Relats Breus Dones 9e i 10e - Dones Despí - Sant Joan Despí

i un cul de mal seient, això que avui anomenem hiperactiu. Trasteja des de bon matí
fins que queia rendit al llit. No podia estar-se quiet ni un segon, la qual cosa repercutia
en els seus resultats a l’escola. Sa mare feia un senderet fins al despatx del director
pràcticament cada setmana, sempre que la cridava per queixar-se de com d’esvalotat
era el seu fill. Adrià, en canvi, era tranquil, reposat, reflexiu i tan callat que els amics del
Vicent li preguntaven si el seu germà, que ja tenia cinc anys, sabia parlar. Li dedicaven
tant de temps al major, que Adrià se les apanyava tot sol.
Durant tot aquell matí Anselma va ensumar-se que havia arribat l’hora del part: era el
tercer i sabia molt bé com anava allò. No sentia por, ni nervis, ni ansietat. Sabia el que
havia de sentir i sobretot l’olor que li arribava quan s’apropava l’hora. No li ho havia
contat mai a ningú —per por que pensaren que perdia el cap— però en els dos parts
li havia passat el mateix: a punt i hora de començar-ne el ritual li havia vingut una
intensa flairada a xocolata cuita i tal com avançava el procés es convertia en una olor
de socarrim que la inquietava en gran manera. A més de l’experiència dels dos parts
anteriors, es podria dir que estava destinada a parir: sense problemes greus, amb relativa
rapidesa i una posterior recuperació sorprenent. Tot apuntava, per tant, que no
calia preocupar-se. Abans que es fera tard, va anar a comprar el pa, va arreglar casa i
va enllestir el dinar.
Com tots els dimarts, sa mare, Rossenda la vaquera, anava a dinar a ca la filla. Anselma
amania l’arròs al forn i esperava que arribara la mare per afegir-hi les botifarres de
ceba, que havia comprat a la carnisseria d’Oleguer el rogenc. Sempre les demanava un
poc sequetes, com més li agradaven al gendre. Aquell dimarts no va ser diferent dels
altres. Rossenda va arribar vora les dotze i, mentre es coïa el dinar, entre les dos, van
ventar els matalassos de llana i les catifes. Però aviat es va adonar que la filla no estava
del tot bé i que, si mantenia la seua tradició, abans de poqueta nit tornaria a ser àvia.
A l’hora de dinar ja eren tots a casa. Sorprenentment Llàtzer havia acabat la feina
prompte i havia tornat amb el deler de dinar l’arròs al forn acabat de coure, i no recalfat
com havia d’empassar-se’l dia sí i dia també. En vista de la imminent alteració que
s’esperava per casa, Anselma va demanar a la veïna que li fera el favor de quedar-se
amb els nens quan isqueren d’escola.
Amb tot enllestit, Anselma estava preparada perquè arribara l’inici del part com abans
millor. Com havia fet en el dos parts anteriors, pretenia parir en casa. Tot i que als
25