155(definitiva).qxd (Page 10) - Institut Metropolità del Taxi

Del servei
18 REVISTA TAXI 155 • MARÇ-ABRIL 2003
Disciplina als
carrers
Molt sovint em desplaço per la ciutat a peu. L’estructura dels
carrers de Barcelona i el seu clima m’inviten a fer-ho amb molta
assiduïtat, més que en altres ciutats. Aquestes llargues passejades
em permeten també, vulgui o no, copsar el nivell de
civisme que es respira en aquesta ciutat a l’hora de caminar pels carrers.
Es pot dir, sense embuts, que et trobes i veus de tot: gent que camina
pensant que el món és seu i que no cal respectar res; gent que passeja
sense observar la mínima cura respecte al sentit de la seva marxa; gent
que ocupa tota la calçada per mantenir una conversació sense immutarse
ni adonar-se que hi ha altra gent que vol passar per continuar camí obligant-la,
fins i tot, a baixar de la vorera; gent que no té cap cura de l’edat
ni del fet que una mare o un pare porti el cotxet del seu nen... Seguint en
aquesta línia, les observacions podrien ser moltes més...
Però, què passa amb el vianant o la vianant que vol creuar un carrer?
Doncs, aquí també n’hi ha coses a dir. Hi ha conductors que, potser per
les presses, l’estrès, la manca de civisme, pensen que la via pública és
seva i que els vianants són esculls molestos que s’interposen en el seu
camí. Alguns sembla, fins i tot, que estiguin posseïts per una visió única
en la qual l’entorn no hi cap. Observo que el vianant es troba, moltes, moltes
vegades, atemorit quan un pas de zebra substitueix el clàssic semàfor
que ordena el trànsit. Molt sovint es veuen persones grans que esperen
pacientment que un conductor s’apiadi de la seva edat i els deixi passar
per les ratlles blanques que li donen pas preferent. Altres aprofiten la
valentia dels més agosarats per passar en tropell i poder arribar a l’altra
vorera. Molts vianants se senten abassegats a les ciutats per una mena de
prepotència d’alguns conductors. És clar que certes actituds no es poden
generalitzar, però no hem d’oblidar que darrere del volant del cotxe hi ha
una persona que té una educació que es posa de manifest tot i estar
encapsat dins del millor model de vehicle.
Però no sempre els conductors dels vehicles en tenen la culpa perquè —
cal dir-ho—, hi ha també vianants i vianants... Uns minuts davant d’un dels
carrers principals de la ciutat és un bon exercici per adonar-se de les múltiples
imprudències en què incorrem els vianants i com els vehicles sortegen
situacions d’evident perill que, sense la seva perícia, podrien acabar
en accidents molt lamentables.
La via pública és una forma de polsar l’educació de la gent i una evidència
de la necessitat que tots, vianants i conductors, conductors i vianants
hem de fer un esforç per fer de la ciutat un entorn molt més segur i habitable
per a tothom.
Natàlia Arozamendi