Relats Breus Dones 9e i 10e - Dones Despí - Sant Joan Despí

diners o bé que li tingui a punt la roba, sense cap “sisplau”, sense cap “gràcies, mama”,
sense creuar ni paraules ni mirades. Un fill amb qui l’únic contacte que tinc va lligat a
l’intercanvi de roba, que jo deixo plegada al damunt del moble del passadís (prohibit
entrar al seu dormitori!!!) i que em torna, bruta, en forma de pila al passadís. Li he
demanat tantes vegades que ho reculli, que, si us plau, no m’ho deixi al mig i ho porti
al cove. Una vegada vaig estar gairebé una setmana sense recollir la roba del terra, fins
que la pila havia crescut tant que es podria iniciar un cultiu de xampinyons al passadís.
I m’havia d’empassar mirades de reprovació del meu marit i de la meva filla, i frases
com “mira, la culpa és teva per no haver-lo sabut educar millor, aquest noi, i ara ja fas
tard”. Al final, vaig comprendre que, mentre aquell fill visqués a casa meva, jo recolliria
la seva roba de la pila del passadís.
Què ha dit aquest home, ara? Quina mena d’exercici és aquest? Que estirem els braços,
un palmell obert amunt i l’altre obert mirant avall, i que els retorcem, sense aixecar les
espatlles... Òndia, quin mal! I això treu l’estrès? Això és una tortura!! Faig “crecs” per
tot arreu, a les meves vèrtebres, a les meves espatlles... Però no sóc jo sola i en els
somriures forçats de la gent de la sala em sento acompanyada en la meva desgràcia. I
ara diu que ens agafem el cap amb una mà, tocant l’orella de la banda contrària i que
l’estirem cap avall, com si el volguéssim arrencar... I insisteix en que tot això és boníssim
per treure l’estrés... Encara no ho veig, això, jo... Com ha dit que es deia aquest home?
Mengele? Apa! Un altre “crec”!
I el meu estrés està també lligat a una filla que, a diferència del meu fill, sí que em
parla, tot i que m’agradaria que no ho fes, perquè la seva especialitat és el guarniment
del meu nom, “però què dius, mama?”, “si no saps de què parles, mama!”, “estàs
empanada o què, mama?”. Fins i tot quan parla amb gent de fora de casa, parla de mi
sense cura ni miraments, “No, a casa meva no, perquè la meva mare hi serà segur...
sí, noia, sí... no marxa mai... on vols que marxi? Si no tindria on anar... No és com la
teva (mare), que sempre fa coses... no... és clar... el meu pare sí que marxarà a veure
el partit a la penya, però ella es quedarà a casa... sí, sí... segur... no, millor quedem
a casa teva per veure el partit, que si venim aquí segur que ma mare s’acobla, i no
vull marrons...”. I la meva filla porta la seva roba al cove, sí, però he de tenir cura de
rentar-la sola, sense mesclar-la amb roba de ningú més de casa, ni que tinguéssim
radioactivitat... Fa temps, vaig intentar entendre per què ho havia de fer per separat,
li vaig demanar que em digués què teníem de dolent nosaltres i/o la nostra roba, però
davant els seus bufits, exclamacions i escarafalls, ho vaig deixar estar i vaig decidir que
13