Dolors Bramon:

cafè
europa
Els joves
bosnians volen
passar pàgina
Em fa especial il·lusió
començar la meva
col·laboració a «Foc
Nou» recordant el
primer viatge que vaig
fer com a periodista.
L’abril de 2012,
20 anys després de
l’esclat de la Guerra
de Bòsnia, un grup
de joves fotògrafs i
periodistes vam creuar
Europa en furgoneta
per palpar de prop la
realitat d’aquest país
triangular que encara
arrossega el llegat
del conflicte. Gràcies,
Emili, per donar-me
l’oportunitat d’escriure
aquesta secció.
S·
ón amics des de petits. Osmic
Bahrudin, d’origen mussulmà,
i Dragan Ilic, d’ètnia sèrbia,
comparteixen classe a
l’Escola Secundària de Srebrenica, en
la República Sèrbia de Bòsnia. Els dos
coneixen el genocidi que va tenyir de
dol la seva ciutat. Abans que nasquessin,
durant la Guerra de Bòsnia (1992-1995),
Srebrenica va ser protagonista d’una
massacre que va posar fi a la vida de més
de 8.000 bosnians, entre ells nens, adolescents,
dones i vells. L’exèrcit serbi, dirigit
pel general serbobosnià Rakto Madic, va
atacar una ciutat que havia estat declarada
«àrea segura lliure d’atacs» per les
Nacions Unides, i que albergava milers
de refugiats civils musulmans. El resultat
van ser milers de morts i un clar intent
de neteja ètnica.
Abans de la seva caiguda, Srebrenica
s’havia convertit en un enclavatge bosnià
de 150 km², rodejat completament
de territori serbi. El 8 de juliol de
1995, les tropes sèrbies, conscients de
la feblesa de les milícies bosnianes, es
van adonar de la passivitat de les tropes
mediadores. Van presenciar com un
blindat holandès que els obstaculitzava
l’avançament es retirava després del
seu atac, i, davant l’absència de reaccions
internacionals, la matinada del 10
de juliol, el president de la Republika
Sprska Radovan Karadžić va donar
llum verda al seu general per atacar. El
dia 11 es produïa la matança.
Són moltes les veus que, al llarg dels
anys, han posat en qüestió el comportament
de l’OTAN i l’ONU pel fet de declarar
segura una zona que no van saber ni
poder defensar. Tampoc no són escasses
les crítiques dirigides cap a l’exèrcit
holandès, que va acceptar dur a terme
una missió que prèviament britànics,
suecs i danesos havien rebutjat, i que
no van saber complir. «Vam fallar a la
població que va creure que érem allà per
protegir-la, i mai no va ser així», expressa
el sociòleg holandès Paul Scheffer en
un dels seus estudis. «Vam enviar tropes
sense preparació, sense un pla B i sense
mitjans adequats, només per fer callar
la nostra consciència i per sentir-nos un
país important després del final de la
Guerra Freda».
Holanda és segurament un dels pocs
països implicats que ha fet autocrítica.
El passat 2014, per primera vegada, la
justícia holandesa va considerar responsable
l’Estat holandès de la deportació
que va acabar amb l’assassinat de 300
musulmans bosnians durant la caiguda
de Srebrenica. El text explica que els
cascos blaus holandesos van col·laborar
amb l’expulsió d’un grup de musulmans
que van acabar sent executats pels serbis.
Segons aquesta, les forces de pau de
l’ONU haurien d’haver previst el perill
gener-febrer 2015 / 24