Relats Breus Dones 9e i 10e - Dones Despí - Sant Joan Despí

de neoprè, per posar-me’ls sota els pantalons, i no semblar el ninot del Michelin vestit
de negre. Comodíssima...
Ens han habilitat una sala buida de la planta 3, que és el nostre magatzem. Bé, i també
l’espai de trobades furtives a l’empresa... No, no, jo no, jo mai... Però fa temps que
s’expliquen històries dignes del millor cinema porno. No és que n’hagi vist gaire, de
cine porno, però alguna pel·lícula he trobat alguna vegada per casa i l’he mirat quan
estava sola, que m’hauria fet vergonya veure-les amb ningú. I hi havia “coses” que
només podrien passar a aquelles pel·lícules, perquè jo no puc imaginar-me la gent de
l’empresa en aquelles situacions... O no me les vull imaginar. Sigui com sigui, jo no
havia pujat abans a la planta 3 i, ves per on, ara tenia un motiu.
He estat l’última persona que ha entrat a la sala, no nego que amb la il·lusió que algú
digués “ui, massa gent, fora, fora!”, i així podria marxar, posar-me de nou els meus
pantalons duríssims, la meva faixa i tornaria encantada al meu estrés i al neguit diari.
Però no, no ha estat així, ni sóc l’última persona en entrar, que sembla que encara
ha d’arribar el professor que ens ha de fer aquest curs que ens ha de canviar la vida.
A la sala, tothom riu, amb rialletes nervioses, rialles de complicitat entre companys i
col·legues. I jo, allà plantada, amb una rialla fixa que he posat perquè no sé quina altra
posar, m’he quedat al costat d’una cadira a prop de la porta, per si he de sortir corrents.
I quasi caic de la cadira quan he sentit el xiscle d’algú que no sé ben bé si és home o
dona o tot el contrari, que amb una aguda veu de falset diu “Hoolaaaaaa!”, i em fa
por girar-me i trobar un tele-tubbie amb malles de gimnàstica, però em giro i veig que
a la porta un home, amb ànima de papallona, que se m’acosta gesticulant i em diu, a
cau d’orella, “Hola, reina, sóc l’Andreu. Com estàs? No pateixis, que quan acabarem,
estaràs mooolt millor...” I em pica a la cuixa, amb la mà oberta, i se sent un soroll sec
com de fusta, suposo que per la sauna, i tothom riu la gràcia. Jo no ric, però com que
tinc aquella rialla fixa a la cara, no es nota. Comencem malament... L’Andreu va fent
saltirons entre la gent i els diu coses, i els toqueteja i els prem les espatlles... I tothom
riu i jo no entenc res...On és la Maria?
Ens diu que expliquem, un per un, per què som allà. Aleshores, comença una roda on
tothom confessa que l’estrés no els deixa dormir, o no els deixa somiar, o que somien
massa, o que tenen massa gana, o que tenen mal de cap, o mal d’esquena, o eczemes,
o d’altres afeccions diverses. I què diré, jo? Jo tinc una mica de tot: jo no dormo bé i
11