Relats Breus Dones 9e i 10e - Dones Despí - Sant Joan Despí

Però com totes les coses, quan més temps passava més s’acostava el final. I la noia
va saber que la relació tal com la coneixien tenia una data límit: el dia en que les
pràctiques s’acabaven i la d’ulls verds marxaria a passar una llarga temporada a Itàlia.
Qui havia de dir, però, que això no faria sinò encendre entre elles un foc encara més
rogenc que cremava amb més intensitat tots els moments que faltaven per arribar a
la fi.
I la fi estava a punt d’esdevenir-se, per això van decidir que l’últim dia juntes havia de
ser el més especial de tots. Van sopar en un restaurant prop de la platja, on van beure
un bon vi i van poder menjar els millors plats. Van riure i van parlar. Després de sopar
van decidir marxar a la platja i reviure, poc a poc, tot allò que en la seva primera cita
improvisada les havia dut per camins de deler i desig incontrolables. Tornava a ser nit
de lluna plena i no volien que el temps passés. La brisa del mar les va tornar a atrapar i
el fred, no feia sinó recordar un a un tots els moments viscuts. I somreien, i aprofitaven
per mirar-se. Mirar-se als ulls, mirar-se els llavis humits per la proximitat i les gotetes de
mar que voleiaven per l’aire. Com si la natura hagués preparat amb elles aquella última
nit, un cop d’aire les va sorprendre, les va empènyer i es van trobar en una abraçada
que no es volia acabar. La temperatura continuava baixant i podien notar la pell eriçada
de l’altra, mig pel fred mig per l’emoció continguda. I van decidir entrar al cotxe i posar
de fons l’òpera que el primer dia sentien, aquell duet entre Lakmé i Mallika de Delibes.
El duet de les flors.
Viens, descendons ensemble. Doucement glissons: de son flot charmant suivons le
courant fuyant dans l’onde frémissante. D’une main nonchalante, viens, gagnons
le bord, où l’oiseau chante. [Vine, descendim juntes. Dolçament llisquem: de l’onatge
encantador seguim el fugaç corrent de l’aigua tremolosa. Amb mà indolent, vine, arribem
fins al límit, on l’ocell canta.]
I així, omplint-se de sons, olors i sensacions, empeses per la passió dels llavis fonent-se,
i estant tant agust l’una amb l’altra, la nit s’escapava. I la lluna poc a poc es confonia
amb l’albada. I el sol començava a entreveure’s entre els núvols de la tempesta que tot
just començava. I els cossos nus, dins del cotxe, s’anaven despertant lentament i gaudien
tant com sabien dels últims instants, pensant en si el futur els tornaria a juntar. Si
podrien, un altre dia de lluna plena, trobar-se en alguna platja del món i repetir el que
llavors s’acabava.
33