1 - Fundació Lluís Carulla

Tot s'ho havia guanyat a pols. Amb coraigs persona/, amb
audàcia i autoritat sobre la seva gent. Ell reeixí a organitzar unes
tropes disciplinades i a crear un petit estat carll. el cor del qual eren
l'Alt Maestrat i els Ports de Morella, i que tenia les seves capitals en
aquesta ciutat ia Cantavella i Mirambell.
En la seva actuació — tant en la de la guerra dels set anys, com
en la segona carlina. o dels matiners, guerra caialana en què ell comandà
les forces del Principat— hi ha una taca: la seva crueltat.
Els liberals l'anomenaren "el Tigre del Maestrat". I per bé que hi ha
exageració en molts cronistes i historiadors liberals —i ceguesa total
en els carlins— és un fel que dins el salvatgisme de la primera
guerra carlina, Cabrera es féu remarcar per la seva duresa i implacabilitat.
Venjatiu ho podia ser, ja que la seva mare fou afusellada a
petició del general Nogueras i per ordre d'Espoz i Mina a compte de
represàlies contra el Ull. Pera ja abans hi havia en el capteniment de
Cabrera una uiilització del terror com una arma més de la seva
panòplia, contra l'enemic i entre la seva pròpia gent, prou i massa
decantada a la indisciplina.
En els darrers anys de la seva vida va rompre les relacions amb
el tercer pretendent carll —ell que havia servit fidellssimament
Carles Maria Isidre i el comte de Moniemolln— perquè no va voler
posar-se al cap de l'aixecament que inicié la tercera carlinada. Desposseït
dels seus títols i honors per Carles Maria dels Dolors, tractat
de traïdor pels carlins. Cabrera reconegué Alfons XII i aquest el
confirmà en el càrrec de capità general i en els títols de comte de
Morella i marqués del Ter. Les raons d'aquesta defecció són múltiples,
però sembla evident que les de més pes foren els anys i la
vida a Anglaterra, que l'acostà a punts de vista liberals, d'una banda,
i de l'alira el seu escepticisme quant a les possibilitats de triomf
del carlisme en armes.
A cent anys de distància. Cabrera se'ns ofereix com el millor
cap militar que ha donar Catalunya en el segle XIX. juntament
amb Joan Prim. Cal afegir encara que Cabrera fou insubornablemeni
català: es feia acompanyar arreu pels seus fidellssims batallons
de caçadors de Tortosa i sempre conservà al seu costat gent
de la terra. Algunes de les seves dites més famoses han arribat fins
a nosaltres en català. Com la reflexió que féu quan rebé l'ordre de
retirada, aleshores que estava a punt d'intentar l'assalt a Madrid en
ocasió de l'Expedició reial:
"Mentres nos mane eixe pobret d'abat no farem cosa bona ".
El "pobret d'abat" era el bisbe de Lleó, omnipotent al quarter general
del pretendent.
JOSEP PIN I SOLER - JoanTriadü
£
N uns moments de la nostra història moderna en què la represa
de la literatura en català encara era incipient, calia gairebé
el guiatge de l'instint i una confiança considerable en
tes possibilitats de la Renaixença per a emprendre la redacció d'una
novel·la i fer-ho amb la mateixa ambició de totalitat —i amb bases
filosòfiques— que les novel·les de caire realista i naturalista, de l'escola
predominant des de mitjan segle dinovè a Europa i Amèrica.
Més natural en aquells moments era —a part escriure en castellà,
solució corrent però que el temps ha demostrat que ja no tenia esdevenidor-
fer poesia romàntica o a tot estirar teatre en vers; i en
prosa, narracions costumistes i alguna novella de tema històricollegendari.
Perquè justament no ho entengué així i es posà a escriure,
en dates encara no ben determinades, una novella com
La família dels Garrigàs, cal recordar, enguany especialment en el
cinquantenari de la seva mort. l'escriptor Josep Pin i Soler, nascut
a Tarragona l'I 1 de maig de 1842 i mort el31 de gener de 1927.
Una mica més jove que 'Verdaguer, Guimerà i Narcís Oller. Pin i
Soler no s'incorpora de ple al moviment literari i catalanista fins en
plena maduresa, pels volts dels quaranta-cinc anys. quan després
d'una llarga estada a l'estranger torna a Tarragona i resta finalment
B viure a Barcelona. El 1887 publica La familia dels Garrigàs,
primer volum d'una trilogia de novel·les, amb Jaume 118881 i Niobe
ÍI889I, que li donen una notorietat immediata i encara avui justificada.
