Dolors Bramon:

Pau Bartrolí
«Vam fallar a la població
que va creure que érem
allà per protegir-la,
i mai no va ser així»
Pau Bartrolí durant el seu viatge a Bòsnia el 2012.
que corrien els civils i no haurien
d’haver col·laborat amb la
seva deportació. La resolució,
però, afegeix que Holanda no
té cap responsabilitat sobre la
matança.
El cementiri de Srebrenica
resguarda les tombes de més
de 6.000 víctimes. El silenci
que s’hi respira és inquietant,
gairebé molest. Recordo
que, per primera vegada en
tot el viatge, els integrants de
l’expedició ens vam donar
minuts de soledat. Sense dirnos
res, vam sentir la necessitat
de percebre individualment el que
transmet aixecar la vista i veure milers
de fèretres sense poder apreciar el final
del cementiri a l’horitzó. I això, sense
comptar els cossos que encara no
han estat trobats pels investigadors de
l’Institut per a Persones Desaparegudes
(IMP), i que, per tant, no han pogut ser
enterrats. En el seu moment, els militars
serbobosnians van amagar cadàvers
per tal de dificultar la seva troballa. Es
calcula que en falten per descobrir més
d’un miler.
A companys de l’expedició, els va
costar que els vingués son aquella nit.
Neguiteja observar com veïns que viuen
uns al costat dels altres no es dirigeixen
la paraula. Un cas il·lustratiu és el de la
ciutat de Mostar. El seu famós pont,
considerat Patrimoni de la Humanitat
per part de la UNESCO, ha esdevingut
el símbol de reconciliació entre les cultures
cristiana i musulmana, cadascuna
ubicada a banda i banda de la construcció
durant el conflicte. Encara avui dia,
però, es pot observar en un dels seus
extrems la inscripció «Don’t forget 93»;
«No oblideu el 1993».
A Mostar, és fàcilment apreciable
l’esforç que fan els seus habitants per
conviure, però, també, el rancor encara
present en els cors d’aquells que han perdut
els fills a mans dels veïns del davant.
Mirades incòmodes i poc intercanvi de
paraules entre uns i altres evidencien
una molesta convivència. Els impactes
de bales als edificis i les construccions
en runes, encara força presents, segurament
tampoc no ajuden els habitants
a passar pàgina. La majoria dels que
pertanyen a les generacions afectades
plenament per la guerra han decidit no
oblidar-la i difícilment arribaran mai a
perdonar el bàndol contrari.
Aliens a les desavinences que comporta
el conflicte a una part important
dels seus conciutadans, l’Osmic i en
Dragan conviuen junts en el seu dia a dia
a Srebrenica. Són amics des de petits, i
les seves preocupacions se centren en el
futur. L’Osmic vol estudiar agricultura,
tot i que és conscient que probablement
haurà de desplaçar-se a la gran
ciutat per aconseguir feina. En
Dragan estudiarà criminologia
i es planteja la possibilitat
de marxar a l’estranger.
Una de les obsessions
dels joves que han nascut
després de la guerra és la falta
d’oportunitats per trobar
feina. No els interessa els conflictes
del passat, ni l’odi que
aquest hagi pogut generar. Es
relacionen cada vegada més,
i ho fan sense ressentiment.
Segurament, l’actitud de
l’Escola General Primària de
Srebrenica els ha ajudat a aconseguirho.
Zorica Nikolic, directora del centre,
com els seus antecessors, ha apostat per
no separar serbis i musulmans en les
assignatures d’història i societat, cosa
que no fan altres escoles de la zona.
«Els nostres professors, serbis i
musulmans, ensenyen la mateixa història
a tots els nens, i es cuiden de
una de les obsessIONS
dels joves és la falta
d’oportunitats per
trobar feina
no ofendre ningú», diuen. Al centre,
només s’hi explica la versió sèrbia
del conflicte. L’escola segueix el pla
docent que marca la República Sèrbia
de Bòsnia, i aquesta mai no ha reconegut
la matança de Srebrenica com un
genocidi. L’Osmic i en Dragan, però,
no volen opinar al respecte. No necessiten
posicionar-se en una guerra que
ja no és la seva guerra. Les seves preocupacions
són les mateixes que la de
la resta de joves europeus. Els seus ulls
miren cap al futur.
25 / gener-febrer 2015