Peus Negres 17 - Colla de Castellers d'Esplugues

6
«Han sigut dos anys molt intensos en què he après
molt de tots vosaltres; gràcies per aguantar-me i per
tot el que m’heu ensenyat»
tant com el podríem fer, buscant
possibles alineacions i criticant la
tècnica de torn per anar massa a
poc a poc.
Els anys van anar passant i el
nostre possible 4de8 no és que
no s’acostés sinó que cada vegada
s’allunyava més. Recordo xerrades
amb en David Carreras, el nostre
fundador; eren llargues converses
en què sempre acabàvem discutint
si algun dia el faríem o no. Vam
anar superant els anys més difícils
pel que fa a castells per a la
colla, l’Avenç deixava de ser un bar
agradable i la colla començava una
lenta però constant evolució. Anys
més tard i després de celebrar algun
nou èxit de la colla, el 4de8 tornava
a sortir com a tema de conversa.
Era un castell llunyà però hi havia
gent que hi començava a creure.
Ara fa dos anys, en muntar la
tècnica, el 4de8 va sortir com un
dels objectius a assolir; ja només
ens tocava posar-nos a pencar per
aconseguir-ho. Érem conscients
que seria un camí difícil, que ens
trobaríem molts entrebancs i dificultats,
però no estàvem preparats
per al que la vida ens deparava.
Cops molt durs ens van trastocar,
cops que t’ho fan replantejar tot,
per als quals no estàs preparat.
Però la colla té una força sobrenatural
que et fa tirar endavant.
De vegades intentem explicar a
gent de fora el que significa formar
part de la colla, els diem que
som una gran família, que estem
molt units, que ens ajudem i ens
donem suport els uns als altres…
Però creieu-me, és inútil, això no
es pot explicar amb paraules.
Més junts i més forts que mai,
ens acostàvem a Festa Major. Portava
divuit anys somiant en aquest
moment i era conscient que moltes
coses podien sortir malament,
però havíem treballat molt dur i
M. T.
sabia que la colla estava preparada.
Recordo les cares de concentració
de tothom, la tensió que hi havia
i el sentiment general que allò no
podia sortir malament, les abraçades
i els ànims abans de començar,
gent que ja plorava abans que sonessin
les gralles; això només podia
anar bé… Les cames em van
tremolar durant tot el castell, sonava
l’aleta i seguia amb la mirada
perduda, concentrat a no fer res
malament, començava a veure els
primers somriures, però encara no
podia afluixar. Quan vaig alliberar-me
del pes a l’esquena vaig ser
conscient que ja ho havíem aconseguit;
vaig tenir un primer pensament
de record per a en David
Carreras, en Ramon Rovira i el
nostre estimat Pau i, després d’un
crit alliberador, em vaig fusionar
amb la bogeria col·lectiva de la
colla: abraçades, somriures, llàgrimes;
en definitiva, felicitat, molta
felicitat.
Només us diré una cosa: vigileu
el que somieu, perquè de vegades
els somnis es fan realitat.