de govern, Ximo
Puig. Havia d’inquirir sobre
la falta d’inversions de l’estat
espanyol al País Valencià,
i hi havia molta morbositat
per veure quant de pebre empraria
per fer-la. Marzà en va
usar molt, de pebre, però en
forma de càrrega de profunditat
contra la bancada socialista
de les Corts, contra els
seus ex-companys de gabinet.
Vicent Marzà va fer servir els