Relats Breus Dones 9e i 10e - Dones Despí - Sant Joan Despí

L’únic testimoni que tinc és el Pendó, i ell, estic segura, que no parlaria ni que pogués.
Què farà, pobret, si van mal dades, ell que m’estima tant!. Potser sí que hagués valgut
més que m’hagués buscat un altre pis per viure i deixar que en Robert es quedés aquí.
Però com es fa això d’anar-te’n de casa perquè hi ha un “okupa” que no vol marxar?
Jo vaig nàixer aquí, i la meva mare també, què no compta, això?
La mare tenia raó: si els estimes, n’abusen; i quan els deixes d’estimar, també. En mala
hora me’l vaig posar a casa! I, ara, la policia, s’entossudeix a pensar que tinc quelcom a
veure amb la desaparició d’en Robert. Dit d’una altra manera: que me l’he carregat. De
res no em servirà dir-los que ell me n’havia donat consentiment: “et menjaria sencer”;
“fes-ho”; “no em trauràs d’aquesta casa ni mort”. A mi em sembla que, això, hauria
de ser, a última instància, un atenuant. Però aquells dos policies que venen no fan cara
d’escoltar raons, i un jutge encara menys. A en Robert, el consentiment, li hagués hagut
de fer posar per escrit. Pobre Pendó, què en faran d’ell?
Si em veiés la meva mare! Oh, i l’àvia? Ella que va lluitar perquè les dones tinguessin
drets... Ella deia que les persones ens hem d’entendre parlant, però, i quan no t’escolten?
Potser hagués hagut de posar-li una denúncia, a veure si me’l treien de casa...
Aquests dies penso molt en l’àvia, ella hagués trobat una solució al meu problema. Ella
no va fer mal a ningú, però es va defensar sempre, en veu alta o en veu baixa; sense perdre
mai el ideals, malgrat les adversitats. Quan el règim de Franco va afavorir la prepotència
masculina, ella se’n va apartar tant com li va ser possible, d’aquella mena d’homes.
Sí que m’hagués trobat una solució, la meva àvia.
Em deixaran dur una maleta amb quatre coses a la presó? I el Pendó? Ell sí que em dol!.
Que en som de burres les dones!
59