Dolors Bramon:

EN
VEU
ALTA
Pau Bartrolí
Seguirem vivint
«Em vaig internar en els boscos,
perquè volia viure intensament, volia treure el
suc a la vida. Desterrar tot el que no fos vida,
per així, no descobrir a l’instant de la meva
mort que no havia viscut», va dir Henry David
Thoreau. Tu has viscut fins al final, avi. Ara, tanca
els ulls. Tanca’ls, no tinguis por. Que el fred i
la pluja no et facin recular, perquè, quan arribis
allà on t’esperen, podràs seguir observant-nos.
Potser, durant el viatge, per fi et dedicaràs uns
instants a tu mateix. Faràs balanç. T’adonaràs
de tot el que deixes enrere, del grapat de coses
bones que t’han acompanyat durant tota una
vida i de la sort que has tingut. Abans d’iniciar
el trajecte, sortint d’aquí, segur que aniràs a
acomiadar-te de la fàbrica. Els néts t’ho hem dit
poques vegades, però admirem tant el que vas
saber construir del no-res. Allà respiraràs a fons.
Veuràs que estàs tranquil, que tot el que deixes
ho deixes en bones mans. Un cop ho hagis fet,
segur que voldràs passar per casa a fer-nos un
petó a cadascú de nosaltres. Diràs adéu al teu
germà Tomàs, als teus fills Maite, Joan, Imma,
Maribel i Lourdes, i faràs un petó a la iaia. Li
diràs que no pateixi. Li demanaràs que no et
faci patir. I avançaràs. Tu, que mai no t’ha agradat
fer tard a enlloc. Pel camí, és probable que
recordis algun dels mals moments. Potser la
malaltia d’un dels teus néts, la pèrdua d’éssers
estimats, ferides, discussions. Problemes que
vas saber respondre amb temprança i valentia.
Així que continuaràs i celebraràs haver après
dels errors. Potser decideixes enfilar amunt
prop les muntanyes de Montserrat, que tant
t’agraden. Possiblement, t’hi atures per agafar
forces i dedicar uns instants als néts que
tant estimes i dels quals et sents tan orgullós.
Ens desitjaràs que sapiguem trobar allò que
ens apassioni, i ens saludaràs des de la llunyania,
abans de fer l’ascens final. Inicia el viatge
amb força, avi, i amb pas ferm. No tinguis por.
Et prometo que, quan no hi siguis, nosaltres
seguirem vivint. Fins sempre.
Ignasi Moreta
Ofensa als sentiments
religiosos?
L’atemptat contra «Charlie Hebdo» ha posat
sobre la taula l’etern debat entre la llibertat d’expressió
i el respecte als sentiments religiosos.
Fins i tot el Papa hi ha intervingut amb unes
declaracions (diguem-ho tot) no gaire afortunades,
que es podrien llegir com una certa justificació
de la violència com a resposta a l’ofensa
als sentiments religiosos. Estic convençut que
el Papa no pretenia justificar cap mena de violència,
però el que va quedar clar és que el valor
que va voler subratllar va ser el del respecte a les
conviccions religioses de cadascú. ¿Era la posició
més oportuna?
Tinc el convenciment que, a les persones
autènticament religioses, no els ofèn la caricatura
o l’escarni dels símbols de la seva religió.
Es poden sentir ofesos aquells que adopten una
determinada religió com a forma d’identitat, és a
dir, els que entenen que l’adscripció a una religió
en concret forma part de la seva identitat. Però
això no vol dir, en absolut, ser religiós. Ser religiós
vol dir ser conscient que Déu és molt més
gran que les formes humanes que hem creat per
representar-lo, i que l’escarni d’aquestes formes
no deixa de ser una anècdota que no té la menor
importància. Ser religiós vol dir haver après a
posar l’accent en allò que és essencial, a sentirse
desaferrat i indiferent a les coses secundàries.
A mi, m’hauria agradat que els líders religiosos
haguessin aprofitat el debat per educar els seus
fidels en la sana relativització de les seves concepcions
de la divinitat. Sentir-se ofès davant la
caricatura d’un profeta de la teva religió no és
senyal de ser religiós, sinó de practicar una religió
de tipus idolàtric basada en l’absolutització
de les mediacions i dels aspectes identitaris.
¿Que aquesta posició és minoritària? ¿Que
el gruix d’allò que anomenem persones religioses
el constitueix gent incapaç de desabsolutitzar les
mediacions? Sí, segurament. Però això hauria de
ser precisament un estímul per treballar en la
direcció adequada.
gener-febrer 2015 / 10