Relats Breus Dones 9e i 10e - Dones Despí - Sant Joan Despí
Relats Breus Dones 9e i 10e - Dones Despí - Sant Joan Despí
Relats Breus Dones 9e i 10e - Dones Despí - Sant Joan Despí
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
54<br />
EL CONSENTIMENT, PER ESCRIT! Carme Tulón i Arfelis<br />
“Que en som de burres les dones!” Aquesta era la frase preferida de la meva mare.<br />
Deia que, les dones, naixem per estimar i això ens fa perdre l’enteniment; que perquè<br />
estimem, consentim; i n’abusen. Ara, si ens han fet mal i deixem d’estimar-los, que<br />
tremolin! Jo no entenia gaire la manera com es rebotava contra les injustícies; ara em<br />
sembla que era perquè hi ha injustícies, que te les presenten com arrebossades de<br />
bones intencions. Mentre que no s’escrostonen tot va bé, però quan es comencen a<br />
obrir esquerdes...<br />
La mare va ser una dona que va viure amb una mena de corsecament permanent i<br />
visible: tot el dia anava amb les dents serrades, i de nit, li carrisquejaven; a mi em feia<br />
esborronar. Pel que sembla, havia tingut una vida difícil. Havia nascut l’any 1940. Havia<br />
passat gana, molta gana; deia que a casa seva hi faltava de tot: pa, llibertat i conformitat<br />
per acceptar-ho. La seva mare era republicana fins al moll de l’os; pobra, però<br />
idealista. Havia conegut la Clara Campoamor, la dona que va aconseguir el vot femení,<br />
i n’estava molt orgullosa -hagués besat el terra que trepitjava!<br />
Pobra mare! A casa l’educaven per un món que no existia i a l’escola era al punt de mira<br />
de massa gent per ser filla d’una republicana sotmesa a depuració. L’àvia la va treure de<br />
l’escola, segons ella, abans no la fessin malbé, i li va fer de mestra mentre la mare es va<br />
deixar. L’àvia va anar escampant per casa els seus ressentiments i les seves frustracions.<br />
No va poder acotar el cap i es va morir d’impotència quan va rebre la notícia que, el seu<br />
home –el meu avi-, havia mort en un camp de concentració no recordo d’on.<br />
La meva mare no va saber mai què havia de pensar, era com si tingués un hemisferi<br />
cerebral a cada pol, amb un buit ple de silencis neguitosos entre ambdós. Jo vaig completar<br />
la nissaga femenina amb un caràcter ambivalent: d’aquí a aquí ho hagués donat<br />
tot; d’aquí a aquí no tenia corda per aguantar res. A l’escola em moria de sentiment;<br />
no és que fos curta, ja entenia les coses, però no aconseguien interessar-me, i esperava<br />
en candeletes tenir edat per plegar i treballar de carnissera, que era el que més<br />
m’agradava.<br />
Vaig trobar feina en una parada del mercat del Ninot. Mentre vaig fer d’escarràs,<br />
encara, però quan em van posar a despatxar va ser molt diferent. Hi ha moltes dones<br />
carregades de punyetes. Em vaig atipar d’aguantar clientes llepafils i de les que sembla