Relats Breus Dones 9e i 10e - Dones Despí - Sant Joan Despí

que no tinguin dents per mastegar: “Rosa, ja és ben tendre aquest filet? el que em
vas donar ahir no ho era gaire...” “ Fes-me més bon pes, ara que no ho veu la mestressa”.
Allò no era per a mi. Vaig trobar feina a l’escorxador; allí rai! Només et mana
l’encarregat, i si fas bé la feina, no has de patir pas per res, i jo de feinera en sóc, i de
curosa també, quan el que faig m’agrada.
Quan va morir la meva mare em vaig quedar al pis del carrer de la Cera, on havíem viscut
totes dues -el pare es va fer fonedís quan jo tenia cinc anys. La mare no se’l posava
a la boca si no era per dir “un porc menys”. Jo no en guardava record i era com si mai
no hagués existit. Jo, en aquest pis, sempre m’hi he sentit bé; és petit i tronat, però el
tinc a la meva manera i és casa meva. Al principi la trobava a faltar, la mare; hi havia
tant de silenci! Amb els anys m’hi he acostumat, i ara, el silenci, és una benedicció.
Enlloc em trobo tan bé com a casa; sí que hi ha moments que em sento una mica sola,
però penso en la mare i l’àvia: no els van servir de gran cosa, els marits.
La meva pau va fer un gir quan la Cesca, una companya de la feina, em va començar
a inflar el cap amb en Robert. Que si és tan bon noi; que si és tímid i surt poc; que si
viu sol des que els pares varen morir d’accident; que si tomba, que si gira... Me’n vaig
mig enamorar abans de conèixer-lo. “Si estimes, n’abusen”, em recordava la veu de la
mare. Però jo m’havia il·lusionat i em feia la sorda; prou que ho vaig pagar!
Quan a la Cesca li devia semblar que ja havia apartat prou pedres del camí, me’l va
presentar. En Robert era boniquet, voltava la quarantena, com jo, i feia un posat desvalgut,
de persona que necessita algú que se l’estimi i en tingui cura. Hi vaig caure de
quatre potes! Només de veure’l ja em van venir ganes de planxar-li la camisa i de llevarli
una taca que hi duia. Com n’arribem a ser de burres les dones!
Vam començar a festejar. No vaig entrar mai a casa seva; ell venia a la meva. Li vaig
comprar una bossa d’aquestes d’anar al gimnàs perquè em portés la roba bruta i se la
pogués endur neta i planxada. Un dia em va dir que no sabia cuinar i que menjava de
qualsevol manera. Van començar a anar i venir
“tapers”: anaven plens i tornaven buits i sense rentar. Jo em sentia plena de joia de fer
tot allò per aquell noi tan adorable; burra, més que burra!
Va arribar un moment que es passava més temps a casa meva que a casa seva. Ja
55