Peus Negres 17 - Colla de Castellers d'Esplugues

No sé ben bé per on
començar, se’m fa
francament difícil.
Així que diré
d’entrada, ara que ja has llegit una
frase i mitja d’aquest article, amb
la complicitat que ens dóna això
(oi que sembla que ens coneixem
de tota la vida?), que no pretenc
adoctrinar ningú, ni sentar cap
càtedra ni dogma de fe, res més
lluny de les meves humils, i ara
mateix no del tot definides, intencions.
Sí que parlaré sense embuts,
i malgrat saber que seré polèmic,
demano d’entrada perdó a totes les
sensibilitats ferides, maltractades o
caigudes en combat a qui aquestes
quatre línies puguin molestar.
Si la teva està entre elles, accepta
les meves més sinceres disculpes.
Vagi per endavant que escric això
a títol individual i que el que estàs
llegint són idees meves, no parlo
en nom de ningú ni de cap colla,
com meva i només meva és la culpa
dels sentiments i pensaments
que et puguin despertar.
Competició i punts
Sóc un minyó típic i tòpic, un
«hippy» d’aquells que porten motxilla,
la camisa per fora i la faixa
mal plegada. Crec, a risc de semblar
un pèl raret, que visc els castells
d’una manera diferent a com
sembla que ho fa el món casteller
en general, o almenys sembla ser
que així se’ns vol fer creure des de
la majoria dels mitjans que parlen
de castells (aquests que en saben
tant, malgrat no haver portat una
faixa més que la vegada aquella
que al col·le van fer de Rovelló als
Pastorets). Sóc d’aquells a qui, qui
no ens entén o no vol entendre,
ens diu: «Bah… als Minyons tot
els és igual, com que ells no fan
els castells per competir...» Això,
aquesta tonteria, l’acostumen a dir
per norma general amb un mig
somriure bastant imbècil i una
cantarella definitivament imbècil
del tot (perquè et facis una idea, jo
em sento quan escolto això igual
que tu cada vegada que parles
amb algú que no fa castells i que
en saber que tu en fas, et pregunta
«Ah!, i què ets? L’enxaneta?», encara
que facis 1,80 m i pesis 112 kilos).
Doncs bé, per a tota aquesta
gent aquí va un regal: Els Minyons
de Terrassa competim. I MOLT!
Crec que és un sobirana tonteria
dir que una colla que amb dinou
anys d’història DEScarregava un
Per a mi això són castells, per a altres
són 1128 punts amb penalització per peu
desmuntat
Jordi Burés i Ricart
Castells, punts, contrapunts, Mira quién
Baila, set disculpes i alguns sentiments
3de10fm no competeix; ho trobo
francament d’una falta de mires i
d’intel·ligència remarcable i força
preocupant. Els Minyons SÍ que
competim, i punt. Ara bé, i aquí
començarem a entendre’ns, espero.
Competim a la nostra manera,
amb unes regles i normes pròpies,
que no són marcades per cap rànquing
ni concurs i que, per descomptat,
és una manera de fer que
renega, s’indigna i protesta cada
vegada que al costat del nom d’un
castell hi veu una puntuació. Els
punts jo no dic que estiguin malament
per al Gran Dictat, el Mira
quién baila o la partideta de botifarra
de la tarda de dissabte, però al
costat d’un castell, a mi, personalment,
m’hi sobren completament
del tot bastant. Diria que, a grans
trets, això és el que als Minyons
ens fa sentir i viure els nostres castells
d’una manera ni millor ni pitjor,
però, això sí, diferent. Punts?
No, gràcies.
Els castells, activitat «competitiva»,
tradició i sentiment de la
terra amb inqüestionable contrapunt
de rivalitat són, per sobre de
tot, un sentiment; i els sentiments,
perdona’m company o companya,
però fan de molt mal puntuar.
47