1 - Fundació Lluís Carulla

metge eminent i alcalde dignfssim, una gran tasca de persuasió
per a fer-li acceptar el càrrec, en altres paraules, per "convertir-lo"
al catalanisme, Ja que, fins aquell moment, el cognom de
Robert no havia figurat a cap manifestació pública del regionalisme
ni com a pertànyer a determinada entitat afiliada a la Unió
ni com a col·laborador de cap publicació d'aquesta tendència.
En el llibre de Josep Pia sobre Cambó escrit, en bona part, a base
de les entrevistes que el seu autor sostingué amb el polític, s'atribueix
tota la responsabilitat de la catalanització del doctor Roben a
Francesc Cambó, que acompanyà el metge moltes nits a peu fins
al seu domicili "a risc de pescar una pulmonia ". Jo no dubto de la
força dels arguments cambonians reiterats en converses sostingudes
al carrer amb Bartomeu Robert, fins a la matinada, perd crec que
el jove polític de Verges i, no cal dir, el seu interlocutor exageraven
la nota. Com he afirmat abans, em decanto més per la intervenció
de Prat, puix que la hipòtesi és dintre la lògica de les
coses: menys diferència d'edat entre e/s dialogams. més prestigi
de Prat... Deixant de banda aquest detall, afegiré que el nou
partit decidí presentar una candidatura a les eleccions del maig per
al districte de Barcelona, la llista qus sa'n digué d"'els quatre
presidents", puix que la componien els qui eren o havien estat
presidents de corporacions barcelonines: Lluís Domènech i fvlontaner
(Ateneu BarcelonèsI. Albert Rusinol (Foment del Treball Nacional),
Sebastià Torres i Planas (Lliga de Defensa Industrial i
Comercial, l'entitat barcelonina que pràcticament havia dut la lluita
del "tancament de caixes"! i Bartomeu Robert i Yarzàbal que era
proposat en la seva condició d'antic president de la Societat Econòmica
d'Amics del Pals.
Enfront d'aquesta candidatura, n'hi havia una de republicana i,
naturalment, una del Govern que estava disposat, com d'habitud, a
manipular al seu albir el resultat de les votacions, però en les del
maig del 1901, el sistema caciquisia fracassà tot i que el governador
civil. Ramon Larrosa, l'endemà de les eleccions Ja avançava als
periodistes els resultats dels escrutinis com a molt favorables als
candidats governamentals.
La depuració del cens electoral de la ciutat de Barcelona, que
havia fet Bartomeu Robert quan era alcalde, la massiva participació
dels electors barcelonins, la vigilància dels interventors regionalistes
per impedir qualsevol maneig i l'incansable actuació de
Jaume Carner en l'escrutini general celebrat al Saló de Cent de la
Casa de la Ciutat, desbaratà totalment els plans del Govern. Només
un candidat addicte. Pere Guerau fviaristany Ique després
seria distingit amb el títol de comte de Lavernl. sortia elegit per
5.605 vots. Els altres triomfadors foren, per ordre de majors a
menors votacions: Bartomeu Roben. 7.811; Alben Rusinol. 6.422;
Lluís Domènech i Montaner, 6.282; Sebastià Torres, 5.793; AlejandroLerroux,
5.242. i Francesc Pi i Margail. 5.142.
El "caciquisme" sonia derrotat a Bercelona i. llevat dels dos
candidats republicans, es podia dir que. amb l'elecció dels
quatre presidents s'havia produït la gran victòria del catalanisme.
Si hom considera a més que Carles de Camps i Olzinelles. marquès
de Camps, sonia elegit per Olot. i Leonci Soler i March,
proclamat diputat per Manresa, també eren declaradament regionalistes,
una posició imponent havia estat conquerida per Catalunya
en el Congrés dels diputats.
Dels quatre presidents, digué la premsa satírica que un parlava
i no pensava IRobert). un segon pensava i no parlava IDomènechl
i que els dos restants no pensaven ni parlaven, i 'anècdota cal que
sigui interpretada en els seus justos termes. Es cen que ni Alben Rusif^ol,
ni Sebastià Torres no tingueren un paper gaire lluït a les
Cons. Tampoc no destacà gaire un home. en altres conceptes
tan eminent, com Lluís Domènech i Montaner, però és del tot fals
el maliciós ecudit pel que ateny a Banomeu Roben. En una prosa
del jove Eugeni d'Ors apareguda al cap d'any de la mon del cèlebre
metge i polític s'afirma:
"Quan en un llunyà esdevenidor es digui Catalunya va parlar
en lloc de en Robert va parlar per Catalunya no s'estarà
gaire fora de la realitat."
Certament, no pogué parlar gaire perquè la mort se l'endugué
abans d'haver complert la wtalitai del seu mandat com a diputat,
però en les poques ocasions que prengué la paraula ho léu amb
valentia, amb una gran correcció en la forma i emprant un to tan
elevat que els adversaris —no de la seva persona, puix que no
en tingué, perd si de les seves idees, que eren molls— se l'escoltaren
amb gran respecte. Davant una cambra completament
hostil donà a conèixer quines eren les aspiracions de Catalunya.
En la seva primera intervenció, el 19 de Juliol, i en proposar
esmenes a la resposta al missatge de la Corona, digué que l'única
esperança per a la salvació de l'Espanya moribunda es podia trobar
en les regions plenes d'energia i d'iniciatives de tota mena i no en el
Centre corromput pel politiqueig. que l'ideal de l'Estat na era d'una
administració unificada, sinó fa federal -independentment que la
forma de govern fos monàrquica o republicana.
Tanmateix, el discurs més imponant de Roben el pronuncià
el 25 de novembre de 1901 explicant les reivindicacions de Catalunya
amb unes fonamentades disquisicions històriques, encara
que l'aspecte més remarcable del debat que precedí aquest i segui
a la primera intervenció seva. en la qual. naturalment, foren esgrimits
tots els tàpies d'egoisme i separatisme que són llançats com
acusacions als catalans, fou el que l'antic president del Consell,
Francisco Silvela. es veiés forçat a admetre que les cèlebres "Bases"
elaborades a l'Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa
no tenien res de subversives.
També Banomeu Roben parlà coratjosament per denunciar
l'actuació del governador civil de Barcelona. Miguel Socias, que
revelà una culpable i, potser, suggerida lenitat en tolerar els abusos
comesos pels lerrouxistes a les eleccions municipals del novembre
del 1901 (que no impediren l'entrada a la Casa Gran d'un estol d'eminents
regidors catalanistes com Puig i Cadafaich, Cambó, Sunyol,
Carner. Pella i Forges), ni tampoc en evitar que un conflicte dels
obrers metallúrgics, degenerés en una vaga general del febrer
del 1902
Quan aquest diputat nostre, amb les seves intervencions pon~
derades i valentes, anava confirmant als seus companys de legislatura
el prestigi que havia adquirit a Barcelona com a alcalde
exemplar, moria inesperadament en la forma ja dita.
Cremat pel seu esforç, desapareixia un home de bé, il·lustrat,
que, amés, era tot un patriota.
1f