Relats Breus Dones 9e i 10e - Dones Despí - Sant Joan Despí

58
El Pendó i jo estem d’allò més bé; ell no embruta, pobret, i torno a tenir la casa neta
com una patena, com a mi m’agrada. Ell m’espera darrera la porta, i quan sent les claus
al pany, fa uns bots que algun dia tocarà el sostre. Sortim tres cops al dia i correm una
estoneta; ell salta i corre, jo li dic que, si se’m posa davant dels peus, un dia em farà
caure i prendrem mal tots dos. El Pendó és l’únic ésser viu que em demostra amor
incondicional.
Les hores de felicitat són fugisseres. Ara no estic gaire tranquil·la: ha vingut la policia
dos cops. El primer em van fer un munt de preguntes sobre en Robert, millor dit, poques,
però m’he les van repetir de mil maneres diferents cadascuna. Jo em vaig mantenir
inalterable: “en Robert havia marxat sense acomiadar-se i només havia deixat el
gos, i no n’havia sabut res més”. Al final els vaig dir que m’havia adonat que tenien
poca memòria, que si prenguessin apunts no caldria repetir sempre la mateixa història
i els simplificaria la feina. Em van clavar una mala mirada.
La segona vegada que van venir, tot just fa dos dies, duien una ordre d’escorcoll. Jo
els vaig dir que si el que volien era regirar-me la casa, haver-ho dit i no calia tanta cerimònia.
No van deixar canya dreta; ho van remenar tot. Sembla mentida que puguin
buscar un home dins un calaix o sota els coixins del sofà, ni que fos un gnom! Em van
buidar el congelador! M’ho van deixar tot per terra, desordenat; sort que ho tinc ben
etiquetat: arròs Penco; llom; mitjanes; filet; costella; llonza; llenguado; lluç; salmó... Ho
vaig haver de tornar a ordenar tot.
A mi no em fan cap gràcia, i el Pendó, només de veure’ls, es posa a bordar com si hagués
perdut el seny i l’haig de tancar a la galeria abans no passi una desgràcia.
No sé d’on han tret que en Robert ha desaparegut d’una manera sospitosa. Que jo
sàpiga, no tenia família, ni treballava en cap lloc on el puguin trobar a faltar, ni amics,
ni res de res. Per no tenir, no tenia ni deutes, que jo sàpiga. A què ve ara tant desfici?
Potser és la Cesca qui sospita, perquè, encara que mai no em vaig queixar del malestar
que tenia amb en Robert, sí que ha hagut de veure que he passat de mort a vida d’ençà
que ell no hi és. Ara, d’aquí a posar-me una denuncia trobo que hi ha bon tros! Ningú
no em va veure agafar les eines de la sala d’esquarterar, ni quan les vaig tornar al seu
lloc. Dels ossos ja fa mesos que se’n va fer farina, i ningú no va dir pas res. Si a la feina
hi hagués hagut algun indici de sospita, ja faria temps que n’hagués sentit a parlar.