1 - Fundació Lluís Carulla

En el manuscrit de Vic, la "història antiga", que n'és
el tema exclusiu, té aproximadament la meitat d'extensió
que la història antiga de L'Atlàntida del 1877,
però ja presenta una visió de l'assumpte que es pot
qualificar de completa, com ha remarcat l'il·lustre
verdaguerista doctor Eduard Junyent 119). Vet aquí
les encertades conclusiones que el conservador del
Museu de Vic extreu de comparar les dues successives
versions de l'obra;
"L'Atlàntida del manuscrit de Vic és ja una visió
completa dintre les línies arquitectòniques
del poema i en els materials i elements que integren
les seves parts. Continguda en cinc cants,
per l'ardit d'una divisió distinta, correspon als
deu cants de la redacció definitiva (,..). [De l'una
a l'altra redacció Ideí manuscrit de Vic a la història
antiga de L'Atlàntida del 1877] (...) no hi ha
res més que una major amplitud de visions adquirida
per la incrustació de nous episodis i temes
I...); però sobretot una profunda renovació
literària que, tot aprofitant les màximes idees primàries,
capgira i emmotlla de bell nou les estrofes,
amb major soltura i amb més variada riquesa
de matisos i imatges."
El nostre lector podria pensar que el més lògic fóra
que Verdaguer hagués posat per títol L'Atlàntida al
manuscrit de Vic, ja que aquest és el seu tema, la llegenda
dels atlants. I que, per tant, aquest text no pot
ésser L'Espanya naixent, que havia de ser un altre
poema, més o menys semblant, però no pas el mateix.
Sabem, però, per Collell, que el contingut de
L'Espanya naixent era el mateix de L'Atlàntida, menys
extens. A més, per al manuscrit de Vic, no és impropi
sinó igualment justificat el títol L'Espanya naixent,
ja que la idea que enclou és consubstancial a la
mateixa concepció del poema: l'Atlàntida ha de desaparèixer,
però en serà l'hereva l'Espanya que neix.
El fracàs de L'Espanya naixent en els Jocs del 1868
ocasiona un fort disgust a l'autor. Però, afortunadaiTient,
reacciona ben aviat i reprèn el treball en aquella
obra que, com sabem, més estimava. Malgrat la decepció
soferta, continuava "encarinyat amb la idea i
19. Entom de "L'Ailémida". "Mediterràneo", nüm. 9 - 11.
valència 1945.
--^a^tí'··-.^a·
l'argunieiií del poema", com explicà molts anys després
al seu amic i biògraf Serra i Boldú (20). No anava
errat: nou anys més tard, amb el títol L'Atlàntida, la
mateixa obra, perfeccionada, assoliria un gran triomf
en els Jocs Florals del 1877.
D'aquest període, seguim-ne alhora el fil biogràfic
de l'autor i l'evolució del poema:
Verdaguer acaba els estudis del Seminari i el desembre
del 1870 és ordenat sacerdot. Està sense destinació
fins que, a la tardor del 1871, és enviat de vicari
a Vinyoles. Quan hi arribà ja portava temps de
mala salut a causa d'una anèmia cerebral que anava
aguditzant-se-li. Enderiat com estava a acabar et poema,
hi continuà treballant a Vinyoles malgrat la seva
feblesa. Aquest sobreesforç, afegit a la feina de vicari,
contribuí en gran manera a precipitar la crisi. A la
tardor del 1873 va haver de deixar la vicaria vinyolenca
i passà a Barcelona per tal de reposar i ser tractat
pels metges. Poc després d'un any d'estada a la
capital catalana sense haver millorat gens, havent-li
recomanat un dels metges aires de mar, Verdaguer,
el desembre del 1874, embarcava com a capellà de
vaixell. Navegà gairebé dos anys, amb nou viatges
d'anada i altres tants de tornada de la península a
Cuba.
20. Valeri Serra Boldú: Mossèn Jacint Verdaguer: Records
dels set darrers anys de la seva vida. Bellpuig (1915), pàg. 86,
53
Segon'jcomé Verdaguer
anys més tarden una
carta a Collell, havia
coniribuit a anar-li
desvetllant la idea üe
L'Atlàntida ta visió
de terribles espectacles
naturals, especialment
el gran aiguat de Vic.
que s'esdevingué quan
el poeta tenia divuit anys
i vivia a la masia de
Can Tona, des d'on
anava a les classes
del Seminari.