1 - Fundació Lluís Carulla

Ssntuarí de Nostra Dona de
la Gleva lOsona)
"Quan el gloriós amar de
L'Ailàntida /iJldil -IJS I canis
mislics demana aixopluc al
popularsaniuari de la Plana de
Vic, els cabells li candregen.
En l'amable refugi elegit per
oli, hauria pogut ésser feliç.
Lluny d'això, els dos anys
quBhivisqué -del26demeig
de 1833al 10 da maig de 1895-,
foren amarga is per neguitosa
tensió I per un disgust
concentrat: ell qualificà aquella
residència temporal de
'desterro'."
Joan Torrem i Fàbregas.
(Foto E. Esteve)
Jacint Verdaguer, l'any 1889,
ert la plenitud de la seva
glòria. Retrat inclòs dins del
manuscrit biogràfic de
mossèn Joan Güell.
34
La ruptura i l'amenaça de l'asil
D'altres atacaren fort sobre la qüestió dels exorcismes
i dels endimoniats, de les reunions al carrer de
Mirallers, de les amistats amb gents considerades tèrboles.
El clima s'anà fent irrespirable al voltant de
mossèn Cinto fins que vingué la ruptura. Al cap de
disset anys d'estar al servei del marquès, mossèn
Cinto quedà separat del seu càrrec. El bisbe de Barcelona,
Català, considerà que el capellà havia d'anar
a la seva diòcesi de Vic, i el bisbe de Vic, Morgades,
que ja havia comès l'error de fer recercar mossèn Cinto
per la policia governativa a Barcelona, cometé l'altre
error de voler residenciar el capellà en un asil. Verdaguer
estava alarmadíssim. La temença que el volien
tancar per boig no li deixava un moment d'assossec.
S'havia refugiat al Santuari de la Gleva, però no se
sentia segur. Algun cop havia baixat a Barcelona,
però cada vegada, en tornant, havia rebut la repulsa
del seu bisbe, el qual li prohibí d'absentar-se sense el
seu permís i de freqüentar una determinada família de
Barcelona. La sensació d'estar detingut, era, doncs,
en ell, palesa.
Protagonisme de la família Duran
A la fi decidí fugir, i se n'anà a Barcelona, a casa
d'aquella família. Mossèn Cinto es considerava moralment
lligat a aquesta família per juraments sagrats
d'ençà que ell havia confessat el senyor Duran a
l'hora de la mort. Verdaguer es consagrà a la vídua,
Deseada Martínez, i a la seva filla Empar Duran. Fa de
mal explicar la vinculació de Verdaguer a aquesta
mare i a aquesta filla; però cal considerar que devia
ser molt important, suficientment important perquè
ell s'hi sentís obligat tota la vida. Llavors de la fuga de
Verdaguer, aquestes senyores vivien en una casa benestant,
al carrer de la Portaíerrissa, número 25. No
eren, doncs, unes menesteroses, ni unes especuladores
i explotadores com se les ha volgudes presentar.
En defensa pròpia
Aleshores es baté el ple de la campanya per treure
mossèn Cinto de la companyia d"'aquelles dones".
Verdaguer hi resistí fins a l'heroïcitat. Aquelles dones,
calumniades fins i tot en l'aspecte més delicat,
corregueren la sort de mossèn Cinto, i en comptes