Dolors Bramon:

LA FE SOTA
SOSPITA
Francesc Torralba
¿Què fem quan diem
preguem?
L’autor reflexiona sobre les múltiples
concepcions del que significa pregar. Una
qüestió no gens fàcil ja que forma part de
l’experiència més íntima de la persona.
P·
regar és ésser transparent amb el misteri
del món, obrir-se de bat a bat a aquest
misteri, ja sigui per comunicar-li quelcom,
per suplicar-li quelcom, o per
rebre algun missatge d’ell. És, doncs, una forma
de comunicació. Pressuposa un emissor (l’ésser
humà) que formula un missatge i un receptor (el
misteri del món), que és el destinatari del missatge;
però, a la vegada, es parteix de la tesi que el receptor
és capaç de formular un missatge i establir algun
tipus de comunicació amb l’ésser humà concret.
En aquest sentit, la pregària és un diàleg silent, que
té lloc en les profunditats de l’ésser personal i que,
en cada persona, té les seves particularitats.
Escriu el deixeble occidental de Mahatma
Gandhi, Lanza del Vasto: «La Pregària és un crit
envers aquest Completament Diferent que resideix
a l’altre extrem dels mons» (Vida interior i no-violència,
PAMSA, Barcelona 1992, pàg. 99).
Em plau aquesta definició, però prefereixo
concebre la pregària com un llenguatge de l’ànima,
i no únicament com un crit. A voltes, és un sospir,
altres cops, una petició, també hi haurà ocasions
que serà un llarg agraïment en forma de dansa, i,
de vegades, un crit desesperat com el de Jesús en el
Gòlgota; però llenguatge de l’ànima és una expressió
més àmplia que inclou aquest reguitzell de
modalitats i que integra en el seu si tant els missatges
verbals com els no verbals.
La definició de Lanza del Vasto evoca una
direccionalitat. La pregària té una orientació,
apunta cap a quelcom que no sóc jo. És, en aquest
sentit, una experiència extàtica, perquè des-centra
la persona, l’obre al misteri que l’embolcalla o bé al
misteri que descobreix en la darrera estança del seu
ésser. En qualsevol cas, és obertura.
El deixeble de Gandhi entén que és obertura al
Completament Diferent, fent-se seva l’expressió del
teòleg protestant Karl Barth que, a la vegada, hereta
de Søren Kierkegaard. Aquest Completament
Diferent prefereixo anomenar-lo el misteri del món,
perquè, en moltes cultures, no és concebut com a
totalment altre, ni com a un ésser separat del món,
sinó com a l’ànima del món, el fonament de tot allò
que és. A més a més, no entenc, necessàriament,
que aquest Completament Diferent hagi d’estar a
l’altre extrem dels mons, sinó que també pot estar
en l’espai més íntim del meu món interior.
La pregària, com l’amor o la llibertat, es diu de
moltes maneres, i seria un error de concepte considerar
que el significat que dono a aquest mot és
l’únic possible. També seria pretensiós, per part
meva, intentar endreçar els diferents significats que
inclou el mot pregària.
Una qüestió d’aquesta magnitud ultrapassa,
de molt, els marges d’aquest article. Amb tot, em
sembla oportú, abans d’acabar, abordar la transparència
amb el misteri del món o el que també es pot
anomenar pregària.
Em pronunciaré en primera persona del singular,
però sóc conscient que la pregària és una
qüestió molt vasta i que la tendència de l’ésser
humà a pregar, a obrir-se a l’infinit des de la seva
condició finita, és una constant, de tal manera que
no és estrany, com apunta Gabriel Marcel, concebre
l’ésser humà com a homo orans.
He de reconèixer que no és fàcil tractar aquesta
qüestió, perquè forma part de les experiències més
gener-febrer 2015 / 36