dones1931-1939

3
L’Estatut i la Dona
Isolina Viladot
L’Opinió, 18 de juliol de 1931
El nostre optimisme a ultrança ens feia esperar que les dones serien admeses al plebiscit
popular que ha d’aprovar el nostre Estatut. Quan sentíem qualque plany femení temorenc
que no ens fos atorgat aquest dret, que en justícia ens pertany, gairebé ens sentíem enutjades:
—Què pesades som!— pensàvem. I sentíem créixer dintre nostre el convenciment
que les dones seríem cuidades, sense recel, a donar el nostre vot per Catalunya.
Malauradament no ha estat així.
Aquesta anul·lació de la voluntat femenina col·lectiva, anys enrera potser no hauria estat
una mesura injusta; però ara sí que ho és. Ara que la nostra col·lectivitat femenina ha
donat tantes proves de comprensió, aquesta mena de refús de les seves energies que es
deturen per manifestar-se amb tota la impetuositat i tot l’entusiasme de les passions fortament
sentides, és d’una injustícia aclaparadora.
Cal reconèixer que no ens neguen el dret de prendre part al plebiscit, ni per creure’ns
mancades de patriotisme, ni per incapacitades. És per un obstacle purament material:
no està format encara el cens electoral femení i no hi ha temps suficient per endegar-lo.
Contra aquests raonaments sembla que no hi ha apel·lació possible, però el nostre sentit
no els pot admetre.
Nosaltres no som pas feministes a ultrança. En aquest cas concret, no és la negació
del sufragi femení el que ens dol; és la negació de l’exercici del nostre dret de catalans el
que ens fereix.
Si es tracta d’unes eleccions qualsevols, més o menys interessants, no faríem constar
ni una lleu protesta; però no es tracta d’això sinó de la realització de quelcom esperat amb
desfici, que durant temps ha fet bategar el nostre cor, adés amb neguit, adés amb esperança...
per això ara sentim el nostre patriotisme exacerbat i volem ajuntar la nostra veu,
demanant, exigint amb la dels homes que demanen i exigeixen, perquè nosaltres, les dones,
formem l’altra meitat de Catalunya i tenim els mateixos drets que els homes per donar
la nostra aprovació a l’Estatut manifestador de la voluntat de la Pàtria.
¿Compreneu l’alt sentiment que ens guia? ¿No és més just que les dones catalanes manifestin
la seva voluntat respecte l’esdevenidor de la nostra terra, que no pas uns homes
que no hi són nats, encara que no l’estimin i la respectin? Perquè, ben mirat, quin dret
hi poden al·legar ells? El de viure-hi?... Un català resident a qualsevol regió d’Espanya, si
aquesta fes un Estatut, tindria dret a votar-lo? Em sembla que no.
L’Estatut està tan bé, que no cal témer que hi hagi cap dona, ni de dretes ni d’esquerres,
que es negui a donar-li la seva conformitat. «És l’Estatut de Catalunya sencera», certament;
i perquè ho sigui del tot cal que hi hagi la conformitat femenina (...) l’honorable
1931-1939
101
LES DONES D’ESQUERRA