Relats Breus Dones 9e i 10e - Dones Despí - Sant Joan Despí

aquell dia quan era petita i havia pogut veure la immensitat de la Torre Eiffel per damunt
seu o quan de més gran havia pujat en un avió per primera vegada.
Uns dies més tard entre els mestres es va organitzar una nit de sopar i es va proposar
als nouvinguts si volien participar-hi. Quan s’estava apuntat al foli que penjava de la
cartellera, una sensació de ser observada es va apoderar de la noia. Dissimuladament
es va girar i va veure com aquella que l’estava fent plantejar-se a si mateixa, la que
li havia fet tornar els nusos al coll i les papallones a la panxa, s’acostava lentament,
somreia, agafava el boligraf i apuntava el seu nom al foli.
No va ser un sopar qualsevol. Tots anaven ben mudats, però encara no se sap com, van
anar a parar a un mesón del jamón que hi havia prop del centre. En trepitjar el local van
començar a riure i ja no van parar. El senyor que els servia, les estovalles de paper, les
copetes de sangria i els acudits d’un dels nois més divertits de la colla van contribuir al
bon ambient. Ella gaudia del sopar i se sentia nerviosa per la sola presència, uns llocs
enllà, d’aquella noia que l’estava observant.
Desprès de les olivetes, les tapes i els cafés, la secció més jove va decidir continuar
la vetllada en un bar proper. Un whiski; una clara siusplau; un mojito; un vodka
amb llimona. Qui ho havia dit? Era el que més li agradava, però no podia beure,
havia de conduir. Una altra vegada aquells ulls verds coincidien amb ella. Una clara
sense alcohol i la nit que continuava. La musica sonant per tot el bar, escapades
a fumar vora la porta, visites als labavos, converses interessants. Parelles, amics,
amigues, estades romàntiques, sortides a la neu. Silenci per part seva, un somriure
i alhora una sensació de buit, de soledat, res per explicar. En un moment donat,
una veu pausada parlant d’una experiència que sembla que li està passant. No ho
sap ben bé, nota una conexió especial amb algú que fa poc que coneix, no n’està
convençuda però té un somriure tant maco, i se sent tant bé quan l’altra persona
és a prop... No sap què fer.
La noia va reconèixer la veu i, fent-se la distreta, escoltava silenciosament. Però per
dins una alegria interior l’anava envaint. Era el que necessitava saber. No estava sola, ja
no sentia el buit que feia uns instants l’emparava. La conversa va canviar i una sensació
de pesantor va apareixer, potser son o cansament. Decidida a marxar, es despedia de
tothom quan algú va preguntar si podia acostar-la a casa. Un instant de dubte, un ofec
momentani i un sí que sortia de dins sense poder-lo frenar.
31