Peus Negres 17 - Colla de Castellers d'Esplugues

Reflexions
d’un cargolí exiliat
Cartes d’Eivissa
Ferran Moreno “Ferru”
Des de sa borda
des vaixell que
m’acosta a ma estimada
terra, que
aviat serà un país (no us imagineu
com m’atrau sa idea de tenir permís
de treball i passaport per tornar-hi),
contempl mandrosament
—em queden encara hores de viatge—
s’aigua. I la mar immensa es
va transformant en un sentiment
blau intens, elèctric, potent. I allò
que salta, què és...? Serà un dofí...?
Serà una balena...? No, no, és
una enxaneta!! I ho veig, veig una
enxaneta, i una altra, saltant en
una marea blava... I aquell dofí tan
gros? Però si és en Marquès omplint
la mar de llàgrimes! Com és
possible, però si... sí, sí, és el 4de8
cargolí.
Sé que es vesins me miren com
si estigués engatat, però jo me sento
ingràvid, feliç, de recordar aquell
moment immens (com tants d’altres
que hem passat junts) i no puc deixar
d’agrair que m’esperéssiu per fer realitat
es somni de tots, un somni que
és un cúmul d’esforços, d’il·lusions,
d’amargors, de plors i de rialles, un
somni que hem fet entre tots i en el
qual tots sou importants.
Seguisc mirant la mar i veig que
és com naltros, cargolins, gran,
bonica, feréstega quan convé i dolça
sa majoria de vegades, que puja
sense descans i que sempre té força
per anar amunt cercant es cel,
aquest lloc on també hi ha cargolins
que ens miren i ens animen a
seguir endavant.
He copsat clarament des d’es
meu exili, per si no ho havia descobert
encara o no ho tenia clar,
que ser cargolí és un sentiment,
que s’és cargolí o no se n’és, però
que no se n’aprèn, que segurament
se neix cargolí com se neix bo.
I malgrat que costi viure sense
es cargolins, hi ha esperança en
tot allò que sigui blau, es cel, la
mar... I d’això, per sort, en tinc
a cabassos allà on sóc. I més ara
que sóc davant des Solei que es
pon i enrojola la mar cada vesprada.
I me veig molts cops assegut
a sa terrassa, amb unes herbes i
ella vora meu, amb sa Lluna que
me parla de castells, d’aquests moments
que duré sempre gravats en
es meu cor blau: es 3de7s, es 4de8,
es p5cabdfdg (que vol dir pilar de
5 caminat amb bóta de ferru de
ginjoler), ses ofrenes a s’església,
es tiberis i sa quarta ronda, sa gent
que hi és i es que, malauradament,
ja no hi són...
I resulta que vagi on vagi en
aquesta petita illa que ara és es meu
món (i es vostre si voleu venir-hi),
trob coses que me fan pensar en
cargolí: sa torre de defensa de sa
Sal Rossa, imponent, forta, sempre
atenta i ferma com es 4de7a, o
es contraforts potents de s’església
de Sant Rafel de Forca, que ben
bé semblen sa pinya des 4de8, o
es vol graciós i ràpid des corb marí
per sobre ses ones de la mar, ben
«Vagi on vagi en aquesta petita illa que ara
és es meu món, sempre trob coses que me fan
pensar en es Cargolins»
M. T.
71