1 - Fundació Lluís Carulla

Aquesta resultava enriquida per les magnífiques
estrofes de la "introducció" i de la "conclusió",
abans inexistents, i que avui són les més conegudes
(i en principi, i encara que hi pugui haver importants
excepcions, en una obra llarga els fragments que es
fan més populars solen ser el més bons).
Tan important com aquestes millores és la d'haver
fet narrador de la història antiga el vell ermità, deixant
de ser-ho directament el poeta. Vegem-ho:
En els poemes èpics, hi poden aparèixer successos
meravellosos i personatges capaços d'unes gestes
molt superiors a les dels altres vulgars mortals: per
alguna cosa són uns herois de poema. Però tot té un
límit, sobrepassat el qual, l'abús — o el mal ús— del
meravellós, deixa de ser meravella i resulta puerilitat.
D'infantil fou titllat Verdaguer per un bon crític madrileny,
fvlanuel de la Revilla, el qual, poc després de
publicada L'Ailàntida, en féu una ressenya (28), on
diu que el seu autor l'escriví amb "la inspiración de
un gran poeta" i "la candidez de un nino de cinco
anos".
Certament, Verdaguer s'havia embrancat per un
camí perillós des del moment que començà l'obra,
havent elegit un tema tan fabulós, la trama del qual,
a més, havia d'estar formada per un seguit de llegendes
provinents dels temps de la infantesa de la
humanitat, amb personatges i successos de fantasia
desmesurada, com en les rondalles de gegants que
es conten a les criatures. Vegem, per exemple, el que
s'esdevé quan llegim a L'Atlàntida les gestes d'Hèrcules.
Verdaguer no les inventa: les reprodueix fidelment
de la tradició, en aquest cas de la mitologia
grega, en la qual, com és sabut, entre els doize treballs
de l'heroi, s'esmenten els seus combats amb
Gerió i amb el drac, i com, amb un formidable cop de
clava, obrí l'estret de Gibraltar. Quan a L'Aúàníida
llegim aquesta darrera gesta, l'obertura de l'estret,
ens hem d'imaginar un Hèrcules de quilòmetres d'estatura,
eixancarrat amb una cama a Europa i l'altra a
l'Africa (com en algunes il·lustracions de L 'Atlàntida)
i manejant una maça més grossa que el Pedraforca.
28. Arliciesa"EiLiceo" Madrid. 1879..
/r*^
Quan el mateix Hèrcules es declara a la bellíssima
Hesperis hem de suposar-lo un gegant molt més reduït
(potser, com un gegant de la processó de Corpus).
En la lectura d'aquesta part fabulosa de L'Atlàntida.
certament ens hem de sentir infants: pensant
amb mínima lògica, si la potència d'Hèrcules és capaç
àdhuc d'obrir l'estret de Gibraltar, els seus combats
del poema no poden tenir interès. Ell és el qui
ha de guanyar, encara que el seu oponent sigui un
gegant de tres caps que s'anomena Gerió. I quan liquida
el drac de l'Hort de les Hespèrides, és com si jo
aixafés un escarabat.
No hi ha dubte que quan Verdaguer posà en boca
del vell ermità la narració de tota la fabulosa història
antiga, el poema experimentà una millora essencial,
molt més important que la de retocar-ne un passatge
o uns versos.
Gràcies a aquest canvi de narrador tingué un sòlid
argument un altre crític, el granadí Francisco Díaz
Carmona, traductor de L'Atlàntida i amic de Verdaguer,
per a defensar-lo de l'acusació d'infantilisme
formulada per Revilla. Escriu Díaz Carmona (29):
"...Sin motivo se extranaba, el Sr. Revilla, de que
Verdaguer cantarà con "la inspiración de un gran
poeta" y la "candidez de un nino de cinco anos"esas
29.
la 8).
En el pròleg de la seva traducció del poema (vegeu no-
67
Can lona
"Toi dmani l'oncle masover
deCan Tona va dir al pare
Ide Verdagueil si volia deixar
anar oermesire a casa seva
En Cinio. perquè ho iindria més
prop de VIC per anar aesiudi
El pare va dir queia li ho
dina. pitrQuà no volia
pas lo'car lo. sinó que les com
valgués, i allà maten ho
van manitesrar a En Cinio.
el qual va donar el seu
asseniimeni. passant al cap de
poc a dita casa, on Si va
estar lins que va cantar
missa, a salislacció d'uns i
altres "
Joan Güell.
íFoTo E. Esteve}