1 - Fundació Lluís Carulla

CINQUANTENARI DE LA MORT DEL POETA
LLEIDATÀ MAGÍ MORERA I GALÍCIA
Josep Lladonosa
M
AGl Morera i Galícia, el poeta més uriiversal de Catalunya
en el seu temps Isegons frase de Camból, el traductor
de Shakespeare. el cantor de l'horta lleidatana,
nasqué a Lleida el 6 d'agost de 1853. Tenia uns vint-i-sis anys quan
ingressà al Partir Conservador, fidel a la política de Cànovas del
Castillo, i el 1880 fou elegit diputat provincial.
Estudià Dret a Madrid. La seva amistat amb Campoamor i
López de Ayala, Juntament amb l'afecció als clàssics que senti des
de molt jove. l'empenyé a conrear les lletres castellanes, influït,
ensems, pels romàntics Zorrilla i Núriez de Arce. D'aquesta època
són: Carnet de ensavos 11878), Poesías (18951, De mi vifia 119011 i
el Candjl del Loco 119051.
Enric Vivanco. cap del Partit Conservador a Lleida, aleshores
president de la Diputació Provincial, en un discurs d'homenatge a
Morera pel premi que aquest obtingué el 5 d'octubre de 1904.
comparà la seva poesia a "la de los misticos del Siglo de Oro"
ín'era molt enamorat, el dit president, a jutjar pels seus discursos
a les sessions provincials). Foren uns anys aquells, però, que
el poeta sentia més predilecció per Shakespeare. I feia viatges
arreu d'Europa, sobretot a Anglaterra.
Tot i això. Morera, com e poeta, no desvetllà un autèntic
interès popular fins que. fidel a l'esperit de la terra, s'integrà a la
Renaixença. Ja havia superat els cinquanta anys quan començà a
conrear les lletres catalanes, alhora que participava a diversos moviments
culturals i polítics catalanistes. Són vint anys de poesia
autòctona, on rebrà una clara influència de Joan Maragall. També
cultivà l'amistat de Josep Carner.
L'any 1906 fou president-mantenidor dels Jocs Florals de Lleide.
Quatre anys després (1910) "La Il·lustració Catalana" publicava el
conegut rBcullVÍotBs\\um\noses i el seu sonet A\ campanar de Lleida,
el més popular de tots, fou esculpit en una làpida de marbre i
col·locat al peu de la gran torre gòtica de la Seu antiga de Lleida,
després d'un homenatge amb què el pobla l'honora Teny 1912.
Mentrestant presidia entitats culturals com el Foment Lleidatà,
el Xop-Boi (una famosa tertúlia local d'intel·lectuals/, l'Associació
de Música de Lleida i l'Ateneu Lleidatà. Cal dir que un desvetllament
cultural i literari com el d'aquells anys, feia molt de
temps que no es coneixia a Lleida. Caldria recular als millors anys
de l'extingit Estudi General
Són també els anys en què Morera donà a conèixer les saves
merítóríes traduccions al català de Shakespeare: els XXIV sonets
d'aquest autor anglès, tan celebrats per Texquisidesa del llenguatge
(119121; Selecta de sonets, del mateix autor (1913); Venus i Adonis
11917). Coriolà (1918). Hamlet (1920), Romeu i Julieta (19231,
i El marxant de Venècia ÍW24). Deixà inèdits Juli Cèsar / Macbeth.
És cert que Morera i Galllica és un cas de vocació tardana per
a Catalunya, tant com a literat i com a polític. Però. quan es desvetllà
el seu cor, s'hi va lliurar amb tota l'ànima. El 1916 ingressava
a l'Institut d'Estudis Catalans i llavors ja pertanyia a la Lliga Regionalista.
Dins l'any 1923 sortia elegit diputat a Corts. Fou amic
personel de Prat de la Riba i de Cambó, polític aquest que estimà
molt la figura del poeta lleidatà.
El traspàs de Morera i Galícia sobrevingué el 5 de maig de
1927, després d'una cruel malaltia. Mai un poeta no havia rebut
a Lleida un comiat tan fervorós i emotiu. Al seu enterrament
acudiren gent de ciutat i d'eltres parts de Catalunya. Totes les
classes socials hi estaven representades. Perquè, si bé fou un
poeta internacional, ningú com ell no sabé copsar la bellesa
i la ufanor de les hortes lleidatanes. I la particularitat de la seva
gent.
18
JOSEP FINESTRES I MONSALVO
Josep Iglésies i Fort
MOSEP Finestres i Monsalvo va néixer a Barcelona el 5 d'abril
# (Je 1688 i va morir eventualment al llogarret de Montfalcó el
^ ^ dia 11 de novembre de 1777, per bé que va residir la major part
de la seva vida a Cervera. Fou la figura cabdal de la Universitat fundada
per Felip V en aquesta localitat i la seva personalitat es féu sentir
intensament en l'humanisme català del segle XVIII. superant la
decadència cultural d'aquest segle entre nosaltres. El pare Casanovas,
que l'estudià, diu de la seva casa cerverina que era "Materialment
una escola literària I científica, on feia cap o d'on sortia
tot el que la (Jniversitat tenia de valor notable. Allà es reunia diàriament
el bo i millor dels escollits, per a dialogar socràticament
de tota cultura; però l'escola finestriana no es tancava en aquest
cercle amical, sinó que lligava els de prop i els de lluny amb una
comunitat d'esperit que li donava vida. Cartes, llibres, obres realitzades
i sobretot comunió d'ideals, eren els vincles que a iots
els lligaven entre ells i amb el Patriarca, de la plenitud del
qual participaven". El pare Casanovas no dubta a afirmar amb
contundència: "La Universitat de Cervera és Josep Finestres".
És molt notable la correspondència entre Finestres i Maians
i Siscar. exponent, segons el pare Miquel Batllori. d'una "bella
amistat entre el Principat i València". Aquesta correspondència és,
però. en castellà. En canvi, és en català la que Finestres va sostenir
amb Ignasi de Dou. La llengua literària de Finestres fou. però,
gairebé sempre el llatí, en el cultiu de la qual excel·lí fins al punt
d'haver fet escriure que no semblava en ell sobreposada a força
d'estudi, sinó com si fos la seva parla natural. Ha estat també
proclamat el primer hel·lenista espanyol del segle XVIII "sense
comparació possible amb cap altre" i. en difinitiva. "príncep dels
humanistes comparable amb els més perfectes del Renaixement". A
vuitanta-cinc anys escriu que acaba de llegir altra vegada tat Homer.
Gran erudit, crític refinadlssim. Maians i Siscart el proclama el
primer jurista d'Espanya i un dels més grans d'Europa i de tota
la història del Dret. Llegidor insadollable. posseïa una molt
selecta biblioteca, els volums de la qual anotava als marges de
les plenes amb observacions magistrals. Es dedicà al gravat / a
les arts gràfiques. Per pròpia delectança cantava, tocava diversos
instruments i componia música i mai no va deixar la poesia.
La seva família té je per ella mateixa una alta significació en
la cultura del segle XVIII català. Constituïda per set germans, tots
ells eminents en humanitats, tres foren professors de la Universitat
de Cervera, dos esdevingueren més tard canonges, altres dos mon-