Relats Breus Dones 9e i 10e - Dones Despí - Sant Joan Despí

UNA BLEDA ASSOLELLADA Montserrat Gil I Casals
Som dia tretze, un presagi de mala sort, o potser de bona? Qui ho sap! Avui tothom
sembla que està pendent del cel; és sant Pere Regalat. Si plou per sant Pere Regalat,
plou quaranta dies de comptat. Hem tingut un hivern fred, però amb poca neu i aquesta
primavera ens ha portat tanta secada que només hi ha alarmisme per tot arreu. Els
mitjans ens mentalitzen per a properes restriccions d’aigua i tothom sembla que té una
mica de psicosis. A mi tot això no m’importa. Tant se me’n dóna si avui plou i llavors ho
fa durant quaranta dies i quaranta nits. Tant se val! Si plou, que ho faci, i si no que no
ho faci, només sé que avui, peti qui peti, haig de fer el meu propòsit. Ho haig de fer, fa
dies que hi dono voltes i avui ho haig d’aconseguir...
Sóc tan aprensiva que sempre m’ha costat fer segons quines coses. Quan a la televisió
fan alguna pel·lícula de sang i fetge jo haig de tancar els ulls i tapar-me les orelles, fins
i tot la música de suspens em destarota. Potser sóc massa fleuma o bleda: això, dec ser
una bleda assolellada, però... m’he comprat un paquet de guants de làtex, d’aquests
d’un sol ús, ja sé que aquí en tenen, però jo vull tenir els meus; no haig de molestar
cap infermera, no vull ni que ho sàpiguen, és una cosa meva, només meva. Tinc els
guants a punt!
Quan era petita el pare no em va abraçar mai, ni a mi ni a cap dels meus germans.
No puc dir com és una abraçada seva perquè no me n’ha fet mai cap. Ell sempre ha
estat un home sorrut, fins i tot amb nosaltres, els seus fills. Quan érem petits fèiem soroll,
entrebancàvem pel mig, sempre atabalàvem; a ell l’atabalàvem! Remugava constantment,
ens apartava del mig amb algun ronc o un clatellot encastat a la cara. Els
seus brams ens feien allunyar i buscar indrets per jugar i fer fressa lluny del seu voltant.
Hauríem volgut notar-lo més proper, però ens vam acostumar al seu tarannà. El pare
era fred i caparrut. Amb tot, el temps passa i vàrem créixer, el curs biològic feia la seva
i esdevinguérem adults, però ell, el pare, va seguir sent eixut i distant.
On és el cos ferreny i gros del pare? On és aquell home que imposava només de
veure’l? El pare ha envellit, el seu cos s’ha arronsat... Ara em ve al cap el conte de
l’Alícia, en què mossegava una galeta i es tornava petita. El pare ha empetitit pel pas
del temps; lluny queda aquell home que miràvem des de baix estant, aquell home
seriós que feia respecte.
35