Dolors Bramon:

Biel Cadilla
espantada, tement haver estat descoberta.
Després, quan s’adona del gest amable
de l’home, somriu, una mica avergonyida,
i accepta l’oferiment. Ell l’observa.
Li provoca certa tendresa. Li recorda
la Patricia Heras. Encara li sembla que la
pot veure, tímida, indefensa, espantada,
a la comissaria.
Aquella nit estava de guàrdia. Havia
de ser una nit tranquil·la, fins que van
rebre l’avís d’una festa okupa, sense permisos,
al Palau Alòs, al centre de la ciutat.
El seu amic Juanjo es va acomiadar
amb alguna broma de les seves i se’n
va anar cap al lloc dels fets amb altres
companys. Tot va fer un gir quan, al cap
d’una estona, van rebre una comunicació
per ràdio. Algú havia malferit en
Juanjo, estava molt greu, temien per la
seva vida. Un silenci carregat de ràbia es
va apoderar de la comissaria. I ell sabia
perfectament què havia de passar després.
Un agent mort o greument ferit
mai no podia quedar impune. Calia trobar
algun cap de turc que pagués pel que
havia passat.
No gaires hores més tard, va veure
aparèixer la Patrícia, el Rodrigo i els
altres, ferits, ensangonats, espantats...
Aquella mirada de la noia, suplicant,
sense entendre res, se li va clavar als ulls.
Encara ara la recorda, no la pot oblidar.
I l’interroga. Hauria d’haver fet alguna
cosa? Què podia fer, ell, contra tot un sistema?
Contra tot un cos policial, emprenyat
i amb set de venjança?
Just en aquell moment, s’adona que
algú li parla. És la noia d’abans. «Està
bé?», li pregunta, «fa mala cara...». Ell se
la mira als ulls, són com els de la Patrícia.
Es mor de ganes de dir-li que ho sent,
que no podia fer-hi res, que ell no ho
sabia... La noia li somriu i ell, aleshores,
deixa anar un sospir i li torna el somriure.
«Estic bé, gràcies». Agafa les coses i
se’n va.
Ella se’l mira com s’allunya. «Quin
home tan estrany! Què li devia passar?»,
pensa. Agafa el cabàs i enfila cap
a casa. I mentre camina, un altre cop
camuflant-se en l’anonimat, es diu a
ella mateixa que, en el fons, és un bon
home, i que, mentre quedin persones
com ell, Barcelona no serà mai una ciutat
completament morta. Potser una
ciutat malalta, en tractament. Però una
ciutat viva, on la gent de bon cor lluita
per sobreviure, malgrat les injustícies.
29 / gener-febrer 2015