1 - Fundació Lluís Carulla

Clausire de la Catedral
de Vic i tomba de Balmes.
Verdaguer senil
predilecció pel gran filòsof
vigaié.
IFoto Cuyàsl
que més, essenl com eren aquell any extraordinaris.
Es tractava de celebrar la desena festa, i els seus promotors
volien commemorar-la amb un gran aparat.
Hi convidaren les personalitats més rellevants de les
literatures veïnes, la castellana i la provençal, de manera
que triomfar en aquella avinentesa era fer-se
admirar pels caps de brot, tant els propis com els estranys.
Verdaguer volgué jugar fort. Feia pocs anys
que tenia al teler el poema aquell de l'enfonsament de
l'Atlàntida, i va judicar que el moment era oportunissim
per treure'l a concurs. El va titular L'Espanya
naixent, i l'envià a la palestra, segur, absolutament
segur, que li premiarien.
Grans esperances
L'havia donat per llest l'any anterior, 1867, i n'havia
enviat una còpia a Milà i Fontanals perquè li digués
la impressió que li feia el poema. Milà no solament
li donà una impressió molt favorable, sinó que
li tornà l'exemplar amb acotacions marginals que
eren notòries invitacions a la correcció de! poema en
diversos passatges. Estava distribuït en cinc cants, i
tant per la llargada com per l'ambició havia de destacar-se
extraordinàriament de totes les composicions
28
que es rebien als Jocs. Per això Verdaguer hi creia
tant.
La derrota
Però els membres del Consistori van opinar altrament.
Aquell llarg poema, aquella inacabable corrua
d'alexandrins, tan notòriament insòlit en el fons i en
la forma de les poesies que es presentaven a concurs
va ser considerat com un poema feixuc, indigest,
i a ningú no va convèncer. Quan Verdaguer va tenir
idea de la derrota, s'arborà d'ira, i volia baixar a Barcelona
a bastonejar els membres del Jurat. Jaume
Coltell l'en dissuadí, i li aconsellà, en canvi, de concórrer
als actes que se celebraven a Barcelona a honor
de les notorietats forasteres. En el que es tingué a
l'Ateneu Barcelonès, Verdaguer va ser presentat a
Mistral. Mistral s'impressionà davant l'edat i la indumentària
del poeta, i signant-li el front li vaticinà que
seria una gran cosa en poesia amb la frase llatina "Tu
Marcellus eris".
Un fracàs providencial
L'ensopec de L'Espanya naixem va ser providencial.
El poema no era encara en la fase definitiva, sinó
en pur i simple esborrany. Era damunt d'eil que havia
de treballar per a aconseguir el gran poema que ambicionava.
Aleshores, però, no s'hi podia dedicar;
l'estadi dels seus estudis l'obligaven a intensificar la
seva atenció al sacerdoci, les primeres responsabilitats
del qual començava a adquirir. Efectivament,
Verdaguer ja no era purament seminarista, sinó mossèn:
havia començat a rebre ordes sagrats.
La priniera missa, a t'ermita de Sant Jordi
Amb el curs 1869-70 acabà la carrera, i el primer diumenge
d'octubre de 1870, festa del Roser de tot el
món, cantà missa a la capella de Sant Jordi, en un
turó que s'alça a mig camí de Can Tona i Folgueroles,
A parer meu, en aquella missa nova ocorregué un fet
transcendental. Al moment de la consagració, quan
Verdaguer es va fer capaç que ell, per gràcia de la facultat
que li havia estat donada, estava en situació de
convertir un full de pa àzim ni més ni menys que en el
Creador de tota cosa creada, es donà en cos i ànima
al sacerdoci. En una paraula: que si la seva mare l'ha-