Relats Breus Dones 9e i 10e - Dones Despí - Sant Joan Despí

el cap de la mestra, la companya, l’actriu, la dona, la nena que encara era.
S’havien creuat un dia a l’hora del pati. La mestra tot just sortia de l’aula i portava
darrera una columna de mosquetes amb ganes de volar durant el temps que els fos
possible. No es coneixien, però li semblava recordar que aquell dia arrivaben a l’escola
alguns mestres de pràctiques. Es van saludar i va continuar conduint la fila fins al destí
esperat. A l’arribar a la sala de mestres hi havia més moviment que mai, un grupet de
nois i noies joves intentaven atendre les salutacions dels mestres més experimentats,
amb la vergonya del primer dia i la il·lusió del primer contacte amb el futur. Va buscar
entre els somriures aquell que uns instants abans l’havia captivat i no va tenir sort.
Deixant de banda el rol de mestra, va decidir exercir el de companya i anar a conèixer
els nouvinguts. Si fa o no fa, tots tenien edats semblants que rondaven entre els vint i
els vint-i-dos. N’hi havia un que fins i tot era més gran que ella. Va esmorzar un tros de
coca, que un nen havia portat pel seu aniversari, acompanyat d’una peça de xocolata
negra que va trobar deliciosa. Va mirar per la finestra i plovisquejava, però feia un dia
preciós i no podia borrar el somriure dels seus llavis.
No va ser fins al segon dia després de la trobada pel passadís, que a mitja classe de
Medi, mentre parlaven de països i ciutats llunyanes i una nena intentava explicar com
era l’Índia, van picar a la porta i uns ulls verds van aparèixer. Després del bon dia, un
missatge de la mestra de música, que necessitava parlar amb un nen fora de l’aula. I la
noia va poder tornar a mirar fixament aquells ulls verds, que van aguantar la mirada.
Un somriure nerviós, un petit nus al coll i una sensació d’escalfor pujant per les galtes.
Un adéu tímid i la porta es va tancar. Un seguit d’olors i sensacions, de pensaments i
imaginacions van fer enlairar la mestra més enllà de l’aula, van fer tornar la noia que al
sortir de l’escola era. Fins que poc a poc tot va tornar al seu lloc i la nena que parlava
de l’Índia ja acabava d’explicar quines eren les espècies més conegudes i utlitzades per
cuinar al seu país. La porta va tornar a retronar. El seu cor va bategar amb força. El
nen que havia marxat tornava al seu lloc. Hauria d’esperar un altre moment per veure
aquells ulls i aquell somriure que l’estaven desconcertant.
Amb el pas dels dies, la rutina havia portat als nouvinguts a integrar-se en el grupet
de mestres que des de principi de curs s’havia originat. Com que molts no eren de la
ciutat es quedaven a dinar tots junts i formaven una pinya ben diversa, d’edats diverses
i gustos diversos, però era un grup molt acollidor. Els nous semblaven encantats de
compartir i, sobretot, escoltar les anècdotes que dia a dia s’explicaven els uns als altres
29