Peus Negres 17 - Colla de Castellers d'Esplugues

va ser una merda punxada d’un
pal.
El chronista es passejava per la
plaça en la segona tongada conjunta
de la primera ronda i escrivia
a la seva llibreta: «Mentre
Tirallongues descarregava un tremolós
5de7, a la Jove de Sitges se
li despenjava la canalla del 7de7
quan anaven a fer la segona aleta.
No vaig adonar-me exactament
què havia passat a Sitges, m’ho va
explicar després en Raimon; en
aquell moment, vaig mirar cap a
dos 7de7 més de colors diversos
que es bastien a l’altra banda de
la plaça. Vaig fixar-me en el 4de8
dels Marrecs, però de cop i volta
un dels 7de7 es desmuntava.
Quina colla era? Impossible de
saber, hauria de repassar els resultats.
Semblava que l’enxaneta de
Salt volia fer baixar el carro gros,
tot i que va fer-hi l’aleta. Tanmateix,
els dubtes de tot plegat van
fer que el 4 s’esberlés per quarts.
Mentrestant, fet un embolic, sense
tenir clar quin castell era de qui ni
ben bé si era un tres o un quatre, o
un cinc o un set, els Bordegassos
queien de 3de8, sembla ser que
també després de dubtes de canalla,
i després d’haver-lo carregat».
Començava la segona ronda
amb l’atabalamenta lògica de tot
aquest despropòsit. El cop del 4
ens havia estabornit i refusàvem
de repetir-lo, optant per un simple
5de7 que el chronista té absolutament
obliterat de la memòria.
En tercera ronda vam muntar la
pinya del 7de7 dues o tres vegades,
mentre l’speaker repassava
classificacions i les absurdes puntuacions.
La truita de ceps es va fer
amb relativa tranquil·litat, malgrat
que entre la primera i la segona
aleta des de la pinya es van sentir
tres tocs d’aleta i tot l’esvalot de la
plaça.
Durant un d’aquests moments,
el chronista va pujar a la zona de
premsa amb la seva bella acreditació
de Quarta Ronda, mentre
bescanviava una cervesa per dues
«enxanetes» i es lliurava a pensaments
atrabiliaris: «Amb la tongada
d’intents desmuntats i llenyes,
i amb la nostra patacada de
4de8, una plaça de braus és, al
cap i a la fi, una forma sofisticada
d’escorxador». Mentrestant, des
de les altures, mirava d’albirar a
l’horitzó com el Vendrell descarregava
un 2de8f.
I amb això ja començàvem la
quarta ronda, amb un 4de7a sense
gaire més història. Al principi
semblava obert, però després es va
tancar molt i estàvem enclastats a
baix de tot. I acabada la festa per
part nostra, assistíem a un final de
Concurs en què tres colles es jugaven
la primera posició, amb els Xicots
i els Bordegassos competint
descaradament i amb Sant Cugat
culminant la seva millor actuació,
amb 2de8f i 4de8 descarregats
i el seu primer 3de8, carregat en
aquesta cinquena ronda quan ja el
tenien a tocar.
Plegàvem totes les colles amb
pilars de comiat i cap a casa. De
camí cap a l’autocar passàvem per
la necròpoli paleocristiana, amb
les tombes al ras enmig de la nit,
comiat ideal del coliseu tarraconense
per anar a sopar plegats a la
Closca. I si el Concurs pot haver
estat positiu en alguns aspectes,
aquest irascible chronista repeteix
que bé se’l poden confitar.
M. T. J. S.
21