1 - Fundació Lluís Carulla

tida. El poeta descriu el paisatge que l'heroi grec veu
en entrar-hi.
El títol del cant al qual pertany el fragment, és el
mateix en els tres textos esmentats: L'Hort de les
Hespèrídes. Cal advertir, per evitar confusió, que el
text que aquí reprodueixo no és la descripció del mateix
Hort de les Hespèrides, situat al cor de l'Atlàntida
i al qual Hèrcules en aquest moment encara no ha arribat.
El paisatge que ara llegirem és natural; el de
l'Hort de les Hespèrides és un paisatge enjardinat.
1877
B
Text del volum dels Jocs Florals
d'aquest any
No hi ha sorrenques vores, ni rònegues carenes,
tot i'herba ho encatifa rosada a bla ruixim,
gronxant entre lianes d'enramellades trenes
l'engallardida palma son ensucrat raïm.
Los bisons s'hiarramaden amb aire germanívol,
ses banyes hirumbeja to cen/o fugitiu,
iencinglani-se la cabra esbrota un olm mengívol
des d'un cairell de timba penjada sobre el riu.
L o Pirineu I l'A tias, titàniques barreres
amb què murà l'Altíssim dos continents fronters
agermanats embranquen aquí ses cordilleres,
i guaites són, escales i fon ts d'eixos vergers.
Semblava que, geloses, del món a la pubilla
Europa i Líbia (e) dassen. com nois petits, lo braç,
i que d'eternitat al sol que sempre brilla,
amunt, per/'escalada dels segles, lesguiàs.
L'aurífer Tajo, el Betis rient, que fosa plata
roba als jardins d'Hispalis a joguinosos dolls,
anguilejant rodolen de cascata en cascata,
i dauren iperiegen deveses i aiguamolls.
Anomeno,
tos:
respectivament, A, B i C els tres tex-
A:
B:
C:
Text de l'edició del 1878
Manuscrit de Vic
L'Atlàntida óe\yBll
L'Atlàntidade\ ^878
1878
No hi ha sorrenques vores/ ni rònegues carenes,
tot l'herba ho encatifa rosada a bla ruixim,
gronxant-hi entre lianes de nuadisses trenes
la palma escabellada son ensucrat rai'm.
Encinglant-se, la cabra esbrota un olm mengívol,
des d'un cairell de timba penjada sobre el riu
i els bisons s'arramaden amb aire germanívol
dels llimoners i mangles al regala t ombriu.
C
Cen/os gegants rumbegen ses banyes d'alt brancatge
que pren l'aucell per arbres d'excelsa magnitud;
astora les gazeles lo mastodont salvatge
i als mastodonts esglaia lo corpulent mamut.
Lo Pirineu i l'A tlas, titàniques barreres
amb què murà l'Altíssim dos continents fronters,
agermanats embranquen aquí ses cordilleres,
dant al còndor neus altes, al rossinyol vergers.
Semblava que, geloses, del món a la pubilla
Europa i Líbia (e) dassen, com nois petits, lo braç,
iqueelta, al foc del geni. estel que al front li brilla,
amunt, per l'escalada dels segles, lesguiàs.
Guadiana, Duero i Tajo, que l'or i plata escolen
vessen ts de les planícies d'Iberia a grossos dolls,
per llits de pedres fines anguilejan t rodolen,
i dauren i periegen deveses i aiguamolls.
59