Pin i Soler féu una aportació important en aquells moments,
per la seva decisió, per la vigoria essencial i per la visió de la realitat
que volgué donar amb la seva obra. Històricament, cal situar-lo entre
Narcís Oller i Prudenci Bertrana, encara que literàriament no assoleixi
una qualitat semblant.
A la mateixa època de les novel·les escriu, també, quatre obres
de teatre: Sogra i nora, La viudeia, La tia Teclela / La sirena, ben rebudes
en general per la critica. Tanmateix, la seva obra de creació i
veritablement representativa s'atura aleshores, a començaments de
la darrera desena del segle i en arribar i assolir el seu auge la nova
estètica del moviment Modernista. Entre 1903 i 1906 publica successivament
tres volums d'articles, amb el títol de \/ài\a. on es revela
que. amb el seu estil descurat i un cert desordre, pol donar-nos interessants
observacions de la realitat, com a viatger infatigable i
com a home de cultura. En aquest darrer aspecte, a més. potser estimulat
pel noucentisme contra el qual va combatre, és notable el seu
treball de traductor de clàssics de l'humanisme: Erasme (Elogi de
la follia, 1910), J. U. Vives, Maquiavel, etc. Dins aquest mateix
combat i mogut per una posició semblant a la que sostingueren
flamon Miquel i Planas i Francesc Matheu escriu una polèmica
Protesta contra les "normes ortogràfiques" de Pompeu Fabra. Ja
passats els setanta-cinc anys escriu novament teatre i una novella.
Josep Pin i Soler no tè encara la biografia que es mereix, tot i
que la seva vida i la seva personalitat s'ho valen prou més que no
explicita la seva obra escrita. Una llarga, rica i complexa existència
del que avui anomenaríem un self made man, a cavall de dos segles
i centrada en les simples i profundes conviccions de llibertat, humanitat
i Catalunya.
TAULA DE LLETRES VALENCIANES
Eliseu Climent
7
0T i que el Pals Valencià ha comptat amb nombroses i valuoses
revistes de temàtica literària, n'hi ha una que s'hi
destaca especialment, fins al punt que el doctor Sanchis
Guarner l'ha qualificada com "la millor (...I que València ha tingut
mai". Es tracta'de "Taula de Lletres Valencianes" i es va publicar
entre T! d'octubre de 1927 i el novembre del 1930, amb un total de
trenta-vuit números, d'aparició mensual.
Efectivament, pera l'observador d'ara, "Taula"apareix com el
resultat fecund de la cruïlla de dues coordenades renovadores de la
vida del pals: la política i la cultural; totes dues nacionalistes i formades
en els primers decennis del segle XX. La dictadura del general
Primo de Rivera hi suposà un tall. la Segona República donà e
aquestes coordenades la possibilitat d'expressar-se més lliurement i
la dictadura de Franco Bahamondes les obligà a fer un esforç per la
supervivència i per l'enllaç amb noves generacions que en poguessin
mantenir la fidelitat nacional.
El crític literari de "Las Provincias". Vicent Calvo i Acàcio, en un
resum del panorama local del 1927. deia de "Taula" que era "publicada
(...) por la juvenlud que siente los puros ideales valencianisias
Y siente con toda su pureza los ritmos lilerarios actuales con lodas
sus promesas y todos sus defectos" / assenyalava que tenia l'intent
d'aconseguir "un renacimienlo valenciano en todos los ordenes".
Certament era així: els col·laboradors de "Taula", alguns dels
quals no eren exactament joves (Miquel Duran i Tortajada. Eduard
López-Chavarri i Marco i Josep Maria Bayarri i Hurtado. per exemple,
tenien ja fets els quaranta anys), eren, amb unes o altres connotacions,
"valencianisies" lalguns eren declaradament nacionalistes
catalans) i pretenien impulsar la renovació cultural del pals.
Entre ells cal citar, a més a més, Carles Salvador i Gimeno. Maximilià
Tfious i Llorenç. Artur Perucho i Badia, Godotred Hernàndez i
Ros. Bernat Ortln i Benediío. Angelí Castanyer i Fons, Eduard
Martínez Ferrando, Pasqual Asins i Lerma, Francesc Caballero i Mufíoz,
Felip Mateu i Llopis. Eduard Ranch i Fuster. Nicolau-Primitiu