dones1931-1939

16 Indisciplines, no!!!
Maria Teresa Gibert
La Humanitat, 17 de maig de 1933
Davant la importància que la dona representa com element polític, tenim l’obligació, una
vegada més, d’insistir en el nostre punt de vista.
Socialment, la Constitució espanyola reconeix que «La dona está equiparada en drets i
deures a l’home», per tant és un ciutadà més en la legió ciutadana. No hi han ni poden haver-hi
diferències de cap mena.
Ara bé, hi ha qui creu encara possible realitzar d’aquesta manera «tot» social format
dels ciutadans homes i dels ciutadans dones, una classificació, portant-nos això, una altra
vegada, a la separació vexant imposada per un augmentatiu i un diminutiu en la més o
menys capacitació femenina.
Indiscutiblement que la militant conscient que exigeixen els Partits polítics no existeix
encara en gran nombre, si bé se’ns parla que arreu d’Espanya la dona forma normalment
i conscientment en les rengleres dels Partits afins a les seves ideologies. En les altres terres
de la península no neguem que sigui així, però a Catalunya podem afirmar que no és
encara que se’ns vulgui considerar quelcom més avançades i atenent-nos a l’exemple que
de nosaltres mateixes rebem, podem dir que la dona no sent prou intensament encara la
necessitat d’afiliar-se a un Partit obeïnt als dictats de la seva consciència en quant la ideologia
i esperit de redreçament.
Tenim «Esquerra Republicana de Catalunya», una clàusula en els seus principis bàsics
que determina la igualtat entre els seus militants i que reconeix en la dona la mateixa capacitat
que en l’home, tota aquella que s’afegeixi en les seves rengleres ha d’estar disposada
a ésser una més, no pas que interpretant al seu judici equívocs en la galanteria i la
bona educació pugui arribar-se a creure que existeixen unes desigualtats que només han
conviscut en la seva ment. Vol dir això, que si avui encara no tenim prou preparació per a
comprendre la necessitat d’engroixir aquestes rengleres com a simples militants, no podem
desmentir que n’hi han de prou conscients i disciplinades que segueixen el ritme normalment
no pas com unes autòmates, però sí atenent-se a les decisions i tàctiques que
determini el Partit.
Hi ha, però, qui desvirtuant ostensiblement l’esperit de l’obra a realitzar, creu que cal
imposar-se per a reeixir en els seus propòsits, quan no és pas així. Ni la «Secció Femenina»
és possible, per quant aleshores ve a realitzar aquella tasca que criticàvem en començar,
o sigui que aquesta «Secció» crea la separació viva dels dos sexes, i, per tant, és inadmissible,
ni tampoc és possible que les militants femenines que formen dintre del nostre
Partit, vulguin establir un «organisme» a part que recollint orientacions i iniciatives vulgui
convertir-se com a assessor dels organismes superiors en el que respecta a la dona. N’hi
1931-1939
129
LES DONES D’ESQUERRA