Dolors Bramon:

Albert Sáez
En
defensa
de la
política
Grècia i nosaltres
El discurs de
«Podemos»
és molt poc
humanista, i
encara menys
personalista.
Parteix d’una visió
estructuralista de
la societat, en la
qual els individus
són i fan en funció
de la posició que
ocupen en el
sistema social,
casta contra gent,
els de dalt contra
els de baix.
L·
a victòria de Syriza en les eleccions gregues del gener ha desvetllat una onada d’entusiasme
a Europa. El seu líder, Alexis Tsipras, no és exactament el representant de la
nova política que alguns empenyen amb l’esperança de canviar-ho tot. Syriza és una
coalició de 18 partits que durant anys ha estat testimonial a l’esquerra del PASOC,
el partit socialdemòcrata grec. La crisi i la intensitat de les retallades per fer front al pagament
del deute acumulat durant les dècades del bipartidisme han convertit Tsipras en una esperança
per als grecs empobrits. Les seves primeres passes han estat contradictòries: ha pactat amb un
partit d’ultradreta i xenòfob, ha constituït un govern sense dones, ha recuperat el salari mínim
i ha plantat cara a la UE, molt especialment a un dels papus d’aquesta crisi: la troika. Abans de
finals de juny, sabrem els efectes reals de les seves propostes.
Inevitablement, alguns han volgut fer un paral·lelisme entre allò que passa a Grècia i el que
pot passar a Espanya i a Catalunya. Aquesta hipòtesi mereix una reflexió serena. Certament,
aquí, com a Grècia, assistim a una descomposició de les elits que han governat el país des de la
transició, i a l’enfonsament del sistema de partits que les proveïa. Amb raó o sense, la majoria
de la ciutadania pensa que una part de la crisi i, sobretot, la manera com s’ha combatut han
estat a favor d’aquestes elits i en contra de la majoria de la població que s’ha empobrit salvatgement.
I pensa que això ha estat així per la corrupció general dels partits i de les institucions.
Possiblement, aquí acaben les similituds. Malauradament, Grècia no ha aprofitat la seva entrada
a la UE com ho han fet Espanya i Catalunya. La seva economia és encara força depenent del
turisme, amb molt poca indústria pròpia, i els nivells d’evasió i el·lusió fiscal són encara més
elevats que a Espanya. Tampoc Syriza no és Podemos, una formació nova que en pocs mesos
ha aconseguit un ampli suport social i un gran èxit demoscòpic, però que no té cap mena de
tradició com a partit ni cap mena d’experiència de govern. Les diferències, però, són notables,
perquè tampoc el nivell d’endeutament ni el pes dels interessos del deute sobre el pressupost
públic no són els mateixos.
Així les coses, no tindrem altre remei que decidir el vot en clau local, lluny d’aquest internacionalisme
primari que alguns pretenen instal·lar en benefici propi. Podemos ha anat progressivament
despullant-se del seu component ideològic per accentuar la seva vocació regeneracionista
i, en alguns moments, venjativa. El discurs de Podemos és molt poc humanista, i encara
menys personalista. Parteix d’una visió estructuralista de la societat, en la qual els individus
són i fan en funció de la posició que ocupen en el sistema social, casta contra gent, els de dalt
contra els de baix. Una visió simplista i simplificadora que deshumanitza les relacions socials.
El seu programa ha deixat de banda les propostes rupturistes per centrar-se en el canvi dels
instruments –els partits– i dels dirigents. Perquè, en el fons, saben que la seva alternativa anticapitalista
no tindria suports ni tindria consistència per a guanyar les eleccions. El que ens ha
de fer pensar és si aquesta estratègia no ens condueix, en un estat de suggestió col·lectiva, fins a
un estadi sense retorn, perquè aquesta mena de grups, un cop han pres el poder, és molt difícil
que el deixin anar, i això podria tenir conseqüències irreversibles.
Portats per la ventada de Syriza i de Podemos, ens podríem trobar amb la circumstància
que deixéssim sense resoldre el component profund d’aquesta crisi que és l’absència de valors
humans en la política i en l’economia. El cinisme i la impunitat, ja sabem els mals resultats que
han donat; no caldria que ens arrisquéssim a comprovar els que donarien l’odi i la venjança
com a motors de la política i de l’economia.
13 / gener-febrer 2015